Quan l’empresa catalana perd els accionistes catalans

“A Catalunya hi ha molts diners, però no tant capital”. L’afirmació no és nova, però divendres a la tarda va tornar-se una mica més evident. El capital invertit i creat durant anys per la família Lao a Cirsa es va convertir divendres en un taló bancari de 2.400 milions d’euros. L’imperi del joc creat per Manuel Lao -gran exemple de l’ascensor social i del self-made man català- ha passat a mans del fons nord-americà Blackstone i ha seguit el camí iniciat al març per Freixenet (en què una part de les famílies propietàries s’han desprès del 50,7% del capital). Aquest camí també ha començat a recorre’l la seva rival, Codorníu, que busca socis financers perquè adquireixin una participació de la companyia i permetin donar sortida a una part de la família propietària, els Raventós. I hi ha més casos: Abertis aviat passarà a estar controlada per l’ACS de Florentino Pérez i per l’Atlantia de la família Benetton, i fa tot just dues setmanes la gran empresa participada per Abertis, Cellnex, va passar a mans dels mateixos Benetton.

La frase que comença aquest article la pronunciava dimecres una persona molt ben connectada amb l’elit econòmica barcelonina en ser preguntada sobre la decisió d’algunes famílies catalanes de vendre’s les seves participacions en companyies històriques. Els casos de Cirsa, Freixenet i Codorníu recorden les dificultats que tenen les empreses familiars per sobreviure a mesura que el negoci va passant de generació en generació. Però totes aquestes sortides d’accionistes catalans també posen en dubte aquell altre tòpic que parla, en positiu, de l’obsessió de l’empresariat català de fer indústria.

Una font consultada, que també demana l’anonimat pel tracte que manté amb les empreses familiars, sosté que les recents sortides de capital familiar són “unes gotes dins l’oceà”. No li falta raó, però el degoteig ha sigut continu en els últims temps. L’any passat Alberto Palatchi es va vendre Pronovias per prop de 500 milions. El 2016 va ser Grup Marítim TCB qui va optar per la venda, per més de 900 milions d’euros. Són només alguns exemples dels últims dos anys. S’haurien d’afegir altres companyies, venudes parcialment o totalment, que han participat en aquesta tendència: Ficosa, Privalia, Dogi, Panrico, Grup Miquel, Estampacions Sabadell, Uniland, Chupa Chups, etc.

La sortida familiar de grans empreses contrasta amb un fet: per trobar l’últim gran projecte de crear una gran empresa a Catalunya materialitzat gràcies a una gran inversió cal retrocedir fins al 2004, quan la família Lara (propietària de Planeta) va participar en la creació de l’actual Vueling. Una altra família vinculada al món de l’empresa catalana, els Carulla (d’Agrolimen i GB Foods), també va participar en una operació similar en invertir en l’arrencada de ClickAir, la primera iniciativa d’Iberia per crear una aerolínia de baix cost. Vueling i Clickair van acabar fusionant-se i l’aerolínia resultant està controlada actualment per IAG, el consorci aeri creat per British Airways i Iberia, que han recuperat en quatre escassos anys la inversió que hi van fer per excloure-la de la borsa i integrar-la en el grup. De capital català, a Vueling, ja no en queda res. (Després d’aquestes dues aerolínies també hi va haver el projecte per reflotar Spanair, però l’operació va fracassar).

A hores d’ara és impossible saber on han anat a parar els ingressos dels empresaris que han venut les seves companyies en els últims lustres. Un assessor en inversions explica que els diners aconseguits fruit d’aquestes vendes s’han diluit sobretot en inversions immobiliàries, en participacions financeres (és a dir, compra d’accions a la borsa) i, en alguns casos, en inversió en empreses a través de fons d’inversió. Les controvertides sicavs han perdut atractiu en els dos últims anys, segons aquest assessor, però van ser instruments d’inversió importants.

I, respecte a l’àmbit geogràfic, els catalans que tenen diners avui dia inverteixen tant a Espanya com a fora, si bé la localització depèn de la magnitud del patrimoni. La família Fradera n’és un exemple: va invertir part de la seva riquesa als Estats Units i França després de vendre’s Uniland a FCC en el moment més oportú per als seus interessos, just abans que esclatés la bombolla en què vivia el sector de la construcció. Juntament amb els Rumeu, els seus companys d’aventura en aquella empresa, van ingressar 1.600 milions per un negoci que es va enfonsar pocs mesos després.

“El caràcter intrèpid es perd amb les generacions: ja no es vol tant de risc”, afirma l’assessor de grans fortunes en recordar l’afirmació que li va fer un empresari que s’havia venut la companyia: “Que difícil és fer diners!” Un executiu que busca fons per invertir en empreses reclama no ser injustos amb aquells que han venut les seves companyies per iniciar una altra etapa en la seva vida, allunyada de la gestió directa: “El món de l’empresa també té un cicle vital, i no pots demanar a un veterà que et creï una empresa nova quan ja ho ha donat tot amb la seva. Això ja es cosa del seu fill o el seu net”, afirma.

