Celsa: intrahistòria de la família catalana que va perdre un imperi en un matí

BarcelonaDesprés d'un duríssim pols entre germans, va arribar el moment de la firma de l'acord de separació que posaria fi a la guerra. Tots dos van firmar. Era l'instant de segellar la reconciliació familiar. Però quan Francisco va allargar la mà al seu germà, tot va saltar pels aires. José María no l'hi va estrényer: es va treure de la butxaca una còpia de la querella que l'altre havia presentat contra ell, i es va acabar tot. L'escena marca un dels moments clau de la gran desfeta dels Rubiralta. Aquella mà suspesa a l'aire, aquells documents grapats, van marcar l'inici de la fi.

Aquesta és la història dels Rubiralta, un poderós llinatge del país, una de les branques del qual ha viscut aquesta setmana als tribunals un cataclisme pitjor que l'enfonsament del negoci: la pèrdua de la propietat per part de la família. Parlàvem de la primera l'empresa familiar de Catalunya per facturació.

"No hi ha precedents, almenys tan grans", diu a l'ARA l'advocat i historiador de l'economia catalana Francesc Cabana. La lectura d'un dels màxims especialistes sobre el teixit productiu català, als seus 88 anys, és estructural: "Catalunya pot alimentar empreses petites i mitjanes, però difícilment pot fer créixer una gran empresa. Es necessiten massa diners per tirar endavant".

El cert és que la història de Celsa, nascuda el 1967, és la d'una empresa familiar catalana que buscava créixer amb la ferma voluntat de no cedir la propietat. Però un excés d'ambició empresarial o una manca de prudència van disparar-ne el passiu fins a límits preocupants. Dècades després, aquesta obligació financera ha acabat prenent a la nissaga, d'un dia per l'altre, tota la companyia.

La decisió que ha pres aquest dilluns el jutjat mercantil 2 de Barcelona és el final d'un serial que ha durat anys i que es va intensificar amb la presentació d'un pla de reestructuració d'uns fons creditors que acumulaven un passiu de prop de 3.000 milions d'euros. El magistrat del cas va decidir homologar-lo i, per tant, traspassar-los la propietat de la companyia, al considerar que tenien un deute superior a la capitalització de la siderúrgica.

A principis dels 2000, dos germans, Francisco i José María Rubiralta, eren propietaris i administradors de dos hòldings: un era Barna Steel i Compañía Española de Laminación (Celsa) i l'altre era CH Werfen; a la pràctica, Francisco gestionava la part siderúrgica, mentre que José María s'ocupava de la segona, dedicada a la distribució de material hospitalari.

"Feia dècades que funcionaven així, amb una propietat compartida. Cadascú es dedicava a un dels negocis i tenien molt bona relació", explica a l'ARA una font propera a la companyia que recorda que estiuejaven plegats a Viladrau. El Francisco i el José María tenien els seus respectius fills com a directius: l'actual president de Celsa, Francesc fill, era un jove talent que guanyava pes a la siderúrgica.

Amb l'entrada d'aquesta generació van aflorar tensions i diferències entres les dues branques, i una certa rivalitat entre cosins. El conflicte va esclatar amb un moviment empresarial que va liderar Francesc fill: la compra del grup finlandès Fundia, que va portar a terme sense la llum verda de José María. "És el que va iniciar el trencament entre els germans", explica la mateixa font. "Això ho va desencadenar tot", confirma una altra veu propera a la família.

L'any 2006 es va consumar la separació, amb una batalla legal entre les dues branques que es va saldar amb una separació de negocis i una compensació de centenars de milions d'euros. La notícia es donava a conèixer un dissabte de juliol a la versió en paper de quatre mitjans mal comptats. Els mateixos que el dia anterior havien rebut una trucada de telefònica de Miquel Roca anunciant-los el divorci: cadascú es quedava amb el negoci que gestionava, i com que el siderúrgic era molt més gran que el mèdic –facturava 2.800 milions d'euros, i l'altre 622 milions–, la branca de Celsa va haver de compensar l'altra.

"La mort prematura del Francisco [l'any 2010], que era molt jove, i en un moment delicat per a l'empresa pel deute i la crisi, va deixar el seu fill molt jove al capdavant; ha estat un valent, el fill", explica una font empresarial sobre els inicis d'aquell canvi generacional. L'actual president de Celsa va rellevar el seu pare el 2010, dos anys després que la crisi immobiliària ensorrés el sector de la construcció i compliqués la situació d'endeutament de la companyia. Per afegir dramatisme a la situació, també José María moriria dos anys després.

Aquest elevat passiu venia d'una agressiva època de compres, que va succeir un període de creixement, durant les dècades dels anys 80 i 90. "Els vaig a ajudar a comprar tota una sèrie de companyies estatals que estaven mal gestionades; eren companyies que es podien comprar per molt pocs diners perquè no funcionaven bé i alguna es va comprar fins i tot per una pesseta", explica a l'ARA una persona pròxima a aquelles operacions.

