Guillem Oliver: el celebrat alcalde de Barcelona que va patir més la repressió borbònica

“No hi ha raó per la qual Catalunya, després de pagar tants milions per tenir un govern que protegeixi la seva indústria o, per dir-ho més bé, la seva propietat, la més respectable de totes com és el treball, els serveixi només per fer-la tributària i esclava al mateix temps de les altres províncies i dels estrangers”. Aquest text, que en certa manera podria ser signat en temps actuals, és –segons va publicar l’economista Ernest Lluch en el seu dia– un fragment d’un discurs del 1822 de l’economista i empresari Guillem Oliver Salvà, que ja en el seu temps posava negre sobre blanc un dels problemes seculars del país.

Personatge irrepetible i hiperactiu, que dormia només quatre hores i que als catorze anys va ser testimoni en primera persona de la Revolució Francesa. Emprenedor, polític, teòric de l’economia i estudiós de tot el que se li posés al davant, Guillem Oliver va tenir una vida trepidant, farcida de revolts, d’ascensos al poder i de caigudes a l’infern. Gràcies al domini de diverses llengües estrangeres va poder viatjar per Europa en una època en què això no era gens comú. Amb estudis en dret i economia, de molt jove va posar-se a treballar com a administrador del patrimoni de personatges ben situats de l’època, la qual cosa li va permetre acumular la quantitat de capital suficient per establir-se pel seu compte. Primer com a tractant de cereals a Tarragona i, després, com a empresari amb negocis d’aiguardent –molt de moda a l’època– i de sabó.

Abans, però, ja havia entrat en política, la seva altra gran passió. Durant la Guerra del Francès (1808-1814) va implicar-se molt en la defensa del Principat, i va formar part de manera molt visible de les entitats i comitès que es van crear amb aquest propòsit. Amb la caiguda de Tarragona a les mans dels francesos (1811) va haver de fugir a la seva Mallorca natal per tal de continuar la seva tasca de resistència. El final del conflicte bèl·lic no va significar que deixés d’estar en perill, perquè aleshores va ser perseguit per part dels absolutistes per les seves idees liberals, que havia escampat als quatre vents.

Amb l’arribada del Trienni Liberal (1820-1823) per fi va poder aplicar tot allò en què creia. Durant aquest període va ser diputat a Madrid, des d’on va proposar una reforma per a la Hisenda estatal, amb quatre pilars bàsics: despeses mínimes, màxima utilitat de la despesa, impostos justos i proporcionats, i invertir amb criteri econòmic. Però el retorn dels absolutistes al poder el va obligar a fugir de nou: el 1826 va instal·lar-se a Barcelona i va començar un viatge per Europa en el qual va estudiar millores per als seus negocis; dels francesos va aprendre els avenços en la producció d’aiguardent, dels marsellesos les noves tècniques per elaborar sabó i dels suïssos, com fer l’agricultura més eficient. A Barcelona va coincidir amb el règim del terror imposat pel capità general Charles d'Espagnac, que, malgrat tot, va respectar la integritat física d’Oliver. El tracte que li va dispensar queda palès en una frase que l’anomenat Tigre de Catalunya va deixar per a la història: “Si tots els liberals fossin com Oliver, jo també seria liberal”.

Un cop acabada la Dècada Ominosa, els fets se succeeixen de manera accelerada: amnistia del 1832, esclat de la primera carlinada el 1833 i aixecament del 1835. I a tot arreu Oliver, d’una manera o d’una altra, hi està implicat. El 1837 va ser nomenat alcalde de Barcelona, just quan la ciutat estava sota la repressió –una més– del capità general Ramón de Meer y Kindelán. Aquest no es va mostrar tan respectuós com Espagnac i, tan aviat com va poder, va fer detenir Oliver: una matinada d’octubre del 1838, els Mossos d’Esquadra van entrar al seu domicili del carrer Montcada i se’l van endur detingut a les Drassanes, per després tancar-lo als calabossos de la Ciutadella. Tot això va desembocar en un nou exili a Mallorca. El retorn a Barcelona, quan De Meer ja havia estat destituït, va ser celebrat al port de la ciutat per milers de persones. Però l’alegria va durar poc, perquè, amb la salut molt minvada, Oliver acabaria morint pocs dies més tard.