Cada dia prop de 27.000 conductors fan girar el volant per traçar el revolt que hi ha al quilòmetre 7,5 de la carretera C-55, que uneix el Baix Llobregat Nord amb el Solsonès, passant pel Bages. En aquell punt concret, l’asfalt s’eleva sobre un llarg viaducte i ressegueix el congost del Cairat, un pas natural excavat pel riu Llobregat on conflueixen els termes municipals d’Olesa de Montserrat, Collbató i Esparreguera. Allà, a la riba esquerra del riu Llobregat, un edifici abandonat de proporcions colossals reclama totes les mirades. Té una façana que s’escrosta, desenes de finestres amb porticons mig desclavats i un jardí improvisat de plantes a la teulada. És l’antic Balneari de La Puda de Montserrat.
Al segle XVIII, un petit terratrèmol va fer que, en aquell punt concret, hi comencessin a brollar aigües sulfuroses. Els metges van dir que tenia propietats medicinals i Salvador Garriga, un sastre d’Esparreguera, va decidir invertir en construir-hi dos edificis de banys. Era l’any 1829. La jugada no li va sortir bé: abans d’acabar les obres es va quedar sense diners i el 1831 es va suïcidar. Va ser el seu germà qui va agafar-ne el relleu. Tres anys més tard, el balneari ja funcionava a ple rendiment. La sort, però, també li va durar poc. El 1842, unes grans riuades s’ho van endur tot i va haver de plegar veles.
Tanmateix, la fama de les aigües sulfuroses de La Puda ja s’havia estès arreu i havia cridat l’atenció de l’empresari barceloní Antoni Pujades, que va decidir invertir-hi començant a construir-hi un enorme edifici nou, que havia de convertir-se en un dels balnearis més grans de tot Europa.
L'aventura tampoc va anar enlloc i tan sols va edificar-ne l’ala esquerra. La dificultat d’accedir al balneari per culpa de les faccions carlines que en controlaven els camins i les controvèrsies entre els socis van fer que s’acabés liquidant la societat, que perdia 1.000 rals diaris.
El 1858 el negoci va canviar de mans i -aleshores sí- sota la batuta de diversos empresaris van aconseguir enlairar La Puda. Després de nombroses ampliacions, a finals del segle XIX i durant bona part del XX es va convertir en un indret de moda entre la burgesia barcelonina. Hi van passar literats com Jacint Verdaguer i Narcís Oller, diversos ministres i fins i tot els reis d’Espanya.
“Però tot es va acabar el 1958, quan La Puda va tancar les portes per sempre”, explica a l’ARA Gemma Estrada, autora del llibre La Puda: un balneari als peus de Montserrat. De motius n’apunta diversos. “Era l’època en què s’havia posat de moda el turisme de sol i platja, i els balnearis d’interior s’havien anat buidant”, diu. “A més, els ciutadans ja apostaven més per les pastilles que no pas pels banys d’aigües medicinals i les instal·lacions eren cares de mantenir”, conclou.
L’any 2002 La Puda va caure en mans d’una empresària russa que, des d’aleshores, ha intentat sense èxit, una vegada i una altra, atraure grups d’inversors per reactivar el negoci. “Es necessiten 20 milions d’euros”, confessava ara fa dos anys al diari Regió7. Avui encara no els ha aconseguit i La Puda segueix degradant-se.
+ Detalls
La lliçó
«És complicat que el negoci pugui reflotar-se -apunta l’economista Sílvia Holgado-. Des de la construcció de la C-55 l’entorn ha perdut tot l’encant», diu. Però si es recuperés, l’experta té clar que «s’hauria de vincular amb la marca Montserrat i amb la pràctica del ‘mindfulness’», que està fent fortuna dins del ‘wellness’.