Més tard vindria l'onada d'adquisicions a l'exterior, que acabaria al cap dels anys configurant el gegant que és ara Celsa, amb grans filials al Regne Unit, França, Polònia i els països nòrdics. Una font coneixedora d'aquell procés destaca que algunes d'aquestes inversions, com la compra el 2003 de la siderúrgica polonesa Huta Ostrowiec, no van compensar mai. "Hi havia sobreapalancament d'algunes compres a Europa, com per exemple a Polònia. Això, unit a la crisi immobiliària i a la crisi industrial que va viure Espanya del 2008 al 2014, que va fer caure la producció i el preu de l'acer, va perjudicar fortament la companyia: cada vegada eren més petits i guanyaven menys diners", expliquen a l'ARA fonts del mercat.

Ja el 2017, amb un deute considerable, la companyia va tancar l'últim refinançament del deute en dos trams: un crèdit participatiu per al 2023, que era de 1.400 milions d'euros, i un de jumbo, de 800 milions. De fet, fonts empresarials apunten que si Xavier Pujol, de Ficosa, encara és al consell de Celsa és precisament per la seva experiència en situacions d'empreses sobreendeutades.

Un any després, els creditors inicials, CaixaBank, Banc Sabadell, Banco Santander i BBVA, van començar a desprendre's de bona part del passiu venent-lo més barat a fons especialitzats, com Deutsche Bank, Sculptor, Golden Tree, Cross Ocean, SVP, Golden Street Asset i London Branch. L'empresa perdia de cop i volta el control d'un deute que era convertible en accions en cas d'impagament. Els fons ja tenien el seu cavall de Troia a les portes de la ciutat.

"El principal error estratègic de la companyia, una vegada es tanca l'últim refinançament, és pensar que ja ho tenien tot fet, tot i que el pla de negoci seguia sent molt arriscat. Es pensaven que el complirien", expliquen les fonts del mercat consultades. "El més lògic hauria sigut buscar-se un bon company de viatge que els ajudés a donar rendibilitat als fons, fos un altre fons o un dels creditors", afegeixen. Però la propietat seguia sent inviolable.

La situació de Celsa va empitjorar amb el covid, primer, i amb la crisi energètica derivada de la invasió russa d'Ucraïna. El compliment de les obligacions de repagament del deute era impossible d'assolir.

¿Ha passat el que era inevitable? ¿Hi havia la possibilitat que els Rubiralta no perdessin la propietat, o que en conservessin una part? "Rubiralta fill s'ha mogut molt, té molts contactes, però no li ha sortit bé, la jugada", respon una font empresarial. A la pregunta de si ha negociat massa agressivament, una font empresarial consultada per aquest diari sospira: "A misses dites...". El cert és que en l'entorn de Celsa hi ha el convenciment que l'empresa es va equivocar sent massa agressiva amb els fons.

A la figura de l'actual president de Celsa se li atribueix una tenacitat admirable, amb gestions al més alt nivell, i haver vetllat incansablement per impedir aquest desenllaç. Un empresari d'una altra gran companyia familiar fa aquesta reflexió: "El món de l'empresa és darwinisme pur, i de vegades no sobreviuen els més grans, sinó els que s'adapten més bé; i han tingut la mala sort d'aquesta nova llei, els astres s'han alineat".

De fet, el paper de la nova llei concursal, que va veure la llum el setembre de l'any passat, ha estat clau: permet de facto que els creditors puguin dirigir un procediment de reestructuració sense necessitar el consentiment del deutor.

Quan la situació ja estava al límit, la Generalitat, de mà de l'aleshores conseller d'Economia, Jaume Giró, va demanar a la vicepresidenta del govern central Nadia Calviño que activés ajudes d'urgència per a Celsa. Allò va propiciar que es concedís una injecció de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), que implicava el rescat de l'Estat amb 550 milions d'euros, i que només es feia efectiva si Celsa reestructurava el seu deute i els fons renunciaven a cobrar-ne una part. Això mai es va concretar, tot i que l'ajut estava aprovat. Va iniciar-se un estira-i-arronsa en què els fons van posar sobre la taula la renúncia a 500 milions de deute a canvi del 49% de les accions. Però Rubiralta no va acceptar: demanava que renunciessin a 1.200 dels aleshores 2.200 milions de deute. El seu immobilisme va ser fatídic.

Per explicar aquesta proverbial duresa negociadora, fonts empresarials també assenyalen que des de fa dècadas els Rubiralta s'han deixat assessorar pel bufet Cortés Abogados, ben conegut en els entorns jurídics per la seva agressiva manera de procedir.

Ara, una setmana després d'aquest terratrèmol en l'ecosistema empresarial català, falta veure què faran els fons, que ja han nomenat nou president per a Celsa, l'històric directiu català Rafael Villaseca, i també si el consell de ministres autoritza l'operació. "Els fons no se la quedaran, intentaran vendre-la. N'estic convençut. Qui té possibilitat de comprar-la? Una societat estrangera. El resultat, directament o indirectament, és que anirà a parar a mans estrangeres, i amb això Celsa, l'única empresa de producció d'acer que hi havia a Catalunya, perd la propietat catalana", lamenta Francesc Cabana, que també va ser cofundador de Banca Catalana.

El professor Pedro Nueno, que va assessorar Rubiralta pare durant uns anys, augura un final similar: "No m'imagino uns fons gestionant una siderúrgica, suposo que el que faran és reduir el deute i vendre-la".

Sigui com sigui, aquesta serà una història que els Rubiralta, que van arrencar sent dos germans ben avinguts que regentaven la ferreteria Vilaseca, a Manresa, veuran des de la distància. Celsa ja no és seva.