El Barato de Reus: 144 anys vestint els catalans
Un racó ple de teles, disfresses i, fins i tot, roba per vestir els gegants
ReusFins i tot el vianant més despistat es fixa en la botiga El Barato de Reus quan hi passa pel davant. No cal tenir gust per la costura, ni tan sols pels teixits, però resulta impossible passejar pel carrer Major i no aturar-se davant del número 21. Potser és l'aparador, que canvia una dotzena de vegades a l'any en funció de la festa que se celebri a Reus, o potser és la força acumulada durant cinc generacions. I és que a El Barato fa 144 anys que vesteixen els seus clients.
“Algunes persones ens diuen que en passar per davant de la botiga han recordat alguna cosa de la seva infància. Potser l'àvia, que hi venia a comprar...”, explica Josep Maria Casas i Rué, representant de la cinquena generació de la seva família que es dedica al negoci. “Això és bonic per a nosaltres i també per a ells”, diu mentre es mira la botiga des de fora.
Davant seu hi ha la història de la seva família, que va començar l'any 1881 quan Francesca Prats, que venia teixits de poble en poble, es va establir a Reus per plantar una llavor que va arrelar, i de quina manera. La seva filla Bonaventura Fort, juntament amb el seu marit, Ignasi Iglesias, es van fer càrrec del negoci i el van fer créixer, adquirint els locals de l'entorn per expandir-se i ocupar la superfície actual. També van tenir fills i aquests també van voler continuar amb la botiga. Aquesta generació, representada per Francesca Iglesias –la senyora Paquita–, va ser l'encarregada d'ampliar el gènere, ja que a més dels teixits, van començar a vendre roba confeccionada. I ens plantem a la quarta generació: “La meva feina és la meva vida”, diu Anna Misericòrdia Rué Iglesias. Té 80 anys i assegura que està en aquesta botiga des de fa 80 anys. “Ma mare, quan venia a treballar, em deixava en una d'aquestes lleixes”, diu orgullosa.
A ella li va tocar representar la generació que va patir el franquisme i també la que el va superar. I després d'aquells anys de foscor, es va començar a legalitzar el que mai s'hauria d'haver prohibit, com per exemple el Carnestoltes. L'Anna de seguida va veure que allò era una oportunitat per al negoci familiar. I així és com les disfresses i les màscares es van colar dins d'El Barato.
Els mobles de sempre
“Un dels grans encerts ha estat mantenir la botiga com ha estat sempre”, destaca Josep Maria Casas, la cinquena generació. I això que durant els anys 80 van estar temptats, perquè “hi havia la moda de canviar-ho tot per fer-ho més modern”, explica el Josep Maria. Ara, amb perspectiva, ningú dubta que l'aposta de la família per mantenir les coses com havien estat sempre va ser un encert. “A casa ens agrada mantenir les coses”, explica l'Anna. Els taulells són els de tota la vida i ja es pot dir que han atès generacions i generacions de reusencs. Les làmpades funcionen amb leds, però són les mateixes que fa desenes d'anys il·luminaven amb gas totes aquestes teles. La botiga també amaga un balcó a l'interior que ha resistit el pas del temps. També el nom, que clarament és d'una altra època; es podria haver canviat, però la família sempre ha apostat per conservar la història.
Aprofitant el seu gust per les festes populars, el Josep Maria va obrir fa anys una nova via de negoci per a la botiga i ara també es dediquen a vestir els membres del seguici popular. “La setmana vinent es presenten els nous vestits dels gegants de la Patum de Berga i els teixits són d'aquí. Ens ha costat un any perquè tenen uns colors molt especials”, diu satisfet. La mare se'l mira orgullosa, quan explica que ella va incorporar les disfresses i a ell li ha tocat començar a vestir també els gegants. Si un metre de tela normal costa deu euros, un metre d'una tela adomassada per al seguici popular pot arribar als 70 euros.
El Josep Maria té dues filles, l'Anna i l'Alba, de 21 i 20 anys. La gran, que estudia administració i direcció d'empreses i finances, té clar que serà la sisena generació, i la petita, que estudia disseny de moda a Barcelona, també té bastants números. Però no tot està escrit. “No les volem condicionar... Per a mi ha estat una gran responsabilitat ser la cinquena generació i ho he hagut de suportar. Si volen seguir, a elles també els tocarà suportar el que comporta ser la sisena generació”, reflexiona el Josep Maria.