Però la continuada pèrdua de saba local en el teixit empresarial no pot amagar l’existència d’una majoria de companyies de caràcter familiar que han crescut i que s’han internacionalitzat. Una de les persones consultades per l’ARA subratllava que una mostra d’aquesta resiliència és Grifols -una de les companyies catalanes de l’Íbex-35 que encara està controlada per la família originària-, que l’any passat guanyava una xifra (663 milions d’euros) que no resisteix comparacions amb els diners aconseguits conjuntament en el mateix exercici per Freixenet i Codorníu (8,4 milions d’euros i 11 milions, respectivament). Ara bé, tot i tenir un marge de negoci reduït, aquestes dues últimes companyies emblemàtiques per la seva marca han generat l’interès del gegant alemany Henkell i del fons d’inversió nord-americà Carlyle.

A part de la fortalesa en el seu negoci original, Grifols també s’ha convertit en un creixent inversor en empreses catalanes. En l’últim any ha adquirit una participació significativa a l’empresa cava Juvé & Camps i la totalitat d’Aigües de Vilajuïga, una empresa que estava a un pas de desaparèixer. Però Grifols també està molt activa comprant empreses a l’estranger. I, com ella, altres companyies catalanes han anat augmentant la seva xifra de negocis i, en alguns casos, han iniciat una cursa per comprar companyies estrangeres que les situessin en una posició de lideratge a l’exterior: Fluidra i MAT Holding en són dos exemples.

Un directiu veterà sosté que “el dividend és l’autèntica independència” dels accionistes. Codorníu, per exemple, reconeixia l’any 2017 com un bon any, després de guanyar 11 milions d’euros i haver-se allunyat de les pèrdues. Però si es destinessin tots aquests recursos a dividends entre els accionistes, i sense descomptar l’impacte fiscal, un suposat repartiment equitatiu entre els seus 216 accionistes quedaria en poc més de 50.000 euros per cap. Alguns d’aquests accionistes, empresaris, creuen que els aniria millor liquidar la seva participació -la companyia podria quedar valorada per sobre dels 200 milions d’euros- i invertir-la en projectes propis.

Si fos així, els accionistes venedors quedarien alliberats, i també els actuals gestors de la companyia més antiga d’Espanya. “Actualment Codorníu és insostenible: és més complex gestionar la família que el negoci”, explica algú que coneix bé l’ambient intern. És el mateix problema que va dur a la venda de més de la meitat de Freixenet, o semblant a les diferències que patia Ficosa quan la controlaven les famílies Pujol i Tarragó, fins al desembarcament del gegant japonès Panasonic, tot i que els primers mantenen la presidència i una part de l’accionariat en el grup de components de l’automoció. “Hi ha casos en què o l’arbre es poda o s’acaba podrint”, conclou la mateixa font.

Un empresari del capital risc, que atresora un continu intercanvi d’informació d’empreses, explica a aquest diari que un dels motius dels canvis de mans és “la falta de massa crítica i talent per tirar endavant grans projectes per a un món global, amb necessitat de grans dosis d’expansió, innovació i diversificació”. Però també sosté que les empreses catalanes no pequen de falta de capitalització, si bé adverteix que el canvi de paradigma és que ara les grans companyies catalanes estan en mans de grups internacionals, que són els que es queden els possibles dividends que generin. I aquestes empreses, com és evident, no s’estan per sentimentalismes i tenen interès principalment en l’optimització de recursos per, precisament, tenir més dividends.

Aquest és el gran canvi d’escenari al qual s’enfronta a dia d’avui l’empresa catalana. El capital està arreu i enlloc alhora. Les gestores de fons han aglutinat recursos i interessos i s’han fet un lloc on fins ara hi havia el capital familiar. “En la mesura que no reparteixis dividends o que els mecanismes de venda d’accions sigui complicat, el fet que hi hagi molts diners al mercat i barats afavoreix que els socis se’n vagin”, afirma un expert en fusions i adquisicions d’empreses. Les xifres d’inversió de capital risc de l’any passat així ho confirmen. Es van situar en màxims històrics, amb 4.900 milions invertits l’any passat a tot Espanya, un 27% més.

Els grans patrimonis han creat els seus propis instruments d’inversió. És el cas de la família Bernat (expropietaris de Chupa Chups), els Lara (Planeta), els Carulla (Agrolimen) i els Gallardo (Almirall), entre d’altres. Els capitals més petits -la majoria- sovint acudeixen a inversors de fons que van creant les firmes de capital. Molts d’ells han apostat per l’immobiliari, un patrimoni menys subjecte als vaivens de l’economia i que s’ha convertit en un molt bon valor refugi de la riquesa, amb el turisme de remor de fons.

Diferents fonts consultades coincideixen que els temps han canviat i que la indústria catalana, com la de la resta del món, haurà d’assumir el canvi. D’una banda, perquè els sectors cridats a liderar la nova economia seran diferents dels que ho han fet fins ara. “Mirem les cent primeres grans empreses dels Estats Units i a veure quantes d’elles són històriques i quantes són noves: el món es transforma”, diu un altre empresari del capital risc consultat. I, de l’altra, perquè la nova economia i la necessitat de creixement per mantenir-se requerirà buscar inversors externs a la família. “En el nou capitalisme, un gran nombre de companyies acabaran en mans de fons i, després, aniran passant de fons en fons, que intentaran treure’n el màxim profit”, diu aquest empresari.

Així que el gran repte de l’economia catalana és clar, resumeix un directiu: “Preservar el màxim de les nostres companyies i jugar la lliga del nou capitalisme: que les gestores o el capital siguin aquí per tenir poder de decisió”. Aconseguir, en definitiva, que hi hagi molts diners, però també molt capital. “Encara que només sigui perquè les famílies controlin el 10% de grans empreses”, conclou.