Ferran Palau: “No sé si tinc compte bancari propi”

Li agradava el cinema de terror i volia dedicar-se als efectes especials, però ha acabat sent cantant perquè la música “dona sentit a l’existència humana”. Ferran Palau (1983) va néixer en una família humil de Collbató: “No recordo haver anat mai a un hotel, anàvem a càmpings. Els pares han sigut senzills, però sempre s'han bolcat per donar-nos allò que ens feia falta". De fet, tan bon punt li va agradar la música li van regalar una guitarra.  

El pare tenia una petita empresa de construcció: “En termes generals, hem tingut una vida estable i agradable”. Als 17 anys va començar a fer de paleta, fins que el negoci familiar va tancar l’any 2008, coincidint amb la crisi econòmica.

“Sempre he estat fent música i per mantenir-me he treballat en diferents feines”, explica el cantant, que combinava la seva passió amb feines a la fàbrica o al magatzem. L’any 2003, juntament amb Louise Sansom, la seva parella, van fundar Anímic, un grup totalment autogestionat: “La Louise acabava deixant feines perquè, si no, no podia anar als concerts. Sempre posàvem per davant la música”. Aquells anys els van servir per adquirir un aprenentatge que Sansom va utilitzar per crear el seu propi segell discogràfic. 

“Viure de la música en aquest país és molt complicat, de fet, és un miracle”, remarca el cantant. L’any 2012 va començar el seu projecte personal i des de llavors que viu exclusivament de fer cançons. “El no arribo a final de mes és quasi un acudit. Hi ha situacions molt més complicades que això”, explica l’artista. El seu projecte, tot i ser de “molta qualitat”, de vegades ha sigut “deficitari”. Però des que la Sansom és la seva mànager és més fàcil: “Propicia que els dos remem a la mateixa direcció, que tots els ingressos que genera la meva música arribin a casa”. 

A més, Sansom és també qui porta “la batuta” de l’economia familiar: “Ens hem repartit la feina. Ella és molt més bona que jo en això. Jo simplement li pregunto quina targeta puc fer servir”. “Quan estem fent concerts, tinc diners en efectiu de la venda de discos, llavors vaig tirant amb allò”, explica Palau. I afegeix: “No tinc ordinador, no sé ni engegar-lo. I tampoc sé entrar al compte bancari, és que no sé si en tinc un per a mi sol. Hi confio 100% i ho fa molt bé amb els pocs recursos que tenim.”

“Jo toco pels Països Catalans i sovint surto per la península, però arriba un moment que ja ho has fet tot mil vegades, que has de parar i deixar que s’oxigeni”, explica Palau. Fer calaix per aquests mesos, a més d’estalviar per invertir en un nou projecte és realment complicat, per això reclama el suport de les institucions. 

El problema més gran assegura que és el malbaratament dels diners públics: “Cada vegada s'hi destinen més diners, però estan més mal repartits”. L’artista considera que la tendència és gastar tot el pressupost el cap de setmana de festa major en lloc de cuidar el teixit cultural durant tot l’any. A més, considera que aquest sistema maleduca la gent: “No tota la música és festiva ni gratuïta. Ens hem d'acostumar a pagar entrades. A ningú se li acudeix que el cine o el teatre pugui ser gratis, però amb la música sí.”

L’any passat el músic va tenir un dels episodis econòmicament més durs quan va apostar per invertir artísticament en un videoclip: “A la feina la Louise va fer molts canvis, tenia molta feina i pocs ingressos. I això meu era una animalada perquè era un projecte 100% artístic, no tenia un retorn assegurat com sí que té un disc –explica Palau–. Porto més de 30 concerts des que vaig començar aquesta gira i ara comencem a sortir del pou”, apunta l’artista. 

Sobre l’habitatge, Palau va viure de lloguer a Esparreguera fins que els seus pares li van llogar casa seva a ell i a la resta de components del grup: “Vam viure tots junts aquí. La Louise i jo ja ens hi hem acabat quedant”.

El músic assegura que vivint de la música sacrifiques “moltes coses” però sempre “val la pena”. I per ara, no pensa en el futur: “No tindré una pensió i no estaré tota la vida fent concerts. Arribarà un moment que hauré de parar. Diguéssim que és tan vocacional que fins i tot arrisques la teva seguretat”.