L’‘annus horribilis’ de l’imperi Villar Mir

Rescatar una empresa per una pesseta o comprar companyies o participacions en borsa endeutant-se no és el mateix. Això ho sap del cert Juan Miguel Villar Mir, l’octogenari empresari madrileny màxim accionista del grup que du el seu cognom i de la constructora OHL (Obrascón Huarte Lain). Villar Mir, de 85 anys, enginyer i doble catedràtic, va ser ministre amb Carlos Arias Navarro, dos cops candidat a la presidència del Reial Madrid -i, per tant, a controlar els negocis que es tanquen a la seva llotja- i marquès per obra i gràcia del rei anterior, Joan Carles, amb qui l’uneix una llarga amistat. Ara s’està venent molts del seus negocis per intentar fer liquiditat i així sobreviure a l’immens deute que el tenalla.

Aquesta situació se suma a una altra de més incòmoda, sobretot reputacionalment. Només cal fer una simple cerca a Google per comprovar que el nom de l’empresa constructora OHL surt vinculat a trames de corrupció com Púnica, Gürtel, Bárcenas i Son Espases, a més dels problemes, en principi ja resolts a favor de la companyia, a Mèxic.

Fa només un any Villar Mir era, directament o indirectament, accionista de referència de dues de les cotitzades catalanes més sòlides: Colonial i Abertis. Però la precarietat financera l’ha portat a desprendre’s de gran part de les accions en aquestes companyies. OHL ja no hi és, a Abertis, però la immobiliària Espacio, del Grupo Villar Mir, encara hi té una participació minoritària. A Colonial, on havia sigut el primer accionista, ara li queda al voltant del 5%. També va vendre la seva participació al metro lleuger de Madrid i a la flamant línia 9 del metro de Barcelona, i la Torre Espacio, un dels gratacels que han creat el nou skyline al nord de Madrid, on hi havia la ciutat esportiva de l’equip del qual és seguidor i on té el quarter general dels seus negocis. Però, malgrat això, ara es proposa alçar la cinquena torre del conjunt, la més gran i imponent de totes.

Els anys 2015 i 2016 han sigut convulsos per a aquest empresari. Malgrat l’ampliació de capital d’OHL de 1.000 milions a finals del 2015, l’acció queia i el juny de l’any passat quedava fora de l’Íbex-35, mentre les agències de qualificació rebaixaven el ràting (opinió de crèdit) a la mateixa velocitat que disminuïen els beneficis d’OHL. Lluny queden els anys de la beautiful people del felipisme. Per exemple, el 1987, en plena reconversió industrial, Villar Mir va comprar Obrascón -que després es convertiria en OHL- a Altos Hornos de Vizcaya per una pesseta.

Com que els problemes no venen mai sols, a la complicada situació de les finances de la constructora s’hi han de sumar els canvis interns en els seus òrgans de govern. Juan Miguel Villar Mir va fitxar l’octubre del 2013 l’exministre del PP Josep Piqué per ocupar el càrrec de conseller delegat. La seva missió era molt clara: reorganitzar i rendibilitzar una empresa que havia crescut molt, tant en tipus de negoci com en mercats geogràfics. Piqué va explicar diverses vegades que la internacionalització era la clau, però no passava per aterrar en molts mercats, sinó per estar entre els líders del sector en els mercats on s’és present.

No obstant, la trajectòria de Piqué a OHL va durar tres anys mal comptats. El juny del 2016 hi va haver una revolució total a la cúpula de la constructora. Juan Miguel Villar Mir passava la presidència de la constructora al seu fill, Juan Miguel Villar Mir de Fuentes. Però, a més, Piqué deixava de ser el primer executiu per donar pas a Tomás García Madrid, un home de la casa que portava més d’un quart de segle treballant a la companyia, com a conseller delegat. Piqué, ara nomenat conseller de Seat, deixava la constructora amb una indemnització de dos milions d’euros. García Madrid va arribar amb un pla de xoc: accelerar les vendes, perquè l’endeutament d’OHL podia arrossegar el seu primer accionista, el Grupo Villar Mir, i la pròpia família, amb molts passius bancaris. Que la situació era dura ho demostra la presència de posicions baixistes entre els inversors a la borsa.

