100 anys esmolant ben bé les eines amb una mola d'esmeril

GironaEn un local vell i atapeït, al carrer de la Rutlla de Girona, a pocs metres de la plaça del Mercat, s'amaga el petit taller aturat en el temps on treballa Josep Alba Quintana, l'últim esmolet de la ciutat. Assegut a la seva mola d'esmeril de tota la vida amb una mascareta, davant del disc que gira veloç amb un motoret i una politja a sota el seient, Alba cada dia esmola i repara tota mena de ganivets, tisores i eines de tall que li porten embolicades en paper de diari els clients. Aquestes, però, són les seves últimes setmanes de feina, ja que, d'aquí a un mes, el veterà esmolet gironí es jubilarà als 63 anys i el negoci, inaugurat pel seu avi el 1925, abaixarà la persiana definitivament, sense relleu per continuar endavant.

Quan, primer el seu avi, i després el seu pare, estaven al capdavant del taller, el local arribava fins al riu i hi havia molta feina: venien carnissers, peixaters, cuiners i un munt de particulars d'arreu de la demarcació gironina a afilar les eines. Ara, molts professionals que treballen amb ganivets, ja tenen els seus propis sistemes elèctrics per fer-s'ho ells mateixos i la clientela ha anat disminuint amb el temps. Aquests darrers mesos, però, arran de fer pública la seva jubilació imminent, Alba no dona l'abast. La notícia ha corregut i tots els veïns de la zona, sobretot particulars, aprofiten per portar-li peces que ja no tallen abans no plegui veles. Normalment, feia els encàrrecs d'un dia per l'altre i, ara mateix, ha d'entregar-los a una setmana vista, amb el taller ple de paquets de ganivets, destrals, tisores, tenalles, falçs o serres.

Seguint l'herència del pare i de l'avi

"El 1988, el meu pare es va jubilar, jo no tenia pensat continuar amb el seu ofici, però just em vaig quedar sense feina i, com que de petit ja corria pel local i l'ajudava a posar aigua a la mola, vaig decidir fer un pensament", recorda Josep Alba. I afegeix: "Vaig tenir l'avantatge d'entrar en un negoci que ja funcionava, el meu pare tenia molts clients de Girona, de la plaça del Mercat, però també de Platja d'Aro, Riudarenes i fins i tot un cuiner d'Andorra que, quan acabava la temporada, ens portava tots els seus ganivets". Abans que el pare, el negoci el va engegar l'avi, originari d'Ourense, que va arribar a Girona, primer es dedicava a l'activitat ambulant, amb la furgoneta i el clàssic xiulet de l'afilador, i el 1925 va obrir el taller actual.

Alba ha après les tècniques de l'ofici del seu pare: "M'ensenyava les velocitats de la mola, la inclinació, totes les claus per treure el fil sense fer malbé la fulla i que no es gasti tant. A rebaixar sense tocar l'os, a treure la rebava, o saber el gruix necessari de cada eina, segons si, per exemple, és un ganivet de tallar pernil o una destral", explica. A més de la mola d'esmeril, per acabar els processos, Alba també passa les fulles per la pedra per acabar-les d'afinar.

El seu procediment, però, no té res a veure amb els mètodes nous que utilitzen els nous professionals del sector, que ara esmolen amb cintes o fins i tot làsers. A Girona, Alba és l'únic esmolet tradicional, però a Salt, hi ha una empresa especialitzada amb tècniques més modernes i fins i tot els esmoladors ambulants han automatitzat el seu ofici. "Jo m'he mantingut sempre amb la mateixa mola d'esmeril perquè em continua funcionant i no he tingut cap raó per canviar-la", insisteix Alba.

Afilar abans que llençar

L'esmolet gironí porta 37 anys d'ofici i, durant tot aquest temps, ha vist de primera mà com canvien la qualitat dels estris i els hàbits dels usuaris. "Ara es parla molt de no generar residus, però, en canvi, tenim el costum de, quan una eina no va bé, substituir-la. Preferim comprar coses més barates i canviar-les més sovint, però, mentre un ganivet tingui fulla, es pot arreglar i continuar utilitzant", sentencia. Tot i això, també li arriben eines d'extrema qualitat, com ganivets japonesos de primera qualitat que no havia vist mai. Afilar un ganivet al seu taller val 2 euros i, segons la complexitat de l'eina, va pujant una mica més.

El poc costum d'intentar arreglar les coses abans de comprar-ne una de nova va lligat a la falta de relleu generacional al taller: "És una pena, és un ofici necessari, potser és demanar massa, però em faria il·lusió que algú continués la meva feina", reconeix. Amb tot, malgrat aquest sabor amarg, Alba encara la jubilació amb agraïment i moltes ganes: "Encara no tinc 65 anys, però com que en tinc 45 cotitzats, he decidit plegar, perquè aquí estàs moltes hores inclinat, vas doblegant l'esquena i vull aprofitar ara que encara em trobo bé. El primer que faré són dos mesos de vacances", conclou rialler.