Marina d’Or: la resurrecció de la ciutat de vacances

La diferència d’altituds fa que l’entrevista al socorrista sigui breu i incòmoda. Quan el reporter la dona per acabada, ho fa amb un comiat pretesament divertit.

-Gràcies, espero que no se’ns hagi mort ningú aquesta estona.

A dalt de la cadira, l’Alberto, estudiant de ciències de l’esport, empal·lideix en sentir aquestes paraules .

-Mira, doncs sí. Avui se’ns n’ha mort un. En tot l’any passat, ningú. Però avui se’ns ha mort un home.

És diumenge, 2 de juliol, són les 15.00 hores i sota el sol hi ha prop de 35 graus. La benvinguda a Marina d’Or, ciudad de vacaciones, no pot ser més crua. L’entrada al macrocomplex turístic creat durant la bombolla del totxo al nord d’Orpesa (la Plana Alta) és imponent. Enormes blocs d’edificis interrompen en la línia del litoral. Són hotels, parcs aquàtics i blocs d’habitatges amb aroma de Seseña. Amb una diferència: estan a pocs metres del mar. A molt pocs: “Compra el teu apartament a 15 metres del mar!”, diu un anunci. És difícil trobar enlloc més una oferta com aquesta, que o bé és mentida o bé incompleix la llei de costes.

Però això és Marina d’Or, i com diu l’anunci, “Marina d’Or, qué guai!” Les campanyes publicitàries, els 300 milions invertits, la vigència de certs atractius (comoditat, sol, platja, bones comunicacions) i la recuperació econòmica han fet d’aquest racó del nord del País Valencià un indret on es respira oci i descans. “El que més m’agrada és Aventura d’Or”, explica el Pau, d’11 anys, en referència al parc d’atraccions. “A mi els parcs aquàtics”, fa el seu germà Marc, de 9. La mare d’aquesta família catalana, la Lara, se’ls mira esgotada. “Ahir a la una de la matinada encara eren al carrer”. És agent de viatges i fa una reflexió: “La gent es pensa que és cutre ; jo no ho recomanava mai a la feina, però no està gens malament”. Hi ajuda el descompte que fan els hotels als nens. I el cert és que la realitat topa frontalment amb els tòpics que descriuen aquest lloc com un indret de turisme barat i groller. El clixé no és cert: el públic de Marina d’Or no difereix gaire del que es troba a la immensa majoria del litoral català.

El que sí que resulta dubtós és el criteri estètic dels que van crear aquest complex. “És com si ho hagués dissenyat un fallero ”, diu el Miguel, un massatgista barceloní que espera clients sota una carpa a la platja. Coneix aquest indret des de fa set anys i això el converteix en un veterà. Després d’haver treballat l’estiu passat en un banc, experiència que relata amb profund penediment, el Miguel se sent còmode en aquest complex on, diu, hi ha una sola norma salarial: “Tothom cobra el mínim. Tant és de què treballis, els idiomes que parlis... Sempre el mínim”. I per mínim entén 1.000 euros.

Les seves reflexions estètiques estan justificades. Treballa a escassos metres d’un elefant gegantí. És una reproducció en cartró pedra del mamífer a escala 1:1. No ha entès mai què hi fa. L’Hèctor, socorrista, tampoc: “Ni idea. Però tan malament no queda, no?” Un estudi detallat de les bèsties ens en dona algunes respostes: al llarg de la platja, n’hi ha tres, en total. L’incivisme ha fet que entre tots sumin dos ullals i cap cua. En un dels tres animals, s’albira, diminuta, la resposta a l’enigma: una dutxa a la punta de la trompa. No funciona, però és una sinapsi molt de Marina d’Or: que calen dutxes?, doncs a la trompa d’un elefant. Aquest complex turístic és honest. No hi ha enganys, ni suggestions. Les coses són el que semblen: el restaurant la Torre del Dragón té una figura gegantina incrustada a la façana: una torre amb un drac. I el cartró pedra, omnipresent, no vol imitar res; evoca, simplement, el cartró pedra.

