De ‘kelly’ a cobrar 1.800 € al mes gràcies al boom fotovoltaic

De cobrar tres euros l’hora –i, per tant, ser menys que mileurista– a gaudir d’un sou mínim de 1.800 euros mensuals. Aquest és el salt que ha pogut fer la Dolores gràcies al boom de l’autoconsum fotovoltaic. Cada cop hi ha més llars que opten per posar plaques solars a la teulada, el nombre d’instal·lacions s’ha multiplicat exponencialment des del 2019, i les empreses del sector no poden fer front a l’alça de la demanda per manca de professionals qualificats. La Federació de Gremis d’Instal·ladors de Catalunya (Fegicat) calcula que el sector crearà anualment 6.000 nous llocs de treball. A Espanya, la patronal Unef xifra entre 50.000 i 60.000 els tècnics que faran falta a tot l'Estat els pròxims anys.

“D’avui per demà podríem donar feina a 18.000 persones, i fins al 2050 en caldrà més de 160.000”, assegura Raül Rodríguez, director general de Fegicat. Unes dades que es basen en els objectius de descarbonització que marquen els fulls de ruta de les renovables.

Fátima Zahara El Meknassi (37 anys) es dedicava abans a fer feines domèstiques. Una professió precària i no gaire ben remunerada. El desembre passat va superar la formació d’instal·ladora i ara puja a les teulades amb una colla de treballadors d’Holaluz. “El que podria semblar una feina d’homes ha estat per a mi una oportunitat per fer un pas endavant”, assegura.

Aquesta no és una feina per a homes forts i joves, apunten al sector, i tothom la pot fer amb la formació adequada, tècnica i de riscos laborals, ja que són treballs que es fan en alçada i es necessita preparació per evitar accidents. Miriala Guerra té 49 anys. Professora de ball i ballarina, també havia treballat en departaments de venda. Ara és instal·ladora. “Em venia de gust treballar a l’aire lliure i en alçada”, explica. Segons destaca, la seva feina ajuda a aconseguir un món més sostenible. “Puc fer la feina com qualsevol home”, assegura. De fet, recorda que el seu pare també teia un ofici –era torner– i a ella li hauria agradat seguir la tradició, però en aquella època “estava molt mal vist que una persona fes aquesta mena de feina”.

Jaume Casadevall també és instal·lador. Abans era mecànic de motos. “Mai m’ha faltat la feina estable i sempre m’he guanyat la vida”, indica. Però reconeix que amb la instal·lació de plaques té un bon sou “en una professió amb molta projecció de futur”. Tot i que està satisfet amb el que cobra, encara hi veu una possibilitat de millora “perquè hi ha un risc; treballes a les teulades i amb electricitat”. El Jaume constata que el sector no para de créixer: “Quan vaig entrar a l’empresa, fa un any, érem 30 instal·ladors. Ara hi ha 27 equips de 3 persones cadascun”.

El sector s’ha convertit en un filó de creació d’ocupació, i malgrat que Pedro Sánchez ha anunciat que s’augmentaran les places per formar professionals –4.000 més–, això ni tan sols cobreix la demanda de Catalunya i menys la de tot l’Estat. Dues empreses insígnia de l’autoconsum a Catalunya, Holaluz i Solideo, han hagut de crear els seus propis centres de formació. Tenir personal propi té alguns avantatges. “És l’única manera de controlar la qualitat”, assegura Rafa Reyes, conseller delegat de Solideo. Per a la cofundadora i presidenta d’Holaluz, Carlota Pi, tenir personal propi, a més de garantir la qualitat, permet escurçar i els terminis.

Abans, explica Pi, amb instal·ladors externs, trigaven 180 dies a tenir una instal·lació funcionant des que signaven el contracte; ara només els calen 45 dies. I això té un reflex als comptes de l’empresa, perquè no es comptabilitza una venda fins que la instal·lació està funcionant. Fa poc més d’un any, Holaluz va comprar tres petites empreses d’instal·lació per adquirir el coneixement i bastir sobre aquesta base la seva pròpia divisió dedicada a posar i connectar plaques a les teulades. 

Per fer-se una idea de la importància que tenen els instal·ladors professionals, Rafa Reyes dona una xifra: dels 300 empleats de la seva empresa, 170 són instal·ladors. I el futur s’albira excel·lent per a aquesta feina: “Hi ha 10 milions de teulades transformables [a Espanya]”, explica Carlota Pi. La seva empresa ja ha fet més d’11.200 instal·lacions.

De candidats a instal·lador no en falten. La majoria busquen una millor retribució, menys precarietat laboral, i horaris que facilitin la conciliació, indica el primer executiu de Solideo. Així, és fàcil que entre els nous instal·ladors, a més d’aturats, hi hagi persones que estaven treballant en la restauració i l’hostaleria, per exemple. També n’hi ha molts que arriben des del món de l’automoció, el muntatge de mobles o la instal·lació de fibra òptica, indica Carlota Pi.

A Holaluz busquen la paritat de gènere, i això vol dir ser proactius a l’hora de captar candidates a instal·ladora. Carlota Pi explica que, en general, buscar homes no costa “perquè ha corregut la veu que es guanyen molt bé la vida”, però les dones les han d’anar a buscar. “Tenim un biaix per promocionar la captació de treballadores”, explica. Per a elles, diu la presidenta d’Holaluz, és un important salt professional: “Formem els instal·ladors en grups de 25 persones durant un període de tretze setmanes, molt enfocats a les dones”. Ara, explica, volen escalar el model per formar més professionals.

La formació és el gran forat en aquest negoci, indica Raül Rodríguez. Segons explica, la crisi immobiliària del 2008, amb la implosió del sector de la construcció, es va emportar molts professionals del món de la instal·lació, i després no es van traçar plans per formar gent: “No hi ha una estratègia adequada”. Rodríguez indica que la manca de professionals encareix les instal·lacions. “És la llei de l’oferta i la demanda”, explica, i això ho acaba pagant l’usuari final. Segons diu, els instal·ladors, adscrits al conveni siderometal·lúrgic, tenen un sou mínim de 14 pagues de 1.500 euros mensuals. Però hi ha un problema afegit: com que en falten, les empreses se’ls prenen els uns als altres i la manera de fer-ho és pagant més, cosa que augmenta el cost laboral i, de retruc, el de la instal·lació.

El director general de Fegicat lamenta les traves burocràtiques que frenen l’autoconsum. La més important, diu, són els diferents procediments que té cada ajuntament. “No hi pot haver més de 900 procediments diferents, tants com municipis”, indica Rodríguez. I alerta: “La burocratització encareix tot el procés i ho paga l’usuari final”. En el mateix sentit s’expressa el conseller delegat de Solideo, que destaca que a més d’instal·ladors també es necessita molt personal a l’oficina tècnica per tramitar permisos, subvencions, rebaixes fiscals i altres qüestions, perquè “cada municipi és diferent”.

El director de Fegicat dona algunes dades del recorregut que encara té el sector per endavant. A Catalunya hi ha unes 40.000 hectàrees de teulada, de les quals un 54% aproximadament són susceptibles d’albergar plaques solars. Ara, però, n'hi ha instal·lades en 1.467 hectàrees, només el 6,6% de la superfície disponible.