Al capitalisme ‘made in USA’ li agafa vertigen i vol trepitjar el fre

La globalització i la tecnologia de les últimes dècades han portat més estrès i han fet disminuir els estàndards de vida per a molts, i per contra han creat una enorme riquesa només per a uns quants. No és una frase subjectiva del periodista que escriu aquestes ratlles, encara que molts lectors potser la subscriuen. Aquestes paraules les va pronunciar durant la junta d’accionistes de Chubb, una de les principals companyies d’assegurances del món, el seu president, Evan Greenberg. De tota manera, aquesta sentència tan lapidària no va ser pronunciada per escatimar els beneficis als inversors de la multinacional, sinó com una advertència molt clara que en els pròxims anys el sistema no podrà seguir funcionant com fins ara, és a dir, de manera globalment desregulada i sense fer cas de segons quines responsabilitats que ara eren ignorades o considerades amb laxitud.

De moment, d’aquest fet ja en té una bona prova Apple, el gegant californià de la tecnologia, que fa uns mesos va haver de pagar -per ordre de la Comissió Europea- més de 14.000 milions d’euros que durant anys havia deixat d’abonar a Irlanda en concepte d’impostos i interessos acumulats. Potser per això Tim Cook, president de la companyia de la poma, també es va mostrar al gener favorable d’una regulació de l’activitat de les grans empreses tecnològiques en un article a la revista Time. Tot i que la veritat és que la demanda de més regulació -no tant en el tema fiscal com en el de la privacitat de l’usuari- ha sigut un mantra de Cook des que va accedir a la cadira principal d’Apple.

Greenberg i Cook no són els únics, ni de bon tros, que avisen que el sistema se n’ha anat de mare, que ha polaritzat les desigualtats i fa perillar l’estabilitat política i econòmica del planeta en el futur. Un magnat tan mediàtic com Mark Zuckerberg, conseller delegat de Facebook, també considera que la majoria de països del món, i per descomptat els Estats Units, haurien d’imitar a Europa i introduir controls estrictes en matèria de veracitat de les informacions, eliminació de continguts extrems i incitadors de l’odi, així com de la privacitat de les dades dels usuaris.

Així ho va deixar escrit Zuckerberg en un recent article a The Washington Post. No és un diari qualsevol: pertany a Jeff Bezos, el fundador i accionista principal d’Amazon, un altre dels grans magnats de la tecnologia. És de suposar que Bezos no s’oposa a la visió de Zuckerberg, especialment pel que fa a la manca de control de la circulació de notícies falses i incitadores de l’odi, ja que ell és un dels principals opositors a Trump, el polític que va optimitzar-ne l’ús per arribar a la presidència dels Estats Units, tal com va revelar l’escàndol de Cambridge Analytica.

Un altre multimilionari que significativament ha fet saltar l’alarma ha sigut Jaime Dimon, el president del banc inversor JP Morgan, càrrec pel qual va cobrar l’any passat 30 milions de dòlars i que, per tant, és un dels més clars exemples del capitalisme desbocat i polaritzador de la desigualtat. En la seva carta anual als accionistes, Dimon feia una reflexió que semblava més aviat un acte de contrició: “Si podem demostrar que estem gastant els diners de manera intel·ligent, hauríem de gastar més en infraestructura i fons per a educació. I això podria significar fer tributar més als rics”.

Que algú als Estats Units advoqui per un impost per als més rics és una cosa que fa només deu anys li va costar a l’expresident Obama les més enceses acusacions de “socialista”, una paraula aleshores pròxima a l’insult en aquell país. Però avui dia Dimon no està sol en aquestes reflexions, i la prova és que Ray Dalio, el conseller delegat d’un dels fons més poderosos del món, Bridgewater, opina el mateix i ho defensa amb les paraules següents: “Soc un capitalista, però això no vol dir que no constati que el capitalisme actual està trencat”.

