Félix Masjuan: “Caixa d’Enginyers és totalment apolítica”

És enginyer. Ni se sent banquer, adverteix, ni polític, recalca. “Disculpi, per què el seu Félix és amb accent tancat?”, li demana el periodista abans de l’entrevista. “Hosti, no ho sé. Perquè no vaig estudiar en català”. Félix Masjuan (Granollers, 1951) dona molts avisos que és una persona sense pèls a la llengua. Des del novembre del 2020 és president de la Caixa d’Enginyers, la culminació de la seva segona vida professional: la primera va ser al sector de l’automoció (a Robert Bosch Chassis o Allied Signal) i el 2011 va entrar al consell de la cooperativa de crèdit. És proper i poc amic d’eufemismes, la xerrada no decebrà.

Com viu la seva condició de banquer?

— Perdona, jo no em considero banquer. Soc el president d’una entitat de crèdit i serveis financers, d’una cooperativa, a més, que té l’objectiu de la pervivència de l’entitat, condició sinequa non, i que vol que els socis estiguin satisfets.

I tenen èxit?

— Ens en sortim prou bé. Estem en un sector que és difícil, però afortunadament s’han fet les coses bé durant molts anys. No hem patit les crisis de les entitats bancàries, i no cal dir de les caixes. Les guerres de capital aquí no han tingut lloc i no hem tingut cap influència en política. I hem sigut molt prudents amb els riscos: aquesta entitat no donava crèdits a promotors, això ens va salvar.

¿Què percep en els seus clients, se n’estan sortint?

— Hi ha hagut dos fenòmens clars: un estalvi privat important - la gent ha deixat de gastar- i ara sembla que hi ha un increment del consum significatiu. Per altra banda, les empreses van fer una frenada terrible en el tema d’inversions i això va més lent, perquè hi ha un caramel que són els fondos maravillosos de Brussel·les.

¿El tema del desabastiment global i la inflació el preocupa?

— La inflació... Tu ets més jove, però jo vaig viure amb inflacions al 27% l’any 77. Vam estar fins al 82 amb nivells d’inflació de dos dígits. I es vivia, eh?

No el veig preocupat.

— Aquesta entitat va bé. Si no es trenca res, tindrem un any espectacular, i tenim plans per seguir creixent, per seguir millorant el servei als clients. El nostre gran fet diferencial és el tracte als socis, perquè els nostres productes i serveis no són gaire diferents.

No fa gaire van començar a posar comissions.

— Ens hi hem vist obligats per la supervivència de l’entitat. Si la gent té una petita vinculació, ja no els hi cobrem, i quan les imposem som dels que menys cobrem. Els diners en un compte corrent paguen entre un 0,4% i un 0,5%. Això no ho pot assumir l’entitat: si un ajuntament o una diputació o un govern autonòmic et posen dipòsits de 50 milions d’euros, t’ensorren.

¿Creu que la salut de la banca espanyola és bona?

— No gaire, però el que passa és que ha començat un tractament de cavall. La banca aquí a Espanya ho està passant malament, amb matisos. No cal que diguem noms, però els que estan més focalitzats aquí... Tenim les morositats més altes que a Europa, tant les empresarials com les privades, i és evident que els tipus d’interès ens afecten a tots per igual. Van assumir polítiques de risc amb més totxo i ara estan aplicant uns tractaments de cavall, amb les reestructuracions terribles que estan fent.

Però no sembla que al sector hi hagi d’haver un disgust.

— No; tampoc ho semblava amb el Popular [intervingut l’any 2017 pel risc de fallida].

Vostès s’escapen del clima de depressió de la resta d’entitats.

— Estem contents! En 10 anys hem passat de 300 a 500 empleats, de 15 a 32 oficines, de 100.000 a 210.000 socis. La nostra xifra de negoci s’ha doblat i avui pretenem seguir aquest ritme. Tenim entrebancs, i entrebancs addicionals del regulador, a qui no li agraden gaire les entitats petites, però som optimistes perquè ho estem fent bé.

