El sitgetà que va anar a Cuba i va donar un president al Barça

El 29 de juny del 1915, enmig d’una caòtica assemblea de socis, el FC Barcelona va elegir nou president. El motiu del desori viscut en aquella reunió cal buscar-lo en una maniobra de l’oposició per tal de boicotejar el nomenament de qui fins aleshores era president interí, el capità de l’exèrcit Joaquín Peris de Vargas, gran favorit per guanyar la votació. Acatant les ordres del capità general de Catalunya, que havia rebut una misteriosa carta dels opositors, Peris es va retirar dels comicis, davant de l’estupefacció general. El beneficiat d’aquest moviment de darrera hora va ser Rafael Llopart Vidaud, antic directiu i nascut a l’illa de Cuba –igual que Peris–, que seria el nou president. Que Llopart hagués nascut a les Antilles i portés un segon cognom francès són efectes col·laterals de l’aventura que el seu pare, Rafael Llopart Ferret, va iniciar molts anys abans.

El 1860, amb només setze anys, el sitgetà Rafael Llopart Ferret va posar els peus a l’illa de Cuba amb la intenció d’obrir-se camí en el món dels negocis. Un cop allà, es va instal·lar a casa de Cristòfol Brauet, un altre emigrant originari de Sitges. Al cap de tres anys, Llopart va ingressar a la Companyia de Voluntaris de Guantánamo, un cos militar que amb el temps aniria agafant un paper protagonista en la lluita contra els moviments secessionistes de l’illa caribenya. En l’àmbit professional, es va integrar a la Sociedad Comercial C. Brauet y Cía., que tenia interessos en el comerç en el general –especialment el sucre– però també en la banca i les assegurances.

El progrés econòmic de l’empresa de Brauet, on Llopart va acabar essent soci, va permetre al nostre protagonista d’alternar amb les elits cubanes i prova d’això és que es va casar amb Maria Vidaud Caignet, una antillana descendent del noble francès Jean-François Vidaud du Dognon de Pomerait, que havia abandonat França just després de la Revolució Francesa. En el terreny militar també va prosperar, perquè va arribar al rang de tinent coronel servint a l’esmentada companyia de voluntaris, i més tard al Batalló de Voluntaris Caçadors de Guantánamo, fins que el 1883 va posar el punt final a la seva carrera castrense. A partir del 1880, i durant un període de sis anys, va ser alcalde de Guantánamo, en una època en què la ciutat va experimentar un gran desenvolupament. Dos anys després de deixar l’alcaldia, va representar la diputació provincial de Santiago de Cuba a l’Exposició Universal de Barcelona. Són uns anys en què destaca per la seva activitat filantròpica, com per exemple amb la seva implicació durant l’epidèmia de verola a Guantánamo (1887).

La transformació ideològica que va experimentar un cop abandonades les obligacions militars és evident, perquè entre 1886 i 1890 va ser diputat provincial pel Partit Liberal Autonomista, una formació que reclamava una constitució específica per a Cuba, així com certes dosis d’autogovern. Precisament aquell 1890 va prendre la decisió de retirar-se del dia a dia dels seus negocis i tornar a Catalunya. Això no vol dir que s’hi desvinculés del tot, perquè a través dels seus fills i d’altres representants va mantenir-hi interessos comercials, sobretot en l’àmbit del sucre, un sector tradicionalment controlat per catalans. Anys més tard, les inversions les va centralitzar a l’empresa Compañía Azucarera Oriental Cubana, fundada el 1914.

Productor de moscatell

La seva vida a Catalunya d’ençà del retorn la va repartir entre Barcelona i Sitges, passant mig any a cada lloc. En aquest període, lluny d’estar jubilat, va ser molt actiu, tant des del punt de vista social, com del dels negocis. A la vila de Sitges, va ser president de la prestigiosa Societat el Retiro (1898-1900), el lloc on anava a jugar interminables partides de cartes, i també de la Sociedad Agrícola Suburense (1902-1903). En els negocis va destacar per la producció de moscatell de gran qualitat, que exportava a Cuba i que li va permetre rebre l’acreditació de proveïdor de la Casa Reial espanyola. A banda de comprar moltes finques rústiques a la rodalia de Sitges, també va ser soci de La Tropical, una botiga d’ultramarins ubicada a la Rambla de Canaletes i de l’empresa tèxtil Vidal i Martí.

Encara tornaria a Cuba alguns cops més d’ençà del 1900 i en un d’ells va ser nomenat fill adoptiu de Guantánamo (1912), una distinció semblant a la que va rebre sis anys més tard quan el van fer fill predilecte de Sitges. A més, a la seva ciutat natal li van posar el seu nom a un carrer, just on hi ha la gran casa dels Llopart, que encara pertany a la família.