La llista de magnats i multimilionaris que fan actes públics de reflexió i criden a la reconstrucció del capitalisme des de les bases és molt llarga, els últims temps, però potser el testimoni més mediàtic és el de la neta de Walt Disney -i per tant una de les hereves de l’imperi-, que recentment va expressar les seves opinions sobre el fet que el conseller delegat de la companyia cobrés fins a 500 vegades més que el sou mitjà dels empleats: “Ni Jesucrist val 500 vegades més que el sou mitjà dels seus empleats”.

En la cultura anglosaxona dir el nom de Crist d’una manera tan explícita es considera gairebé una blasfèmia. ¿Com és que ho fa d’una manera tan pública una persona de la més alta societat i que ha rebut una educació exquisida? El Financial Times intentava explicar-ho fa una setmana en un ampli reportatge titulat “Per què els consellers delegats estan tan preocupats pel capitalisme?”. L’autor, Andrew Edgecliffe-Johnson, cap de la secció de negocis de l’edició nord-americana del diari, recollia alguns dels testimonis exposats i els combinava amb una enquesta recent de la consultora Gallup.

Aquest sondeig, fet sobre un ampli espectre de la població nord-americana d’entre 18 i 25 anys, revelava les dades que segurament són la causa de les inquietuds dels propietaris de gran part de l’economia americana i global: les simpaties per la ideologia socialista entre aquest sector de la població ja han superat el 50%, cosa que fins ara no havia passat. Però la dada més preocupant és que la fe en el sistema capitalista entre els joves ha passat d’un 68% a menys del 40% en nou anys, concretament des del 2010.

El president de la Fundació Ford, Darren Walker, una entitat que té un capital de 13.000 milions de dòlars, confirma aquestes temences a Edgecliffe-Johnson amb les paraules següents: “El que realment els espanta és quan miren les dades que mostren que les persones més joves se senten cada vegada més còmodes amb el socialisme com una forma d’organitzar l’economia. Això és increïblement aterridor per a ells”.

No és una por infundada. Les properes eleccions presidencials són com aquell qui diu a tocar, i ningú ignora que es decidiran per percentatges molt ajustats. Se suposa que el president Trump serà el candidat republicà, però pel costat demòcrata podrien guanyar les primàries figures emergents i radicals com la jove congressista Alexandria Ocasio-Cortez o la senadora Elizabeth Warren, una política que s’ha anat radicalitzant a mesura que els desajustos del sistema s’han fet més evidents.

De mitjana edat i amb una àmplia acceptació i experiència, Warren ha posat sobre la taula mesures molt contundents contra les grans empreses, sobretot de Silicon Valley. El mes passat, en un article escrit a la plataforma Medium, de gran repercussió, Warren apuntava com a única solució per al control de les grans tecnològiques -el mateix que demanaven Zuckerberg i Cook- obligar les companyies a dividir-se en corporacions diferents, i que les noves unitats no estiguessin en mans dels mateixos propietaris. Altrament, assenyalava Warren, serà impossible controlar-les. També afegia: “Una cosa és el mercat i una altra el robatori”, una declaració que podria subscriure Pablo Iglesias, el líder de Podem. La diferència és que les fa una senadora dels Estats Units.

Potser la solució no és la que volen els fundadors d’Amazon, Facebook, Google o Apple, però potser hauran d’acceptar aquests o altres remeis si volen treure’s de sobre a Trump, un polític que els resulta profundament antipàtic i que, a més, els està complicant molt l’activitat amb les seves guerres comercials i la seva visió tancada del món.

Warren, que també és favorable a gravar les grans fortunes i les transaccions financeres, creu que amb les seves receptes es podria fer possible una globalització de l’economia sota control dels governs que disminuís les desigualtats i facilités la revitalització dels mercats.

A propòsit d’això, els senyals no són encoratjadors: amb un alentiment del consum a escala mundial i una disminució del poder adquisitiu en capes molt àmplies de la població, el sistema sembla que ha tocat fons. Per ironies del destí, ara cada cop hi ha més gent als Estats Units que es troba davant la disjuntiva que als anys seixanta del segle passat els cridava Fidel Castro: socialisme o mort. La solució potser serà més complexa, però a hores d’ara ningú sap exactament quina serà.