L'aristòcrata del ciment que es va divorciar amb la República

Entre el 2005 i el 2006 es va produir una de les vendes més sonades del món empresarial català, quan la cimentera Uniland va canviar de mans per primer cop al llarg de la seva dilatada història. La societat havia estat propietat des de la seva creació de dues famílies, els Romeu i els Fradera. Els primers van vendre el seu paquet a la firma irlandesa CRH a canvi de 300 milions d’euros i van posar el punt final a més d’un segle d’activitat en el món dels àrids. El 1901 el banquer Antoni Freixa Coma havia adquirit una explotació a Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès) que va passar a dir-se Cementos y Cales Freixa. Aquesta empresa va acabar fusionant-se el 1973 amb Cementos Fradera per crear Uniland.

Quan Antoni Freixa Coma, el fundador, va morir (1905), la propietat de l’empresa va passar a mans del seu nebot, Darius Romeu Freixa, que era fill d’una germana d’ell i del primer baró de Viver. Per tant, amb només 19 anys, l’hereu va iniciar la seva trajectòria en el negoci de la calç i també en el de la banca. A més, just un any després de la mort de l’oncle, va traspassar el seu pare, de manera que va poder començar a lluir el títol de baró. El que no va funcionar gaire bé van ser els estudis, en què Romeu tenia veritables problemes, fins al punt de deixar inacabada la carrera de dret. Era cosí d’un altre empresari destacat del país, Santiago Trias Romeu (1879-1952), fabricant tèxtil del sector del jute de qui vam parlar fa cert temps.

Fora dels negocis, Romeu es va implicar de manera decidida en política i va ser un dels fundadors de la Unió Monàrquica Nacional (1919), formació política on s’aplegaven elits monàrquiques catalanes, com Alfons Sala Argemí (comte d’Ègara), Josep Maria Milà Camps (comte del Montseny) o José Enrique de Olano y Loyzaga (comte de Fígols). Malgrat que amb aquest partit Romeu va aconseguir ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona (després de les eleccions del desembre del 1920), mai no van arribar a ser una formació rellevant del panorama polític català. La proximitat ideològica de Romeu als sectors més conservadors va donar els seus fruits durant la dictadura del general Primo de Rivera, atès que en aquell període va ser nomenat conseller de la Mancomunitat intervinguda i, poc després, alcalde de Barcelona.

El seu periple al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, entre el 1924 i el 1930, va ser frenètic, perquè va coincidir amb la posada en funcionament del metro de Barcelona (Gran Metropolitano, 1924) i de Ràdio Barcelona (1924), amb l'obertura de la Diagonal cap a Esplugues de Llobregat (en aquell moment sota el nom d’avinguda d’Alfons XIII) i amb la celebració de l'Exposició Internacional (1929), de la qual va ser un dels principals impulsors ocupant el càrrec de president del comitè organitzador. Durant el seu mandat també és recordat perquè va dur a terme polítiques actives del foment de la lectura, sobretot als barris obrers.

Amb l’arribada de la República, els mitjans catalans van ser molt durs amb Romeu, a qui sovint es considerava poc més que un traïdor al país per les seves connivències amb el règim de Primo de Rivera i per les seves polítiques en contra de la llengua catalana. Això sí, la nova legislació republicana li va servir per demanar el divorci de la seva esposa, amb qui mantenia una relació tempestuosa. La pretensió va ser atesa pel jutjat el 1936, gairebé un any després de fer la petició. Malgrat la seva considerable fortuna familiar, sembla que no sempre va atendre les necessitats econòmiques de l’exdona.

Des del període republicà, la seva activitat política va minvar molt i es va centrar en els negocis. Més tard, ja amb el franquisme, va ocupar càrrecs empresarials de molta volada, com el de president del Banco Hispano Colonial (entitat de la qual era accionista) i de la immobiliària del grup, Colonial. També va formar part del consell privat del comte de Barcelona i va ser membre de la prestigiosa Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País.