L'art de xutar la pilota endavant: Trump pausa les pèrdues, però no el caos

Qui sap què acabarà significant el “dia de l’alliberament” als llibres d’història: la fi del règim comercial de postguerra, l’acceleració de la producció automatitzada als Estats Units, l’estratègia de negociació més costosa de la història, tot el que acabem de dir o potser alguna cosa completament diferent. Per a Donald Trump el terme havia tingut un significat més frívol, fins i tot una mica innocent. Un matí de primavera de mitjans dels anys 90, el magnat va trucar a un assessor de la seva empresa, entusiasmat amb un anunci: “Avui és el dia de l’alliberament”. Més tard, mentre caminaven cap al dinar a l’Hotel Plaza, Trump s’entretenia observant les dones sense jaqueta que trobaven pel carrer, segons explica Maggie Haberman a la seva biografia sobre l'actual president dels EUA, Confidence man. “Per a ell –escriu la periodista– el terme tenia un significat molt específic: era el primer dia càlid de primavera, quan les dones deixaven d’anar amb abric i alliberaven la part superior del cos”.

Quin personatge tan desconcertant, Donald Trump. Pot semblar la persona més ridícula del món al mateix temps que la més rellevant de tota una generació. Encara que és molt susceptible i està obsessionat amb veure’s com una víctima, el seu posat d'indiferència davant de les acusacions d’incompetència, deshonestedat, corrupció, crueltat i hipocresia ha aconseguit, fins ara, desactivar-les i restar-los força política i fins i tot sentit comú.

¿Us va indignar, us va fer gràcia o simplement us va deixar esgotats, després de tants anys d’impunitat de Trump, saber que el 3 d’abril, mentre les borses queien en picat i l’endemà d’amenaçar amb aranzels, el president era al Trump National Doral Golf Club promocionant una lliga de golf finançada per l’Aràbia Saudita que li reporta beneficis econòmics? “No crec que torni a veure el Doral mai més”, havia dit Trump quan feia campanya el 2016 criticant el president Barack Obama per jugar a golf durant el seu mandat. L’endemà, un divendres, el va passar jugant a golf en un altre dels seus camps a Florida en lloc d’assistir a una cerimònia a la base aèria de Dover per rebre les restes de soldats morts en un accident a Lituània.

Els demòcrates el van ridiculitzar, com també alguns mitjans. Llavors, amb menyspreu, la Casa Blanca va alimentar encara més la polèmica afirmant en un comunicat dissabte que Trump havia guanyat el seu partit de golf i passava a la final del torneig. Potser realment no li importaven els bilions que havia fet desaparèixer dels mercats. Però més aviat devia voler jugar a golf i a més creia que mostrar indiferència davant del caos reforçaria la seva posició en futures negociacions comercials. Per a Trump la indiferència és clau. És la manera com projecta la seva força, la qualitat que més valora.

Trump va afirmar en una universitat cristiana d’Iowa que podria disparar contra algú a la Cinquena Avinguda i no perdria ni un sol votant. En segrestar l’economia global i amenaçar amb ofegar-la, ha estat més a prop que mai de posar a prova aquella afirmació. Semblava que ni els seus assessors sabien què volia exactament. Alguns deien que volia negociar, d’altres que no ho faria. Com sempre, el mateix president va dir el 7 d’abril que la resposta a si els aranzels eren permanents o negociables era que totes dues coses.

Aquesta ambigüitat va tornar a posar el govern Trump en el punt de mira, però la resposta va ser un altre encongiment d’espatlles. Per a ell el caos és una eina de pressió, una manera de mantenir les opcions obertes i els adversaris desorientats. Passa el mateix amb el que realment pensa: bé sigui sobre l’avortament, sobre les prestacions socials o sobre el comerç, si els aranzels són un mitjà o un fi en si mateix. Encara que potser manté el nou aranzel del 10%, que durant la campanya va prometre augmentar fins al 20%, els caòtics aranzels "recíprocs" es van crear clarament per provocar inestabilitat i després fer-los servir com a moneda de canvi. “Això no és una negociació –va escriure Peter Navarro, assessor principal de Trump en comerç i indústria, en un article al Financial Times publicat també el 7 d’abril–. És una emergència nacional”. Però ja anava tard. Un assessor anònim de la Casa Blanca va revelar a Politico que l’article s’havia escrit feia dies, “quan aquest era el missatge”. Dos dies després, el 9 d’abril, Trump retirava la seva amenaça i ordenava una “pausa”.

Mentre jugava a golf, Trump probablement gaudia sent el centre d’una mena d’incògnita mundial. Potser també confiava que una recuperació dels mercats es veuria com una victòria seva –i que els seus opositors, vist en retrospectiva, quedarien com uns exagerats–. Aquest joc no és nou per a ell. Un precedent clar és quan, durant el seu primer mandat, va anunciar que destruiria totalment Corea del Nord amb “foc i fúria”, una estratègia que va acabar en unes negociacions inútils. Ara segueix el mateix guió amb l’Iran.

L’acord per acabar amb tots els acords

Hi ha una certa valentia en el lideratge de Trump que els demòcrates han ignorat o ridiculitzat, i això els pot sortir car. Però probablement ha anat massa lluny. Diversos governs estan trucant a la porta de la Casa Blanca per oferir concessions que ell pugui vendre com a grans victòries. Però alguns ja han après –com Mèxic i el Canadà (encara que algunes universitats i despatxos d’advocats americans no)– que fer una concessió a Trump avui és obrir la porta a més exigències demà. I que amenaçar amb contramesures, com també han fet Mèxic i el Canadà, pot ser una manera eficaç de frenar-lo. La Xina, que ha estudiat bé el president dels EUA, ja ha dit que “lluitarà fins al final” en aquesta guerra comercial. Els Estats Units poden causar més mal econòmic a qualsevol altra nació que no pas rebre’n, però el llindar del dolor de Trump no és tan alt com vol fer veure. La seva actitud d’indiferència li ha donat poder, però no l’ha fet popular, i la seva seguretat pot acabar semblant arrogància en temps de desacceleració econòmica i inflació creixent.