Gaspart i Clos, el crepuscle dels faraons del turisme

El retaule de les grans cares que copen les organitzacions empresarials catalanes viu aquest estiu dos canvis sonats. Jordi Clos i Joan Gaspart, els dos hotelers més coneguts de Barcelona, abandonen la presidència del Gremi d’Hotels de Barcelona i Turisme de Barcelona, respectivament, després de dècades al capdavant seu. En un context de canvis a la Fira (Pau Relat ha substituït Josep Lluís Bonet), a la Cambra (l’ANC, amb Joan Canadell, ha escombrat l’era Miquel Valls) i en menor mesura a Foment (Sánchez Llibre ha substituït Gay de Montellà), es pot parlar ben bé de la fi de l’edat dels faraons.

Apassionat egiptòleg, Jordi Clos (Barcelona, 1950) ha cedit el càrrec aquesta setmana a Jordi Mestre com a president del Gremi d’Hotels, que encapçalava des del 1999. Joan Gaspart (Barcelona, 1944), futboler i col·leccionista de càrrecs, ha sabut recentment que Canadell el desplaçava de Turisme, on es va instal·lar un llunyà 1993, quan Clos va fundar l’organisme.

Malgrat aquestes coincidències, costa imaginar uns orígens més oposats en els dos prohoms del sector hoteler. Clos és tot un self-made man criat al Raval i orfe des dels quatre anys d’un represaliat del franquisme. Va patir una poliomelitis que la seva mare el va ajudar a superar a base de sopes de menuts. El destí de qui acabaria sent impulsor de la Fundació Arqueològica Clos i del Museu Egipci de Barcelona va començar a canviar quan una germana seva es va casar amb Ramon de Dalmases i Olabarría, marquès de Mura, que es va fer càrrec de la seva educació.

Va ser així com Clos va descobrir el que Gaspart havia viscut des del bressol. El seu avi, José Gaspart, havia fundat la cadena hotelera Husa i ell seria la tercera generació en dirigir l’imperi. La biografia de l’hoteler està farcida d’anècdotes amb l’ star system de l’època, com els Beatles, als quals va conèixer a Liverpool -on va treballar en un hotel quan era adolescent- i a Barcelona, on, segons diu ell, en una ocasió es va intercanviar els pantalons amb John Lennon. Però avui no recorda on va acabar la peça de roba del mític cantant. No seria l’última cosa que perdria.

Clos, que va fundar una empresa amb 15 anys, va arrencar professionalment en l’àmbit de l’interiorisme, en empreses com Mobles Maldà i la seva pròpia firma, Roberts, abans de fundar Derby Hotels. Als orígens de Gaspart hi ha menys pulsió emprenedora i sí flirtejos amb la política: només la negativa rotunda familiar va evitar que es presentés pel PP (aleshores Alianza Popular) com a candidat a la presidència de la Generalitat el 1984. Aleshores ja era vicepresident del Barça, on va entrar el 1978, sempre al costat de Josep Lluís Núñez.

Des de l’esforç personal i l’impuls emprenedor o des de la simple successió familiar, tots dos van acabar dirigint el destí de dues de les grans empreses hoteleres catalanes i també les entitats que han fet de lobi del sector. Però en el seu adeu d’aquestes institucions, en cap cas hi ha hagut un reconeixement unànime a la seva feina. Les raons potser cal buscar-les en la trajectòria empresarial de l’un i en les abrandades opinions i posicions de l’altre.

Durant anys, Joan Gaspart ha sigut assenyalat entre l’empresariat català com l’exemple per antonomàsia de mala gestió i de com desballestar l’empresa familiar. “N’hi ha prou de veure com era l’empresa familiar quan va arribar i com és ara”, explica una font del sector. “Avui Hotusa, d’Amancio López, que va començar de grum en un hotel d’Husa, és molt més important que la mateixa Husa”, afegeix aquesta veu, que demana l’anonimat.

Una segona font recorda que Gaspart va ser un dels empresaris que van animar la Generalitat a entrar en Spanair, un projecte que també es va saldar amb pèrdues milionàries, o que la seva trajectòria com a president del Barça “tampoc va ser gaire brillant”, afegeix amb ironia. “Però sempre ha sabut lligar-se al poder, independentment del seu color”, afegeix aquest directiu. Al sector es recorda amb humor que Gaspart era especialista en pagar les factures pendents de telefonia “exactament el dia abans” que li tallessin el subministrament.