La fórmula funciona. En part. Marina d’Or són dos negocis: l’immobiliari, amb 13.000 pisos construïts, i el turístic, amb cinc hotels i prop de 250 botigues. El més dur de la crisi ja queda enrere i aquest estiu s’esperen prop de 110.000 visitants, un 10% més que l’any passat. Només Marina d’Or Hoteles dona feina a 720 persones, que arriben als 1.200 a l’estiu. L’any passat va facturar 44 milions, un 9% més que el 2015. A la recepció dels hotels el ritme és alt i és possible veure-hi, en una reminiscència d’altres temps, gent que paga en efectiu.

Però l’altre negoci, el del totxo, no tira. Es calcula que 4.000 dels 13.000 pisos de l’indret estan buits. La majoria els tenen la Sareb (el banc dolent ), Solvia (la immobiliària del Sabadell), Bankia i el Popular. I aquest 30% d’habitatges sense vendre va deixar en concurs de creditors la promotora i constructora de Marina d’Or, Comervi. No és casual que l’empresa estigui entre els principals morosos que té Hisenda a Espanya, amb un deute de 45 milions. Ni que el factòtum de Marina d’Or, Jesús Ger, patís un embargament de 49 milions aquest any acusat d’haver fet un “buidat patrimonial” de la seva principal societat per protegir-se dels creditors.

La punxada de la bombolla ha deixat un grapat de postals en aquest projecte de finals dels 90. Com els mosaics de cartelleria de “Es ven” i “Es lloga” als edificis. O un devastat cartell publicitari de Property DyM en castellà i rus que ha quedat com un esquelet de ferralla més pròxim a un holocaust nuclear que a les platges de Sorolla. O els anuncis de pisos que no es venen ni anunciant-los amb l’antiga divisa: “ Inmobiliaria Héctor: Edificio Isla 1a 68.000 euros / 11.314.248 pesetas ”. Les immobiliàries d’aquí no enganyen: semblen negocis que venen coses que ningú vol.

La cicatriu d’aquesta realitat ha castigat empresa i particulars. Corre la llegenda del rus que va comprar per 600.000 euros un pis que ara no en val més de 200.000. Tothom sap que a Benicàssim (al sud) i a Peníscola (al nord) els pisos són més cars. I que a Marina d’Or segueixen baixant. “N’hi ha que estan a vuit milions de pessetes [48.000 euros] i ni així surten”, diu un veí. “Van voler que això fos per a un turisme d’elit i no ho han aconseguit”, afegeix un altre. Malgrat tot, Marina d’Or està a anys llum de ser una ciutat fantasma.

Això és així gràcies a famílies com els Redondo. El José i la Mari Paz són de Toledo i practicants de la tradició de fer vacances a la platja. Ell és enginyer, ella, professora d’anglès. Durant anys van anar a Huelva, però hi havia inconvenients: “El mar és més fred, hi fa vent, hi ha més mosquits”, enumeren. Tenen fills adolescents i venen a Marina d’Or des de fa cinc anys. Al principi, de lloguer. Després, de compra: 140.000 euros per un pis d’uns 70 metres amb vistes al mar. “Fa un any valia el doble”, diu el José, satisfet. Aquests dies són amb ells el seu cosí, el José Ramiro, i la seva dona, la Raquel, i els nens. Viuen a Dallas, on fan de mestres, i llueixen, orgullosos, banyadors de barres i estrelles. La Raquel recorda que la primera vegada que va sentir a parlar d’aquest lloc va ser pel seu fill. “Em va dir que volia venir per allò de vacaciones todo el año ”.