Ha citat l’encert de no entrar en el crèdit a promotors i el tracte als clients. Alguna altra cosa?

— Malgrat la imatge que ens donen, Caixa d’Enginyers és totalment apolítica.

I això en què els ajuda?

— Si als consells de les caixes no hi hagués entrat gent lligada als partits, no haurien desaparegut.

Quins reptes té?

— Jo no soc polític i no vull deixar cap estàtua enlloc.

Bé, és el president de Caixa d’Enginyers.

— No tinc cap ambició personal de deixar cap llegat històric.

¿Què poden fer millor?

— Ser més àgils a l’hora de donar respostes a demandes dels socis sobre crèdits o millorar una mica la qualitat d’informació que donem a la web. L’altra cosa important no és millorar, sinó mantenir: mantenir la solvència, mantenir el ROE [la rendibilitat]. El meu objectiu és no empitjorar res.

Permeti’m: ¿l’any 2030 Caixa d’Enginyers tindrà 400.000 socis?

— Ja no hi seré. Però si no passa res d’estrany, el 2026, si no estem en els 300.000, m’agradaria que ens hi acostéssim.

¿Vostè ho percep, que són gent orgullosa de ser de Caixa d’Enginyers?

— Sí, i és perquè a la gent se l’ha tractat en general bé. El 2017, per l’impacte del Procés i de no canviar la seu, vam tenir una allau que va deteriorar una mica la nostra qualitat de servei a aquesta gent. No ho fèiem tan bé com ho fem.

¿Vostè té consciència de tenir clients sobiranistes?

— No, bé, sí. És normal: si tenim 200.000 socis i a Catalunya en tenim 140.000... Estadísticament en tenim la meitat.

L’incomoda?

— Ni m’incomoda, ni em deixa d’incomodar, passo del tema. Entenc que la nostra funció és completament allunyada de la política. A més, l’acte que vam fer nosaltres de quedar-nos no va ser un acte polític, va ser un acte de sentit comú. El 75% dels nostres socis, el 75% de la nostra activitat, és a Catalunya, nosaltres estem sota el paraigua del Banc Central Europeu... Per què coi hem de fotre el camp? I fora d’aquí [a la resta d’Espanya] ens va fer mal.

Ho van percebre?

— Hombre! Vam tenir retirades importants.

¿Quanta gent, quants fons es van treure?

— No t’ho puc dir, això.

¿Què li va semblar el moviment de les retirades de seus de les empreses?

— Ho entenc, no em sembla ni bé ni malament. Imagino que hi devia haver empreses que ho devien fer per un tema polític i hi devia haver empreses que ho devien fer per un tema de reputació.

A l’ARA vam explicar que va haver-hi pressions provinents de la Moncloa.

— Això em consta.

I què li sembla?

— És el joc polític.

La Casa del Rei ho va fer. ¿També és joc polític?

— Sí. Home, el famós discurs del 3 d’octubre no va ser un discurs institucional, va ser un discurs polític.

¿Vostès no es van plantejar avalar els encausats pel Tribunal de Comptes?

— Nosaltres no ens plantegem res.

Algunes veus ens diuen que els van trucar a la porta...

— ¿Nosaltres vam trucar a la porta?

No: els van venir a buscar.

— Mira, jo no t’ho contestaré, això. [Llarg silenci] El que sí que et puc dir és que és un tema tan complicat que encara no se sap si són legals o no són legals, la jutge del Tribunal de Comptes encara ha de decidir si les accepta o no les accepta [mentre l’entrevista tenia lloc, el Tribunal de Comptes anunciava que no acceptava les fiances de l’ICF]. El tema està flotant i no... Fugim de les qüestions polítiques.

¿Els hi van demanar i no ho van veure clar des d’un punt de vista legal?

— No t’ho puc ni confirmar ni desmentir.

Vostès són gent professional, s’haurien de poder explicar.

— Nosaltres hem de salvaguardar amb exquisidesa absoluta la nostra reputació d’independència i no et puc contestar a aquesta pregunta.