Les hemeroteques recullen desenes de notícies relacionades amb conflictes judicials i concursos de creditors de l’actual patriarca d’Husa, que havia arribat a tenir hotels tan paradigmàtics com el Palace, el Majestic, el Juan Carlos I i el Princesa Sofía i que gestionava, sense ser-ne el propietari, fins a 60 establiments més. Tot plegat es va anar esvaint sota la direcció de Gaspart, omnipresent als mitjans de comunicació esportius durant els seus 25 anys al Barça -on va tenir una tempestuosa i breu etapa com a president- i observador passiu de com el vell imperi s’enfonsava, com manen els cànons, a la tercera generació, la seva. A poc a poc, el grup va anar venent actius per fer front a un forat que mai s’acabava de tapar. “A Husa som hotelers, no patrimonialistes, som gestors”, s’ha justificat Gaspart. Però la veritat és que la gestió tampoc sembla haver sigut el seu fort. O així ho indiquen alguns titulars: “L’Audiència obliga Gaspart a tornar l’explotació del Ritz a la família Muñoz”, “L’hotel Juan Carlos I anuncia un ERO temporal”, “Husa tanca amb els bancs el refinançament de 42 milions”, “¿Vol que Joan Gaspart li pagui? Demani el concurs d’Hotels Husa”, “El forat del grup hoteler Husa ascendeix a 153 milions d’euros”, “Husa perd la masia de les Corts on ha tingut la seu els últims 27 anys”, “Gaspart ja només té un hotel a Barcelona”, “Joan Gaspart es ven el poc que li queda”...

Amb tot, Gaspart s’ha mantingut en tota mena d’institucions (Turisme de Barcelona, Foment, la CEOE, la Federació Espanyola de Futbol), i gràcies a generoses quitances -que van arribar a ser del 95%- s’ha mantingut al capdavant de l’empresa familiar i també al pantocràtor empresarial català. El mateix pantocràtor on hi ha Clos. Si bé ha gestionat el seu imperi hoteler fins a tenir un patrimoni que es calcula en més de 700 milions d’euros, el seu paper de lobi l’ha portat a protagonitzar titulars sonats relacionats amb la seva particular visió de la ciutat. Això el va empènyer a demanar que es prohibís anar per Barcelona en banyador i que denunciés que Barcelona semblava “una ciutat de postguerra” per la falta d’il·luminació nocturna: “Aquí som més papistes que el Papa i ens inquieta la contaminació lumínica”, lamentava. Tampoc ha tingut problemes per titllar d’“epidèmia” el top manta. I potser la més cèlebre, del 2011, és la que afirmava que “qui digui que sobren turistes és un beneit”.

El perfil polític que ha mantingut aquest fill de policia republicà empresonat pel franquisme també ha sigut polèmic. D’entrada, i tot i ser el president del Gremi d’Hotels de Barcelona, no va veure cap inconvenient per traslladar la seu de la seva empresa a Madrid el 2015, molt abans de l’onada posterior a l’1-O. Interrogat per la qüestió, va explicar que ho havien fet “per tenir una imatge més potent”, tot i que fonts pròximes al directiu van explicar que el motiu era bàsicament fiscal.

I en el moment més àlgid del Procés, en plena fugida d’empreses i en un clima d’alarmisme creat des de les altes institucions de l’Estat, només tres mesos després de l’atemptat a la Rambla, els hotelers van ser l’únic sector econòmic que es van afanyar a advertir d’una greu aturada econòmica que les dades macroeconòmiques van descartar després. I ho van fer amb dramatisme, afirmant que la caiguda del turisme era “fatídica”. Mesos després es va saber que l’economia catalana va continuar creixent per sobre de l’espanyola aquells mesos. Els faraons del turisme que ara pleguen i que van surfejar durant els anys de la gentrificació de Barcelona podran reflexionar sobre tot plegat a partir d’ara.

Joan Gaspart

Aquest estiu ha sigut apartat de la presidència de Turisme de Barcelona després de 26 anys a l’organisme. Joan Canadell, flamant president de la Cambra de Barcelona, ha anunciat que ocuparà el càrrec del lobi turístic, que fins ara només havia tingut Gaspart com a president.

Jordi Clos

La patronal del Gremi d’Hotels de Barcelona ha anunciat aquesta mateixa setmana que el substitut de Clos (20 anys en el càrrec) serà Jordi Mestre. Aquest hoteler va anunciar l’endemà del nomenament que abandonava la vicepresidència del Barça.