Necessiteu talla gran de sostenidors? Cap a Singuerlín!
La saga de cotillaires va donar nom a un barri de Santa Coloma
Singuerlín, tants anys passant per davant de la cotilleria del carrer d’Aribau 130 i tants anys repicant-me a dins el nom com si fos una campana. Pot ser que tingui a veure amb el barri de Santa Coloma de Gramenet? Era evident que sí, que havia de tenir-hi relació. I sí, esclar, ens treu de dubtes Pepita Simó i Singuerlín, que té 84 anys, treballa rere el mateix taulell des que en tenia 13 i conserva una energia i una eloqüència envejables. Sens dubte renovades perquè des de fa uns anys treballa braç a braç amb les seves netes, Marta i Maria, i té la satisfacció que s’hagin implicat tant en el negoci familiar. La Marta en serà la continuadora quan la Pepita decideixi plegar. Però diria que encara li queda corda per a una bona estona.
Els dubtes, doncs, queden esvaïts. L’avi de la Pepita, Emili Singuerlín, havia comprat als anys vint uns terrenys de Santa Coloma de Gramenet que van ser urbanitzats i van quedar per sempre més batejats Singuerlín. Des de fa 16 anys hi arriba el metro –una gran conquesta– i la Pepita va estar feliç de poder assistir a la inauguració de la parada de la L9 Nord. L’iniciador de la saga de cotillaires és Víctor Singuerlín Lamotte, besavi de la Pepita, un alsacià que va venir a Catalunya i va fundar una fàbrica de cotilles.
La botiga es va obrir el 1955 gràcies a l’empenta de la mare de la Pepita, Pepita Singuerlín Giménez, a qui li feia molta il·lusió poder treballar de cara al públic en una botiga que seria l’extensió i continuació natural del negoci de fornitura, faixes i sostenidors que ja havien iniciat feia uns anys però sense botiga oberta al públic. Estaven especialitzats en tots els materials i peces que componen les faixes i els sostenidors: la roba, els rivets, les gomes, els cordons, els gafets de cordar... Obrir la botiga del carrer d’Aribau va ser un salt molt important. Primer amb la confecció a mida i després, amb el pas dels anys, amb el que avui és la gran especialitat de la casa: les talles grans. Ara ja no fan peces a mida, però sí que adapten i arreglen les que tenen perquè totes les clientes trobin allò que necessiten. Venen de tot arreu de Barcelona, de Catalunya i de l’Estat. El mercat de les talles grans de roba íntima és molt limitat i Singuerlín n’és un referent inexcusable.
Venen sostenidors, faixes –avui tothom en diu bodies–, calces i vestits de bany. Tothom hi pot trobar la seva talla, però mentre les talles estàndard estan normalitzades i hi ha moltes opcions de trobar-les arreu, les grans poden arribar a ser un problema per a la persona que les necessita. A Singuerlín aquest problema no existeix. Disposen de tota mena de models que s’adapten a pits i caixes toràciques i esquenes grosses o molt grosses. I ajuden a combinar la copa –la bossa de roba que aguanta el pit– i el contorn amb la màxima precisió possible.
“L’assessorament és clau”, confirmen àvia i neta. I elles en són expertes. Les nostres clientes essencials són persones que volen portar el pit ben posat i volen una bona peça de roba i un bon assessorament. “Nosaltres veiem tota mena de casos i hem de poder donar-los servei i que surtin contentes”. Des de talles estàndard fins a sostenidors reductors. Des de peces sexis a les més purament funcionals i còmodes. Des de fa uns anys ho fan també amb la venda online. Van veure clar que al negoci li convenia aquesta expansió. I va funcionar. Disposen de pàgina web pròpia i fan un gran treball de xarxes socials per donar a conèixer els serveis i productes que ofereixen. “Aquí només tenim peces de qualitat”, s’afanyen a destacar. En contrast evident amb el producte rebentat de preu i de qualitat dubtosa que s’ofereix en comerços de venda a l’engròs.
La Pepita fa més de setanta anys que treballa a Singuerlín. És, mai millor dit, casa seva. Recorda aquell dia dels anys cinquanta en què un capellà del veí Col·legi Sant Miquel va entrar a dir-los que els anuncis de l’aparador –models mostrant els sostens i les faixes– eren indecents. “És el que nosaltres venem, què vol que hi fem?”, va despatxar-lo la mare de la Pepita. I fi de la conversa, passi un bon dia.