Catalunya vota Milei: el perquè de l'anarcocapitalisme a Barcelona

“El que va votar la gent és un canvi, independentment que es produeixi cap a bé o cap a malament. Entre dos candidats dolents s’havia de votar el menys dolent, no hi havia una altra opció”. Qui parla és Gustavo Eguía, que no va votar a les eleccions de diumenge passat en què l’anarcocapitalista i ultradretà Javier Milei sortia escollit com a nou president de l’Argentina. Des de l’any 2002 Barcelona és la llar d'aquest petit empresari. Les últimes setmanes les ha passat seguint sondejos i debats electorals des de la distància. La incògnita sobre el futur de l’Argentina s’ha convertit en un tema de conversa habitual amb els clients de la botiga d’empanades i menjar per endur de la qual és el propietari, com ho ha estat per al conjunt d'aquesta comunitat.

Milers d’argentins han migrat a Catalunya en les últimes dècades davant les crisis econòmiques que s'encadenaven una rere l’altra. I, com Eguía, molts d’ells han acabat obrint negocis i fundant companyies a l'altra banda de l'oceà. A l'Emprenem hem parlat amb alguns d’aquests empresaris per conèixer la seva opinió sobre la situació econòmica i política actual del país.

La primera vegada que Eguía va arribar a Barcelona ho va fer per competir com a judoka. Va estar-se a la capital catalana durant un any i mig entrenant-se. Va tornar a l’Argentina, però quan es va retirar com a esportista va decidir tornar a Espanya. “La situació de crisi és cíclica, cada set o deu anys hi ha davallades per un president o l’altre. Aleshores era l’època del corralito, però a la meva família no ens va afectar perquè no teníem res als bancs”, recorda.

Els seus pares tenien una botiga de queviures a l’Argentina i, després d’anys en diferents feines al sector serveis, ell també va acabar obrint Komo en Kasa, el seu propi negoci de restauració –a més hi ven productes importats patris com el dolç de llet o el mate– al Raval. Davant la inflació desbocada que viu el seu país (a l’octubre la variació interanual era del 142%), ni es planteja com s’ho hauria fet si el mateix comerç l’hagués obert a Buenos Aires. “Jo aquest any amb la inflació a Espanya he augmentat els preus un 8% anual perquè els proveïdors me’ls apujaven, i vaig poder aguantar cinc o sis mesos sense traslladar-ho als clients. Imagina’t en un país on els he d’incrementar cada setmana”, destaca. 

Eguía assegura que no coincideix “per res” amb les idees de Milei i, de fet, es mostra preocupat per un possible retrocés en drets per al col·lectiu LGBTI o les dones. “La majoria de la gent no vol això”, diu. Tanmateix, defensa que l’Argentina “necessita mà dura de veritat”, tant en l'àmbit polític, per acabar amb la “tremenda impunitat” de la corrupció, com pel que fa a la delinqüència. “Ara, això sona fatxa, esclar”, admet. Tampoc veu clares algunes de les propostes del candidat anarcocapitalista, com la dolarització de l’economia, i considera que algunes d’aquestes mesures es van anunciar més per fer soroll que perquè Milei tingui intenció d’implementar-les.

Fa deu anys que Gimena Uhrich va fundar la seva agència de recursos humans a l’Argentina i tres des que va decidir expandir el negoci a Europa amb l’obertura d’unes oficines a Barcelona. “Ens va obrir les portes al món. És una ciutat que destaca per la seva ubicació i la seva presència en els principals mercats”, diu l’empresària. “Crec que l’Argentina ens parla d’una història de dificultats. Un país que va experimentar i encara experimenta crisis econòmiques, alts nivells d'inflació i polítiques econòmiques canviants”, raona. En la seva opinió, la falta d’estabilitat ha soscavat la confiança dels inversors i la capacitat de les empreses per planificar. Aquesta emprenedora considera que l’Argentina necessita capitalitzar el seu potencial per al desenvolupament econòmic. “Espero que la pròxima era li permeti l’obertura al món que es mereix i condicions de llibertat per al seu creixement”, apunta. 

És per això que és optimista davant la nova etapa capitanejada per Milei. “Les seves declaracions ja estan influint en la confiança dels inversors i el mercat, generant certa estabilitat. Això tindrà un impacte en la vida dels ciutadans i el seu benestar”, afegeix. La fundadora d'INHAUS opina que, “des d'una perspectiva estrictament mercantilista”, un candidat electe que fa servir la llibertat individual i la desregulació del mercat és “summament motivant per a l’ecosistema emprenedor i l’economia en general”. “La clau estarà en la factibilitat del pla i l’acceptació i convivència amb els sectors amb idees diferents”, indica.