La Nataixa i la seva filla esclafeixen a riure quan se’ls demana per què venen a Marina d’Or. La pregunta els sembla al·lucinant. “Fa tant de fred, a Rússia! Aquí hi ha sol i mar!” Venen de Moscou, però el seu argumentari no es basa en raonaments geogràfics ni de llunyania. La Nataixa i la seva germana són mestresses de casa i són aquí amb quatre nens. Els seus marits són a Rússia. Van descobrir aquest complex per un anunci en un avió. “Quan vam trucar atenien en rus i reservar va ser molt fàcil”, expliquen. Ja fa cinc anys seguits que venen.

La rutina de Marina d’Or viu un moment àlgid passades les 21.30 hores. És l’hora de la cavalcada. Durant mitja hora llarga desfilen carrosses i actors. El negoci és que els nens paguen per pujar-hi, i paguen més si volen una disfressa (sense, expliquen els que coneixen el ritual, no s’hi pot pujar). Perquè aquesta astuta tàctica comercial funcioni, es fa de més i de menys. Així s’entén l’amfetamínica entrega d’un tauró gegant a bord d’un vaixell pirata que desprèn aromes rocieros, nadalencs i de Ruta del Bakalao.

Així s’arriba a Marina d’Or, la nuit. El concepte és elàstic en un lloc on els bufets lliures dels hotels serveixen cervesa i tinto de verano. El cas és que a Marina d’Or hi ha discoteques. Tres: l’Aqua, el Tropical Dance Club i El Búho. Tampoc aquí hi ha marge per a la subtilesa. A la segona, un cartell alerta: “Els nivells sonors a l’interior poden produir lesions a l’oïda”. Avui només obre El Búho. El seu logotip, ho heu endevinat, és un mussol. A la porta, uns preadolescents que parlen en francès i català intercanvien telèfons i es fan selfies. A l’interior, una sèrie d’arbres de cartó pedra recreen l’hàbitat del mussol mentre l’electromambo retrona pels altaveus. Passades les 00.30, la diferència d’edat que hi ha entre clients resulta alarmant.

Però aquesta Arcàdia vacacional té una cara fosca. Va associada a les tres síl·labes d’Orpesa, localitat molt vinculada a Carlos Fabra, el totpoderós dirigent del PP a la zona que és ara a la presó. La seva petjada és profunda i el seu poder i maneres perduren. Prou que ho saben a la Biblioteca del Mar, un petit edifici situat a la denominada platja verda de Marina d’Or on es presten llibres i on els jubilats hi van a jugar al mus. “És l’únic que hi ha aquí per a gent gran”, diu des de la seva partida un senyor de Saragossa. Però hi ha un problema: l’Ajuntament, en mans del PP des del 2003, la vol demolir. “Som crítics amb la seva gestió i ells contesten així, dient que volen recuperar l’ús públic del local”, explica Martín García, portaveu de l’associació de veïns de les Amplàries. L’argument sobta: a Marina d’Or no hi ha cap edifici públic. De 52 edificis que hi ha, 47 els va construir la mateixa Marina d’Or. I la resta, altres constructores per iniciativa també privada.

El conflicte va començar perquè els veïns volien que la platja fos de sorra, i no de pedra, com és sota l’aigua. Per aconseguir-ho, volien que s’hi fessin espigons. “L’Ajuntament no ens ha fet cas perquè aquí hi tenen només 400 vots”, diu García. Amb el temps, han comprovat que la política, al poble, és complexa. “L’empresa que posa la sorra cada any és de familiars de la dona de l’alcalde; ¿quin espigó hi han de posar?”, es plany aquest veí. En qualsevol cas, el 45% de la recaptació de l’Ajuntament ve de Marina d’Or. Abans del projecte, Orpesa tenia 2.500 habitants, actualment supera els 9.000.

