La família italiana darrere de Nutella, Kinder i Ferrero-Rocher: qui va crear aquestes marques?

Alba és una petita ciutat del cor del Piemont, a Itàlia. Està envoltada de turons suaus, vinyes interminables i camps d'avellaners. Avui és coneguda mundialment per la trufa blanca i pels seus vins, però als anys quaranta era sobretot un poble de postguerra que s’aferrava als oficis tradicionals. Va ser en aquest escenari, en un edifici de la via Rattazzi, on el mestre pastisser Pietro Ferrero va obrir, el 1942, un petit obrador de dolços. Hi treballava gairebé d’amagat, provant, ajustant i perfeccionant una recepta que venia de lluny: la crema gianduia, nascuda a Torí a inicis del segle XIX com a resposta a l’escassetat de cacau. El que Ferrero buscava era una versió pròpia, més lleugera en cacau però rica en avellanes, barrejada amb sucre i prou estable per untar-la sobre el pa. El 1946, aquella pasta va convertir-se en el primer producte oficial del seu obrador. L’èxit va ser immediat: era bona i assequible.

La troballa va ser l’antecedent directe de l’actual Nutella. Aquella pasta humil, nascuda d’una època d’escassetat i d’enginy, acabaria sent el punt de partida d’un imperi familiar que avui és un gegant global de la confiteria. Més de vuit dècades després, el Grup Ferrero és una multinacional present en més de 170 països, amb una quarantena de plantes de producció i un catàleg de marques icòniques, com Nutella, Kinder, Ferrero Rocher, Tic Tac o Mon Chéri. Malgrat aquesta dimensió colossal, l’empresa continua en mans de la família fundadora, ara ja en la tercera generació. "La tradició és com un arc: com més se'n tensa la corda, més lluny podem llançar les fletxes de la modernitat i la innovació", explica poèticament Giovanni Ferrero, actual president executiu del grup.

L'expansió dels Ferrero

La força d’aquella primera recepta va impulsar un creixement que, en pocs anys, va desbordar els límits d’Alba. A la dècada dels cinquanta, la família ja havia entès que el futur no seria només local. El 1956, Ferrero va obrir la seva primera fàbrica a l’estranger, a Stadtallendorf (Alemanya), un gest molt poc habitual per a una empresa italiana de l’època. Poc després, França es va convertir en el segon gran centre productiu de la família i, des d’allà, la marca va fer el salt definitiu a tot Europa.

Aquesta estratègia, impulsada per Michele Ferrero –fill del Pietro i veritable artífex de la Ferrero moderna– combinava dues idees senzilles però decisives: innovació constant en producte i adaptació als gustos de cada país. Així van néixer novetats que avui formen part de la memòria col·lectiva europea: la Nutella en pot de vidre (1964), el Kinder Chocolate (1968), les pastilles Tic Tac (1969) o el mític Kinder Sorpresa (1974). Cada llançament consolidava una manera de treballar que convertia la creativitat familiar en supervendes globals. A finals dels setanta, Ferrero ja produïa a Itàlia, Alemanya, França i Bèlgica, i havia aterrat amb força als Estats Units.

El gran salt: el bombó Ferrero

El gran salt global dels Ferrero va arribar als anys vuitanta amb un producte capaç de convertir el luxe en un gest quotidià: el Ferrero Rocher. Creat el 1982, aquest bombó daurat –una avellana sencera, crema de cacau i una cobertura de xocolata crocant– condensava l’ADN que volia transmetre la marca: qualitat, aparença sofisticada i un preu assequible. El seu èxit fulgurant, reforçat per campanyes de publicitat icòniques, va situar Ferrero en una nova lliga internacional i va consolidar el seu lideratge en el segment dels bombons.

A mitjans dels vuitanta, els fills de Michele Ferrero –Pietro i Giovanni– es van incorporar formalment a la direcció del grup. Tots dos havien crescut entre fàbriques, receptes i viatges comercials. Junts van accelerar el creixement de Ferrero en mercats com els Estats Units, Llatinoamèrica i Àsia, alhora que van professionalitzar encara més la gestió d’un negoci que creixia de forma exponencial: el grup ja produïa milions d’unitats de Rocher, Tic Tac i Kinder, i obria plantes a ritme constant, de Polònia al Brasil, del Canadà a Austràlia.

El 2011, la mort sobtada de Pietro Ferrero amb 47 anys mentre anava en bicicleta per Sud-àfrica va sacsejar el grup i va deixar Giovanni al capdavant de tot l’imperi. Amb un estil discret i hermètic, ha pilotat des d’aleshores una empresa que factura més de 15.000 milions d’euros anuals i dona feina a més de 45.000 persones.