Josep Piqué no ha explicat el perquè de la seva sortida. Però una font que coneix bé l’empresa apunta algunes de les dificultats amb què es va trobar. Havia de professionalitzar una empresa cotitzada, OHL, una multinacional de la construcció i les concessions que, malgrat la seva dimensió i estar en els mercats, estava controlada per un accionista molt potent, el Grupo Villar Mir, que, tot i la seva grandària, no deixa de ser una empresa familiar. I va xocar amb aquest mur, indica aquesta font.

El futur d’OHL no sembla que estigui compromès, però la companyia té reptes importants. Aquesta mateixa setmana l’agència Moody’s valorava l’última desinversió de la constructora a Abertis. La qualificava de “positiva”. Però Moody’s també assenyalava els deures que encara té pendents de resoldre l’empresa: millorar la liquiditat, definir una nova estratègia i solucionar els problemes que han sorgit en alguns projectes internacionals.

En la presentació dels resultats del tercer trimestre, OHL reconeixia que les desinversions han permès mantenir el benefici i reduir l’endeutament, especialment el vinculat a titulitzacions. La companyia va obtenir un benefici net de 3,9 milions d’euros, un 94,4% menys que en el mateix període de l’any anterior. Les plusvàlues de la primera venda d’un paquet d’Abertis (114,7 milions d’euros) i del metro lleuger de Madrid (34,1 milons) permetien mantenir en positiu l’última línia dels resultats. A més, a l’octubre es va produir la venda d’un segon paquet d’Abertis, un fet que impactarà positivament en els resultats del tancament del 2016.

Les vendes no s’han limitat als negocis espanyols, en què OHL encara busca un soci per tirar endavant el denominat Complejo Canalejas, una promoció de gran dimensió en ple centre de Madrid. A fora, OHL Mèxic va vendre al fons IFM Global un 24% de la participada Organización de Proyectos de Infraestructuras, per 400 milions d’euros. I també va vendre al desembre una part del projecte turístic de luxe Mayakoba a RLH Properties per 218 milions, amb unes plusvàlues de 71 milions. Les vendes han continuat l’any nou, amb la sortida definitiva d’Abertis, venent el 2,5% que li quedava per 336 milions. El primer trimestre d’aquest any també vol tancar la venda de l’autopista Red Vial 4 al Perú i, durant l’any, buscarà un soci per al negoci d’autopistes a Xile i Colòmbia.

La desinversió a les dues cotitzades catalanes va tenir motivacions i urgències diferents. Villar Mir va ser el primer inversor que va creure en Colonial quan encara durava la crisi en el sector immobiliari. Hi va invertir amb vocació de permanència, fins al punt de confessar algun cop que esperava que fos l’herència dels seus nets. La urgència per marxar en aquest cas es devia a la necessitat de mantenir el control d’OHL. Si no acudia a l’ampliació de capital, la participació de Villar Mir a la constructora quedaria diluïda per sota del 51%.

La solució va ser vendre una part de “l’herència dels nets” per comprar accions de l’ampliació. Després la seva participació encara es va diluir més quan Colonial va ampliar capital per donar entrada a nous socis -Finaccess i Grup Reig-. Però Colonial li agrada a Villar Mir fins al punt que encara en manté una participació rellevant i, a més, en diverses ocasions, com MacArthur, ha deixat anar allò de “Tornaré”.

En el cas d’Abertis, la urgència era el deute d’OHL. La venda del primer paquet va agafar per sorpresa l’empresa d’autopistes. No en sabia res i es va crear cert malestar, ja que abocar al mercat un paquet significatiu d’accions fa caure la cotització i afecta la psicologia dels inversors. Les successives desinversions, però, ja s’esperaven abans de produir-se.

Fonts de les dues empreses catalanes destaquen que Villar Mir és un bon soci, que aporta, i que quan hi ha un conflicte el seu tarannà i les seves formes eviten l’enfrontament i ajuden a entendre’s. En cap de les dues empreses el veien com un inversor especulador, sinó com un industrial que inverteix a llarg termini, amb vocació de permanència, però que amb la situació actual s’ha vist forçat a vendre a contracor.