Mag Lari: "No estava preparat per ser empresari i aprendre-ho a hòsties fa ràbia"
L'il·lusionista explica quina és la seva relació amb els diners després de tota una vida dalt dels escenaris
El mestre de l’art de la il·lusió, el Mag Lari (Josep Maria Lari, 1973), va captivar l’audiència amb els seus trucs des de ben jove. Quan era adolescent li van regalar un llibre sobre màgia de Juan Tamariz i des de llavors que no se n’ha desvinculat. “Vaig tenir-ho clar de seguida, jo faria això i no faria res més”, assegura. Així i tot, l’artista apunta que va estudiar una carrera: “Vaig fer filologia catalana perquè els meus pares volien tenir la satisfacció d'haver-me donat uns estudis”. “Vaig començar a fer funcions quan vaig iniciar-me a la màgia, amb 14 anys. Les funcions que em sortien eren molt poquetes, eren per a amics o coneguts, i em pagaven molt poquet, però jo estava superfeliç. També feia moltes funcions sense cobrar”, apunta l’il·lusionista
“Tot el que guanyava ho tornava a invertir en màgia. Em deien «Què vols que et regali?» I jo deia «un micròfon, o una caixa d'espases, o un barret de copa»”, assegura Lari. “A mi em feia molt feliç poder gastar els diners en això”, apunta. Amb 20 anys es va convertir en empresari sense buscar-ho: “De cop t'adones que sí, que pots fer el que vulguis, però que has de ser empresari. I penso que jo no estava preparat per ser-ho. Perquè no tenia cap mena de formació empresarial i haver-ho d'aprendre a hòsties fa ràbia”, manifesta l’emprenedor. Lari vol que la feina depengui d’ell: “Si no em truquen no passa res, jo genero la feina. Agafo, munto un espectacle i soc jo qui me'n vaig a vendre als ajuntaments”.
I en aquest sentit, explica que mai ha patit pel futur: “Si crees el producte i aprens a distribuir-lo, tens feina. I això em donava una seguretat, jo sabia que podria viure de la màgia.” De fet, l’artista explica que la seva trajectòria ha sigut com una escala: “Vaig començar amb un espectacle petit. L'any següent vaig fer un espectacle una miqueta més gros. I en lloc d'un cotxe em vaig comprar una Berlingo”. “Ara ho miro amb perspectiva i noto que estic a dalt de tot de l'escala, veig per tots els graons on he passat. I ha sigut sempre un creixement molt gradual”, diu el mag.
Guanyar-se la fama a la tele
D'altra banda, l’artista comenta que treballar en directe té riscos: “Si jo em poso malalt i he de suspendre funcions, o em trenco una cama i he de suspendre una gira, els diners no entren, però les despeses les tinc igualment. Això sí que et suposa un estrès. Per exemple, no he anat mai a esquiar.” A més d’escenaris també ha trepitjat platons de televisió: “És menys agraïda, perquè no la controles tu. Jo en un teatre, quan està tot a punt, obro les portes i la gent entra. La tele és casa d'un altre.” I segueix: “Però, en canvi, la tele és meravellosa, perquè et veu més gent un dia sortint a la pantalla que en tota la teva carrera. Això és molt important de cara a poder fer teatres grossos. Si no hagués fet tele segurament no hauria pogut estrenar al Tívoli, que era la meva il·lusió.”
Actualment, Lari està dirigint l’espectacle del Mago Pop: “La literatura màgica t'explica que tots els mags som enemics”. Però el seu cas és diferent: “El Mago Pop s'ha fet mag perquè jo era mag, i llavors sempre hi ha hagut una relació molt única. Perquè hi ha una justícia poètica molt bonica, en el fet que ell em demani que li dirigeixi l'espectacle”, diu.
Pel que fa a la gestió dels diners, admet que ara es posaria un sis i mig, però que fins fa deu anys era un zero. “Jo sempre he necessitat gent que em porti els comptes i que m'ho gestioni tot”, explica. Ara està “content” d’haver invertit en La Casa dels Àngels, un espai a Castellserà (Urgell), perquè “ningú en donava un duro”: “Abans de comprar-la vaig portar aquí el meu marit i el meu cunyat, que és arquitecte, perquè se la miressin, i em van dir «Això ni se t'acudeixi, treu-t'ho del cap ara mateix, aquesta casa serà una ruïna»". Avui dia és una casa encantada oberta al públic que, pagant l’entrada, permet al visitant fer un recorregut a través de portes secretes, i és la casa on viu ell amb la seva parella. “Ho compto també com una futura jubilació meva. I, a més, el projecte no em necessita a mi perquè funcioni”.
Calcula que li queden “15 anys hàbils de vida”: “Ara ja m'he de començar a planificar, perquè un espectacle a mi em dura tres o quatre anys. Llavors els tres que em queden els vull fer bé, sabent que ja s'acaba”, assegura l’artista. I afegeix: “M'encantaria seguir dirigint o escriure. De fet, ara també estic escrivint”.
