Els horrors dels documents compartits

Fa molt de temps, els companys de feina suggerien canvis als documents l'un darrere l'altre. Feien comentaris i introduïen revisions en un fitxer al seu ordinador i, després, el passaven a la següent persona. Era un procés feixuc i poc transparent. L’arribada dels documents compartits ha fet que tot sigui més àgil i clar. Però, com qualsevol activitat col·laborativa, també té un gran inconvenient: t’exposa als altres.

D’entrada, pots veure qui més hi ha dins del document. Una fila d’inicials a la part superior de la pantalla confirma que els teus moviments són observats per diverses persones. Com a mínim una et serà completament desconeguda. Els documents compartits sovint es continuen compartint, fins a acabar en mans de desconeguts. No saps què hi fan, i potser ni ells mateixos ho saben. Alguns ni tan sols es poden identificar: tenen noms d’usuari com ara “tapir anònim”. Podria ser el teu cap, podria ser un becari. Probablement no és un tapir.

Una d’aquestes inicials s’apaga i s’encén cada pocs minuts, senyal que la persona en qüestió entra i surt del document contínuament. O bé no té res més a fer, o bé està profundament preocupada pel que pugui passar. Si és la propietària del document, amb raó està inquieta.

La gent estarà ocupada jutjant la seva feina, tant directament com indirecta. Un cursor salta ràpidament de paràgraf en paràgraf i, de sobte, s’atura. Es queda immòbil, petrificat. Alguna cosa deu estar molt, molt malament. Després es mou més lentament, com si hagués perdut confiança en l’autor. Algú altre selecciona tot el text i desapareix de cop: segurament se l’endú per fer-hi canvis a fons en privat.

D’altres fan modificacions a la vista de tothom. El seu grau de jerarquia i el seu tarannà determinarà com ho facin. Poden afegir comentaris amables, suggerir millores amb delicadesa o, simplement, destrossar-ho sense miraments. Si hi ha prou gent involucrada, el caos és inevitable. Algú afegeix un paràgraf, i això provoca que una altra persona faci canvis al lloc equivocat. Dues persones s’enreden en una batalla virtual per una sola paraula, i la canvien una vegada i una altra. El misteriós usuari anònim es passa tanta estona reescrivint una frase que la gent comença a preguntar-se si, al final, no deu ser un tapir de debò.

Si ets el propietari del document, no cal que presenciïs aquest espectacle en directe. Però això no t’estalviarà la massacre. T’arribaran desenes de correus avisant-te que hi ha hagut “activitat” al document. Dir-ne activitat és quedar-se curt, com si d'un terratrèmol en diguéssim simplement un moviment de terra. Quan finalment tornes al document, inspecciones el terreny. Totes les inicials han desaparegut, excepte una. Aquesta persona sempre hi és, nit i dia, però mai no fa res. Potser va patir un atac de cor fa setmanes.

Suggeriments i comentaris

El text està ple de suggeriments. Una paret de comentaris s’acumula a un costat de la pantalla. N’hi ha tants que alguns queden amagats. Fas clic en un fragment de text i, de sobte, et catapulta cap a un comentari situat al capdamunt del document, en una zona que desafia qualsevol idea que tenies sobre els marges. Hi ha diverses opinions sobre el mateix tros de text, fins al punt que ja no saps què es refereix a què. Ara et toca a tu emetre judicis públics. Potser no et veus amb cor de prendre decisions, i només afegiràs més comentaris. Però si tens un mínim de control sobre la situació, començaràs a acceptar, respondre, rebutjar i resoldre.

Aquesta fase del procés és l’equivalent laboral de la pel·lícula Un lloc tranquil. En aquell film protagonitzat per John Krasinski i Emily Blunt, el més petit soroll alerta els monstres de la presència de les seves víctimes. En un document compartit, una simple pulsació de tecla desperta els teus turmentadors. A mesura que vas fent canvis, aquells maleïts correus surten en silenci per avisar tothom que has estat actiu. Les inicials tornen a aparèixer a la part superior de la pantalla. En silenci, s’acumulen i esperen. Saps que s’estan preparant per contraatacar. Hi haurà més canvis, més comentaris, més activitat.

Sempre que hi hagi un termini i una persona encarregada de prendre decisions, aquest sistema continua sent millor que l’antic. Un document compartit permet recollir més opinions, contrastar idees i evitar que les bones propostes desapareguin sense motiu. En el grup hi pot haver saviesa. Però també hi ha moltíssim soroll.