L’ enamorat dels trens que es va convertir en marquès

Al llarg del segle XIX, arreu del món, una quantitat ingent de fortunes es van escolar pel pou del ferrocarril, una innovació tecnològica que va canviar l’economia mundial però que requeria grans inversions i costava molt de rendibilitzar. A Catalunya coneixem amb detall els casos del mataroní Miquel Biada i del vilanoví Francesc Gumà, que va dedicar una bona part del seu patrimoni a l’obsessió per les vies de ferro. Però al país hi ha un altre personatge capital en aquest sector. Eduard Maristany provenia d’una família amb arrels profundes en el món del tren, i el seu avi, de fet, ja havia estat president de diverses companyies primigènies.

Amb aquests antecedents, Maristany va optar per estudiar enginyeria i amb el títol sota el braç va començar la seva relació amb el ferrocarril: primer a l’administració pública (com a tècnic del regulador estatal) i després a l’empresa privada, en una època en què les companyies eren conegudes per les sigles del seu traçat. Així, la seva primera feina en una firma privada va ser a TBF (Tarragona-Barcelona-França).

Els seus amplis coneixements els va anar plasmant en manuals que serien textos de referència durant molts anys. El 1890, abans de fer els 35 anys, ja era l’enginyer en cap d’una obra ferroviària molt delicada, la que comunicava el Priorat amb la xarxa de trens espanyola, que entrarien pel sud del país. El principal obstacle del trajecte era travessar la serra de Pradell-l’Argentera, una mola de roca que separa Reus de Falset. El túnel que va dissenyar -el més llarg de l’Estat en aquell moment gràcies als seus quatre quilòmetres- va ser motiu d’elogi i li va valdre, uns quants anys després, el títol de marquès de l’Argentera (1918). A més, es donava la triple condició que l’obra va ser finançada, dissenyada i executada íntegrament per catalans, una circumstància que va ser motiu d’orgull al país. A partir d’aquell moment, Maristany passa a ser tota una celebritat de l’enginyeria, de manera que les aparicions a la premsa són constants fins que es va jubilar. La fama de bon gestor li va permetre accedir a càrrecs fora del seu àmbit natural, com és el cas de la presidència de la química Cros, que va ocupar entre el 1916 i el 1941.

Seguint amb la sopa de lletres de les companyies, després de la fusió de la MZA (Madrid-Saragossa-Alacant, un negoci vinculat a la família Rothschild) amb la TBF, on treballava Maristany, les seves responsabilitats es van ampliar de facto a tota la xarxa catalana de la companyia resultant de l’operació. Una dècada després, cap al 1908, va substituir el suís Nathan Süss per convertir-se en el màxim responsable de l’empresa, d’abast estatal. És per això que la seva vida es va anar orientant cada cop més cap a Madrid, fins a residir-hi de manera permanent. El 1930 va presidir el Congrés Internacional de Ferrocarrils que es va celebrar a Madrid, però a partir del 1934 va començar a reduir l’activitat i va deixar el càrrec de primer executiu de la companyia per esdevenir-ne conseller.

Un fet menys conegut de la vida de Maristany és la seva intervenció en un dels edificis més emblemàtics del país, el palauet de Mas Solers (a Sant de Pere de Ribes), que va ser fins fa poques dècades la seu del Gran Casino de Barcelona. El cas és que abans que la família Suqué Mateu el convertís en un glamurós saló de jocs, el propietari havia estat el mateix Maristany, que havia adquirit la propietat a un membre de la nissaga de banquers Girona per aixecar-hi una casa palau. La ciutat que el va veure néixer, Barcelona, li va retre homenatge amb l’avinguda Marquès de l’Argentera, un passeig que uneix, com no podia ser d’una altra manera, l’Estació de França -de la qual va ser l’impulsor- amb el Parc de la Ciutadella. Es tracta d’un carrer molt important de la ciutat i la continuació de l’eix entre el passeig d’Isabel II i el passeig de Colom.

Per cert, precisament aquest 2021 el títol de marquès de l’Argentera ha canviat de mans, perquè ha saltat de la quarta generació a la cinquena, ara representada per Luis Fernando Pilón Vilà, rebesnet del nostre protagonista.