Un pla dels anys 30 per capgirar el sistema financer
La dècada posterior a la Gran Depressió del 1929 va ser un període de grans discussions en l'àmbit econòmic perquè els grans pensadors intentessin entendre els punts dèbils del sistema econòmic que havia fet fallida. Uns quants macroeconomistes destacats, entre els quals Henry Simons, de la Universitat de Chicago, i Irving Fisher, de Yale, van intentar promoure una reforma radical del sistema financer nord-americà que es va conèixer com el Pla Chicago.
La principal innovació que proposaven aquests economistes era la total separació -en el sistema bancari- de la funció d'intermediació entre estalvi i inversió i la funció de creació de nou crèdit. Així, exigien, en primer lloc, que els bancs asseguressin els dipòsits al 100% amb diner emès pel govern, i en segon lloc que el finançament de nou crèdit bancari només es pogués fer a partir de diner creat per l'estat sense incórrer en deute. Just al contrari del que es feia abans de la Depressió, i també del que es fa ara, ja que els crèdits es concedeixen amb diner creat pels mateixos bancs.
Per Fisher, aquest nou sistema tindria quatre avantatges principals: permetria controlar molt millor els cicles econòmics; eliminaria del tot les retirades massives de dipòsits de bancs amb problemes; reduiria els pagaments d'interessos del deute públic, i finalment reduiria també els costos financers del sector privat. El pla, però, no es va posar mai en pràctica per l'oposició radical dels banquers, que veien perillar el seu privilegi de cobrar interessos pel nou diner que creen sense haver de sotmetre's gaire al control públic.
Les causes de la gran recessió que estem patint ara són semblants a les del 1929, i segurament per això dos economistes de l'FMI, Jaromir Benes i Michael Kumhof, han reavaluat el Pla Chicago utilitzant les més modernes tècniques de simulació macroeconòmica, i han arribat a la conclusió que l'equip encapçalat per Fisher i Simons tenia raó, i que un pla així fins i tot tindria altres avantatges a banda dels que ell intuïa. A més, han demostrat que la transició cap a aquest nou sistema és del tot viable. El que és gairebé segur és que els banquers hi estarien tan en contra avui com hi van estar en el passat.
Marcel Coderch és enginyer.
