Marc Sarrats: "De vegades ens barallem entre nosaltres, però són guerres de pobres"

BarcelonaMarc Sarrats torna als seus orígens per explicar com ha estat la seva relació amb els diners. "Em vaig criar en una família normal de barri: el meu pare era comercial i vivíem cinc persones en un pis amb el seu sou. No hem tingut segona residència ni grans luxes, però tenim una família molt extensa i sempre ens hem donat suport entre tots". L’humorista admet que durant l'adolescència va tenir la primera presa de consciència de com l’economia pot afectar una llar: "Els ingressos a casa van disminuir i recordo com els meus pares ens van asseure per dir-nos que potser algunes coses haurien de canviar en el nostre dia a dia".

Un altre record de Sarrats va ser l’entrada a la universitat, perquè va estudiar comunicació audiovisual, cinema i televisió en una universitat privada amb una beca per a rendes baixes. I la diferència socioeconòmica amb els companys no li va passar per alt. “Les primeres dues setmanes vaig intentar seguir aquell ritme de vida, però després vaig veure que no era el meu món”, reconeix. Sarrats afegeix que, durant aquells anys, ja treballava en el sector de la construcció: "Primer vaig començar de manobre, després vaig passar a una empresa d’ascensors i així anava agafant feines d’aquesta mena sempre que podia per pagar-me les meves despeses. Quan vaig començar a guanyar diners, vaig voler tornar als meus pares una part d’allò que ells havien dedicat a la meva carrera com a préstec".

Mentre estudiava, Sarrats també va tenir l’oportunitat d’entrar en una agència de comunicació per iniciar-se en el sector. “La meva feina consistia a intentar vendre temes a mitjans internacionals, però m’ho passava millor a l’obra i va durar poc. La construcció era molt més entretinguda, tot i que no vull romantitzar-ho perquè és molt dur”, aclareix.

Quan estava a punt de convertir-se en operari de manteniment i pujar de rang, Sarrats va entrar a treballar a Mediapro: “Vaig fer una prova i em van agafar per fer de redactor de promocions de futbol, una feina que vaig estar fent alguns anys. Aleshores vaig tornar a entrar al món de l'stand-up, que ja havia provat de més jove. Vaig passar per El Soterrani i pel FAQS, i Mediapro mateix va veure que tirava. Em van passar a l’equip de nous formats, on vaig estar treballant un temps més fins que em vaig acabar agafant una excedència després de la pandèmia”.

Els darrers anys, Sarrats s’ha abocat a diversos projectes de comèdia en català i col·laboracions en mitjans de comunicació. “Soc una persona inquieta i amb molta ambició, tinc els meus dimonis i sempre he volgut fer moltes coses. Ara ja fa un temps que ho porto millor i vaig a teràpia, però vaig tenir un moment d'atacs de pànic i ansietat, no podia amb tot”.

A l’hora de gastar, en canvi, Sarrats explica que allò en què més diners va invertir en la seva joventut va ser a produir una websèrie: “Vaig polir-me tots els estalvis que vaig aconseguir a la construcció en aquell projecte i, tot i que no ens va anar malament, sí que em va fer anar escurat de pasta i patia comprant bitllets de metro, no mentiré”.

Tal com explica ell mateix, ara se sent en un bon moment perquè pot escollir les col·laboracions i els espectacles sense patir a final de mes. “Soc autònom i en un principi vaig intentar portar jo les meves finances, però feia errors perquè no en sabia. Qualsevol persona que hagués vist les factures hauria pensat que o bé intentava estafar Hisenda o era tonto. La meva parella m’ha ajudat molt, però ara tinc un gestor, una mànager i un equip al darrere”.

L’humorista també denuncia que el món de la comèdia comporta una precarietat que a poc a poc va desapareixent, tot i que encara continua present en alguns àmbits: “La gent es pensa que ets tu sol amb un micròfon, però al final és una art escènica amb una logística i una feina que no sempre es valora quan comences. Encara queda molt per acabar de professionalitzar el sector”.

Pel que fa al futur, Sarrats concep la seva carrera en etapes de dos anys, “per marcar-se objectius”. Malgrat això, també reconeix que, tot i que es considera un privilegiat per la seva situació laboral, no té al cap la possibilitat de comprar-se un pis amb la parella. Sobre aquesta situació, l’humorista declara: “Com a generació, som tots a la mateixa trinxera. De vegades ens barallem entre nosaltres, però són guerres de pobres on competim per coses que creiem privilegis quan simplement són drets. I aquestes batalles de precarietat no porten enlloc, i tots sabem qui és l’enemic”.