Parlem de diners

Joel Díaz: "Em fa por tot el que passa de 100 euros perquè soc molt conservador"

L'humorista explica la seva trajectòria professional i la seva relació amb els diners

3 min
Joel Díaz

BarcelonaJoel Díaz (Santa Coloma de Gramenet, 1980) reconeix que va ser conscient de què suposaven els diners quan era petit. L’humorista explica que, malgrat que ell es considerava classe mitjana, un cop de realitat el va sobtar a l’escola: “Els meus pares van fer molts esforços per portar-nos a una escola privada i des de molt petit vaig ser conscient que jo era més pobre que els altres companys de classe. No podia portar les mateixes sabates o anar-me’n de vacances com ells, i aquesta sensació em va produir un conflicte personal i frustració... Em va fer ser conscient més d'hora del normal de la diferència de classes”.

Díaz apunta que, com a reacció, aquesta va ser una de les seves principals motivacions per posar-se a treballar com més aviat millor. “La meva primera feina remunerada va ser amb 17 anys a través d’una empresa de treball temporal. De jove vaig treballar de tot: descarregant camions, de mosso de magatzem, de transportista, de cambrer, en un call center… Sempre havia tingut aquella cosa a dins pels diners i volia guanyar-me la vida”. Totes aquestes feines, però, Díaz les va combinar amb els estudis universitaris, i fins i tot es va trobar sent becari d’esports a TV3 amb 31 anys mentre cursava comunicació audiovisual.

Del primer sou, Díaz admet que no recorda què en va fer, però sí que li ve al cap la sensació que va passar de demanar cigarrets per fumar a comprar-se’ls. “És trist”, diu Díaz, que afirma que el tabac és “la pitjor inversió econòmica” que ha fet.

Amb els anys, Díaz va saltar al món de la comunicació, primer a través d’una feina al setmanari El Jueves i després a diversos mitjans després de l'èxit de La Sotana. Preguntat sobre la precarietat del sector, i en especial de les col·laboracions, esclar, diu: “Jo venia de molts anys de precarietat, era mileurista, vivia en un pis de protecció oficial i vaig passar dues vegades per l’atur, però almenys tenia drets i un contracte. I de sobte em vaig trobar sent autònom però podent guanyar més diners. Suposo que una cosa compensa l’altra”, explica.

Actualment Díaz segueix treballant per compte propi, amb les obligacions burocràtiques que això comporta, però aclareix que té la sort de poder delegar aquestes tasques “sòrdides, horribles i insuportables” a un familiar. “Soc un complet negat en burocràcia i administració”, resumeix. Sobre si la seva feina està ben remunerada, el comunicador reflexiona que aparèixer als mitjans té una part positiva però també una de negativa: “Sortir a la televisió està ben pagat, però moltes vegades la gent no és conscient de la inestabilitat del sector i que el teu projecte se’n pot anar a la merda en poc temps”.

A més, a les dificultats d’aquest món s'hi suma un altre tòpic: els falsos autònoms. “És una vergonya veure com molts mitjans de comunicació privats treballen amb aquesta fórmula de falsos autònoms, és lamentable, però avui dia sembla que a ningú li importa”, diu.

Pel que fa a les seves finances personals, el primer presentador del Zona Franca afirma que no té cap mena de planificació: “Soc molt desprès amb compres de vint euros, per exemple, però em fa por tot el que passa de cent euros perquè soc molt conservador i pateixo. La millor inversió que he fet és la meva moto, però no tinc un pis en propietat ni res. A vegades em truca el del banc per renyar-me per no moure els diners i em fa sentir idiota, però no hi entenc. Quan no tenia diners, evitava mirar el compte bancari per saber quants me’n quedaven”.

Una altra qüestió que apareix en el món dels mitjans de comunicació és l’autoexplotació, el fet de forçar la màquina i acceptar col·laboracions per sobre de les possibilitats d’un mateix. En aquest sentit, Díaz admet que això passa "per la inestabilitat". I afegeix: “Ara estic tenint aquestes oportunitats i penso que potser d'aquí dos anys s’hauran oblidat de mi o ja no estaré de moda, per tant, les haig d’aprofitar i tots acabem sobrepassats molts cops”. I el futur? “El gestiono com un nen petit: tapant-me les orelles i cridant per no sentir res”, respon.

Abans de marxar, una última pregunta: és un tabú parlar de diners a Catalunya? “Ho és per als rics, perquè la burgesia catalana tradicionalment ha estat poc ostentosa i prudent. La majoria, els que són pobres, se senten còmodes parlant sobre diners i el poc que cobren”, conclou Díaz.

stats