Aquest boomno hauria sigut possible sense Marina d’Or i el seu fundador, Jesús Ger, que no ha volgut atendre l’ARA. Aquest català establert a Castelló encara és recordat a la zona com a venedor d’electrodomèstics i matalassos. El 2009, però, apareixia entre els 20 homes més rics d’Espanya. I d’ell es diu que “té una manera de fer que sempre voreja la llei”. Per aixecar la seva ciudad de vacaciones va comptar amb una col·laboració sorprenent de l’Ajuntament. “Els vam posar la catifa vermella”, lamenta ara Araceli de Moya, regidora de Ciutadans. Les sospites de corrupció van ser evidents, com prova l’hemeroteca: “Carlos Fabra va admetre ahir haver mediat davant la secretaria d’estat per a l’Esport per aconseguir que els mundials juvenils d’escacs se celebressin al complex hoteler d’Orpesa Marina d’Or, propietat de Jesús Ger, aleshores soci de la seva dona, Amparo Fernández”. “El regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament d’Orpesa, Tomás Fabregat (PP), va adquirir l’any 2000, tres anys abans de ser escollit regidor, cinc parcel·les al municipi […]. En la seva declaració davant el jutge, Fabregat va dir que havia pagat part de la finca en diner negre”. “El PP pretén legalitzar una pista de tenis que Marina d’Or va construir en sòl públic”. “Orpesa cobra deu vegades més a Mercadona que a Marina d’Or”. “Marina d’Or va cedir a Orpesa terrenys que havia comprat abans a l’alcalde”. “L’Ajuntament va aprovar el pla de Ger en contra dels informes de Costes”. L’etcètera és llarguíssim, però res mai no ha desencadenat en condemnes.

L’empresa nega taxativament que hi hagi hagut cap mena de favor polític i per demostrar-ho assenyalen que el projecte de Marina d’Or Golf segueix aturat. Aquest projecte, conegut com a Mundo Ilusión, encara era més gros i incloïa pistes d’esquí artificial o una seu del Cirque du Soleil. Mundo Ilusión va ser un dels arguments que van propiciar la construcció del ruïnós aeroport de Castelló, l’obra magna de Fabra.

¿A qui va beneficiar el boom de Marina d’Or? Segons els veïns, a molt pocs. “Però hi ha molta hipocresia: els que es queixen són els que volien que el terreny que van vendre fos urbanitzable, i si era possible, de 12 alçades”, diu De Moya. De l’alcalde, Rafael Albert, i el seu regidor d’Urbanisme, Tomás Fabregat, es diu que viuen sense ostentacions. “A la dona de l’alcalde la vaig veure comprant-se un mantó de Manila de 6.000 euros”, diu un veí. Però el tema incomoda. “Això és un poble petit i hi ha represàlies”, apunta una comerciant.

Qui no en té, de por, són els més grans. Com el senyor Guia, de 82 anys, que afirma que Jesús Ger és “l’amo del poble” i “un pocavergonya”. Entre núvols d’un havà recorda que Orpesa ja era, molt abans de Marina d’Or, el poble més ric de la província. “Matàvem porcs de 14 arroves, teníem botes de vi de 500 litres, blat”. De jove havia llaurat les terres de la família on ara s’alça el complex turístic. Eren altres temps. “Hi havia una platja on els nois ens banyàvem despullats; quan van venir els primers turistes ens amagàvem darrere les palmeres per veure les franceses”, rememora amb satisfacció. Preguntat per la situació actual, és clar: “L’alcalde és Ponç Pilat”.

Són les 15.30 hores i l’ARA decideix mirar de parlar amb ell, amb Rafael Albert, l’alcalde, una gestió que no va fructificar trucant a l’Ajuntament. Diuen els veïns que cada dia a aquesta hora juga a cartes en un casal. En efecte, és allà.

-Som de l’ARA i estem fent un reportatge de Marina d’Or. Té cinc minuts?

-Home, ara no, ara no... Truqueu a l’Ajuntament -diu l’alcalde, mentre assenyala amb les mans el tapet verd.

-Ja ho hem fet. Serien cinc minuts.

L’alcalde torna a mostrar el seu respecte reverencial al naip i assenyala de nou la taula.

-Truqueu a l’Ajuntament.

A Orpesa, el poble de Marina d’Or, les coses són el que semblen.