El fabricant de cotxes que va construir-se un palau a la part alta de la Diagonal

Si passegem per la part alta de la Diagonal de Barcelona, segurament ens sorprendrà la presència d’un palauet noucentista del tot descontextualitzat del seu entorn, que majoritàriament són blocs de pisos i edificis dels anys setanta. Estem parlant del Palau Abadal, a la confluència de l’avinguda esmentada amb el carrer del Capità Arenas. Avui dia és la seu d’una entitat de banca privada, la firma italiana Mediolanum, que va heretar l’edifici quan va adquirir –a les beceroles del segle XXI– l’entitat bancària Fibanc, que havia estat creada per Carles Tusquets Trias de Bes uns anys abans (1983). Però Tusquets i el seu banc tampoc no eren els propietaris originals de l’edifici, perquè el van comprar el 1995 al grup hoteler HUSA, de la família Gaspart. I aquests sí que havien adquirit la propietat als amos originals, la família Abadal, que va cobrar 450 milions de pessetes (uns 2,7 milions d’euros) per la transacció durant l’any 1987.

El palau va ser construït entre 1927 i 1930 per l’empresari d’automoció Paco Abadal i el seu sogre, Joaquim Duran Albert. El primer d’ells és el personatge que apareix al títol d’aquest article, tot i que realment es deia Francesc Serramalera Abadal (sembla que va invertir l’ordre dels cognoms per qüestions purament comercials). Si en aquestes pàgines hem parlat de pioners de l’automoció a Catalunya, com Arturo Elizalde Rouvier, Josep Maria Armangué Feliu o Francesc Bonet Dalmau, qui no podia faltar-hi és el creador de la firma F.S. Abadal i Cia, que comercialitzava automòbils amb marca pròpia.

Els orígens familiars de Paco Abadal, com se’l coneixia popularment, cal buscar-los en la unió entre dues nissagues acomodades: el matrimoni Serramalera Abadal, propietaris de la fàbrica de productes del metall més important del país. De ben jove el podem veure protagonitzant les primeres planes de la premsa esportiva per la seva condició d’estrella del ciclisme, un esport en què va arribar a ser professional. Més tard, a la seva passió per la velocitat s’hi van unir els coneixements que els estudis d’enginyeria industrial li havien proporcionat, i va acabar ficant el cap dins de la mecànica de vehicles. Va obrir un taller propi al carrer Consell de Cent que duia per nom Auto-Garage Central (1902).

Aviat va tornar a la competició, però no amb bicicletes, sinó amb cotxes de la marca Hispano-Suiza, una firma amb què tindria una relació molt estreta: no només va ser-ne pilot, sinó que va disposar d’una concessió i va ocupar-hi càrrecs directius. Quatre anys més tard de l’obertura del taller, va muntar una escola de xofers que és considerada la primera autoescola de l’Estat. La demanda del taller va anar creixent, i va caldre obrir sucursals repartides per la ciutat de Barcelona (una d’elles a la plaça Letamendi, a l’espai que avui ocupa la temuda oficina d’Hisenda).

El gran salt es va produir el 1912, quan va trencar l’acord de distribució amb la Hispano-Suiza i va encetar la venda de cotxes amb marca pròpia, F.S. Abadal i Cia, gràcies a un conveni amb la firma belga Societé des Automobiles Imperia (marca desapareguda el 1958 i recuperada fugaçment el 2008). El proveïdor belga li subministrava el motor i el xassís dels seus vehicles, però temps després va començar a produir peces de disseny propi, com el radiador. Un lustre més tard, el xassís va passar a ser també de fabricació autòctona. L’èxit va ser total i va aconseguir fer-se un forat no només en el mercat peninsular, sinó també al continent europeu. Després de l’obligada pausa per la Primera Guerra Mundial (els belgues no el fornien de peces), va tornar a la producció amb molta força, ara com a Imperia-Abadal. Però la nova conjuntura també va portar més competència (Ford s’instal·la a Barcelona el 1929 i General Motors, el 1933), de manera que va haver de buscar nous companys de viatge; d’aquesta situació va néixer la marca Abadal-Buick, fruit d’un acord amb la firma americana.

La història d’Abadal com a fabricant de cotxes va acabar amb la Guerra Civil i amb el seu exili temporal a Itàlia, d’on va tornar en acabat del conflicte bèl·lic, per morir a Barcelona el 16 de desembre d’aquell any. Per cert, abans d’habitar el Palau Abadal, el matrimoni Abadal-Duran havien estat un dels primers llogaters d’un pis a la Casa Milà, més coneguda com La Pedrera.