Per a Mariano Rodríguez, que va arribar a Barcelona el 2016 per traslladar-hi la seu de l’empresa tecnològica que havia fundat a l’Argentina, “t’agradi o no Milei” la seva victòria ha generat esperança. “Ha portat a la discussió del dia a dia conceptes de l’economia que fins ara no es discutien, com l’augment del dèficit. A llarg termini això ha generat la inflació, que és l’impost més recessiu i el que més afecta els pobles”, diu. Dels seus anys com a empresari a Buenos Aires en recorda les traves burocràtiques, els impostos i el que considerava una regulació excessiva. “Estar establerts al nostre país implicava que un gran percentatge del meu dia a dia estava dedicat a problemes que ens feien difícil emprendre”, explica l’empresari, que des del seu aterratge a Catalunya es va vendre l’eina de comunicació interna Hibox a un fons d’inversió dels Estats Units en ple covid i ha creat Beamer, companyia de màrqueting digital. 

Rodríguez explica que des de l’Argentina era impossible aixecar inversió internacional i molt complicat fer transaccions amb l’estranger: “La càrrega mental és molt forta, en lloc de permetre que t’enfoquis en el negoci estàs preocupat per altres temes”. Com a empresari del sector digital, lamenta que “l’enorme talent” en tecnologia del país s’hagi desaprofitat i que els únics negocis que funcionen són els basats en recursos naturals. “L’estat no et permet avançar; veurem si el nou govern pren mesures per alliberar les forces productives, perquè hi ha una capacitat de creixement reprimida que pot explotar ara”, argumenta.

Encara que pensa que la dolarització no és la millor solució, l’empresari establert a Barcelona sí que veu amb bons ulls que l’executiu de Milei se centri en retallar el dèficit públic, frenar l’emissió de deute i reduir la inflació. “Crec que els argentins acostumem a ser sempre optimistes; a curt termini hi haurà mesures que seran antipàtiques i em preocupa com es rebran al carrer en un país que és molt conflictiu”, apunta.

El seu diagnòstic econòmic sobre l’Argentina afecta també el sector públic. “Fer créixer l’estat fins a la mida que té avui s’ha vist que té un resultat contraproduent. No cal inventar res, només fixar-se en altres països que són exemple que te’n pots sortir”, valora. El primer exemple que ve al cap de Rodríguez –que no va votar diumenge– és Irlanda.

"No és un lloc eficient, però ens les enginyàvem"

A diferència d’aquest últim testimoni, Tomás Pando no va emigrar a Espanya per la situació econòmica argentina. Va triar mudar-se a Barcelona fa una dècada perquè aleshores la seva parella hi anava a estudiar un màster i l’e-commerce de moda que ell dirigia va obrir una filial europea. “En aquell moment teníem una fàbrica a l’Argentina i veníem arreu del món”, diu. De totes maneres, assegura que el seu propi país els va expulsar: “No és un lloc eficient, però ens les enginyàvem. Quan a finals del 2009 va tornar la inflació i les restriccions al canvi, érem una petita pime que volia exportar i canviàvem els preus cada setmana. Vam començar a notar que la cosa es posaria complicada aquí i la situació ens va convidar a fabricar també a l’Àsia”, recorda.

Quan Pando va arribar a Barcelona, tot li semblava “senzill i fabulós”. “A nivell administratiu podies fer coses d’un país normal, com demanar un préstec, que a l'Argentina no vaig viure”, lamenta. Des del 2019, ha creat una consultora d’estratègia i és cofundador d’un altre negoci a la capital catalana, la plataforma d’aprenentatge continu Master Me Up. La política argentina encara la viu molt de prop i, a parer de la seva dona, llegeix massa la premsa del país. “Tinc una mirada activa i de turista”, explica.

A aquest emprenedor l’entristeix observar com mentre és fora la situació al país s’ha anat degradant i que amics seus que encara hi viuen i treballen en bones posicions “abans podien anar de vacances 15 dies a Europa i ara no poden ni arribar a l’aeroport”. “L’Argentina era una de les economies amb una classe mitjana més gran de l’Amèrica Llatina i això s’ha anat erosionant”, comenta. La seva lectura de la victòria electoral de Milei és que la població “està angoixada i volia un canvi radical”. “Milei no farà cap bogeria com ho pinten els mitjans de comunicació d’aquí, intentarà normalitzar el país. A l’Argentina es paguen molts impostos i el paio està dient que farà un model on només n’hi haurà cinc”, assegura Pando. En aquest sentit, també creu que les privatitzacions aniran cap a empreses on ja no tenia sentit la titularitat pública, com Aerolíneas Argentinas: “Vist des de fora sona com si ho hagués de privatitzar tot, però només ho farà amb allò que s’ha demostrat que no funciona sent públic”.

Pando és optimista amb el futur de l’estat on va néixer perquè ja ha “tocat fons” i la situació no pot anar a pitjor. Diumenge no va poder votar perquè ja no té el seu DNI argentí, però no amaga quina papereta hauria posat dins l’urna: “Soc votant de Patricia Bullrich –la candidata de la dreta–, amb qui tinc més afinitat ideològica, però a la segona volta hauria votat Milei”.