L'ascensor social a Catalunya: tocat, però no enfonsat

BarcelonaEl somni americà estipula que qualsevol persona que arribi als Estats Units es pot fer rica només amb el seu esforç i el seu enginy. Els alts càrrecs de la Unió Europea presumeixen d'haver construït un "jardí" –en paraules de l'ex alt representant de la UE, Josep Borrell– de pau i prosperitat on tothom se'n pot sortir gràcies al dinamisme de la societat i una extensa xarxa d'ajudes socials públiques. Així, tant a Europa com als EUA passar d'un entorn desafavorit a una vida digna és factible.

Però, ¿fins a quin punt és cert? ¿Hi ha realment un ascensor social que permet a qualsevol ciutadà escalar i millorar la qualitat de vida, el sou, les condicions laborals i els coneixements? O, com deia el còmic novaiorquès George Carlin, "es diu somni americà perquè has d'estar adormit per creure-hi"?

A Catalunya, igual que al conjunt de l'Estat, la mobilitat social existeix. "Espanya està per sota de la mitjana europea", indica Alba Lanau, professora de ciències polítiques a la Universitat Pompeu Fabra experta en mobilitat social. "No és el pitjor país, però tampoc el millor", diu, i afegeix que, en comparació amb la resta de comunitats autònomes espanyoles, Catalunya és el territori de l'Estat amb una situació millor.

La mobilitat social es pot mesurar de diverses maneres. Una és la mobilitat absoluta, que simplement mesura si una persona viu en condicions millors que els seus pares. Una altra és la relativa, que mesura quina probabilitat hi ha que una persona avanci dins l'escala de renda de la societat: per exemple, si una persona que quan neix es troba entre l'1% més pobre de la població d'un país pot avançar fins a la meitat o, en un cas extrem, fins a l'1% més ric.

"La comunitat autònoma amb el màxim nivell de mobilitat absoluta i relativa és Catalunya, amb taxes de mobilitat al nivell d'Escandinàvia, mentre que les regions amb nivells més baixos de mobilitat absoluta i relativa són Andalusia i les Canàries, amb una mobilitat absoluta semblant a la del sud dels Estats Units", segons l'estudi El ascensor social en España. Un análisis sobre la movilidad intergeneracional de la renta elaborat per Javier Soria Espín, investigador de la Paris School of Economics i publicat el maig del 2022 per l'escola de negocis Esade. Per exemple, els fills de les famílies que se situen entre el 25% més pobre de la societat arriben a obtenir, de mitjana, una renda anual de més de 20.500 euros a la demarcació de Barcelona, mentre que a la província de Cadis no arriben als 14.900 euros.

Ara bé, sobre la mobilitat social, els estudis que hi ha tenen certes limitacions, explica Lanau, perquè se centren en la pobresa. "La pobresa només capta ingressos", explica, però deixa de banda tot un seguit de variables menys quantificables, però que tenen efectes tangibles en la capacitat de tirar endavant socialment i econòmica dels ciutadans. "Hi ha un estrès financer que no capten els estudis", comenta.

Sous baixos, pisos cars

En aquest sentit, hi ha la percepció que les condicions de vida han empitjorat respecte a èpoques passades per a un gruix important de la població els últims vint anys, sobretot arran de la crisi financera del 2008, que a Espanya es va allargar durant gairebé vuit anys. Segons dades de Reuters, entre el 2008 i el 2015 els sous reals a Espanya van caure de mitjana quasi un 25%, una pèrdua del poder adquisitiu que va costar anys de recuperar i que, a més, va anar acompanyada de taxes d'atur superiors al 20% durant diversos trimestres. "El creixement dels sous ha estat bastant petit i la distància entre els més alts i els més petits ha anat a més", diu Víctor Climent, professor de sociologia de la Universitat de Barcelona especialitzat en mobilitat social, que té clara la situació: "L'ascensor social s'ha espatllat bastant els últims anys".

Així doncs, el professor de la UB considera que l'estructura productiva del país impedeix una millora de la mobilitat social, i que aquesta variable pesa més que la qualitat del sector públic. "Els serveis públics han millorat moltíssim en general: la sanitat, l'educació i les universitats són millors ara que fa quaranta anys", opina. Ara bé, aquests bons serveis públics, sobretot l'educació, no són suficients.

És un fet que ha canviat respecte a dècades anteriors. "Trenta anys enrere tenir una llicenciatura donava moltes oportunitats tant al sector públic com al privat", explica Climent, mentre que avui "un màster no assegura una posició social més rellevant". "A partir dels 90 el concepte de pobresa està relacionat només amb el fet de no treballar. A principis del segle XXI, la gent pot ser pobra treballant i no treballant", apunta. "El que falla és l'estructura econòmica", que s'ha basat en els sous baixos i sectors poc productius (el turisme sol ser-ne l'exemple paradigmàtic), diu Climent.

Recentment s'ha afegit a tot plegat la crisi dels preus de l'habitatge. "Als anys 90, l'esforç econòmic que havia de fer una família era molt més baix que ara" per accedir a un habitatge en condicions, recorda. "A causa d'un mercat immobiliari embogit, una persona que sigui infermera o mestra o metge no pot viure, perquè quasi no pot pagar el lloguer tot i tenir feina", apunta, cosa que també té un impacte directe en la capacitat de les famílies de tirar endavant, sobretot les més joves.

En aquest sentit, Climent assenyala un "canvi" en les últimes dècades del "marc cultural", que ha fet variar les perspectives dels propietaris de cases, sobretot els més petits. "Si un particular tenia dos o tres pisos, no pretenia obtenir-ne un sou sencer, sinó un extra per complementar el sou o la pensió", recorda Climent sobre el mercat immobiliari anterior a la crisi: "Actualment ha de sortir-ne un sou i maximitzar-ne els beneficis. És una mentalitat pròpia de grans grups immobiliaris o de fons voltor".

Aquestes dificultats per cobrir necessitats bàsiques amb el sou són les que, segons el sociòleg, qüestionen el bon funcionament de l'ascensor social a Catalunya i ho demostren la marxa de treballadors altament qualificats cap a països amb sous més alts, mentre el país atrau principalment mà d'obra procedent de països pobres que acaba en feines poc qualificades, com ara el comerç, l'hostaleria i la construcció: "Si hi ha metges que se'n van del país és perquè l'estructura retributiva no respon a les seves aspiracions".

Pobresa i educació

L'educació, o la manca d'educació, "limita molt altres coses", diu Lanau. En especial, el nivell educatiu marca el futur a escala laboral, perquè la formació està directament relacionada amb el tipus de feina (i, per tant, el sou) que cobra una persona. Així, l'accés a una bona educació dels fills de famílies més desafavorides és un bon trampolí perquè prosperin a la vida adulta.

Malgrat això, al conjunt d'Espanya, i també a Catalunya, l'educació durant els primers anys de vida marca la mobilitat social futura dels ciutadans, però també el fet de néixer i criar-se en un ambient de pobresa. Hi ha uns "mecanismes de criar-se en la pobresa" que afecten directament el futur de les persones, comenta la professora de la UPF. Un infant que es criï en una llar amb una renda baixa té més probabilitats de patir "més problemes de salut" durant la vida i tindrà "més dificultats per aprendre" a l'escola que no pas un infant d'una família benestant.

En aquest sentit, la situació a casa nostra és més alarmant. "Hi ha una pobresa molt persistent", apunta Lanau, que a més és especialment viva en els segments més joves de la població. Espanya és el segon país amb una taxa de pobresa infantil més elevada de la Unió Europea i, malgrat això, és un dels que "gasten menys en infància", assenyala la politòloga de la UPF. Aquesta pobresa, a més, està relacionada amb la situació laboral dels progenitors, perquè la temporalitat, la dualitat, l'atur i els sous baixos tenen una incidència directa en la pobresa infantil. Segons Lanau, els estudis indiquen que una despesa pública destinada a ajudar alumnes i a millorar les prestacions familiars té una incidència directa en la reducció de la pobresa infantil.

En la mateixa línia, un altre estudi del 2022, titulat La transmisión intergeneracional de la pobreza y la desigualdad de oportunidades en España –elaborat pels investigadors de la Universitat de Girona Sara Ayllón, Pablo Brugarolas i Samuel Lado amb finançament del govern espanyol– indica que hi ha "una preocupant transmissió de la pobresa intergeneracional per la via de la situació econòmica de la llar durant la infància i l'origen dels progenitors". Les xifres de l'informe mostren que "prop del 35% de les persones que es van desenvolupar en la pitjor situació econòmica es troben com a adultes en risc de pobresa".

A més, aquesta pobresa intrínseca és encara més marcada en els fills de famílies d'immigrants, malgrat que ja hagin nascut a l'Estat. "Al voltant del 40% de les persones amb pares d'origen immigrant es troben com a adultes en risc de pobresa", diu l'estudi, que assenyala que aquesta diferència es nota també en les terceres generacions (nets d'immigrants).