L’emprenedor orfe que va apoderar-se del 50% de la quota mundial

La imatge d’un tap de suro fugint d’una ampolla de cava com si fos un coet de la NASA mentre provoca un sonor “pop!”, la tenim associada de manera indestriable als moments de festa i celebració. L’element clau de la barrila és el cava, el xampany, el corpinnat o com n’hi vulguin dir; però hi ha un altre protagonista, molt més humil, sense el qual no seria possible aquest esclat d’alegria i felicitat: el tap de suro. La tradició surotapera catalana és antiga, potent i concentrada en un punt molt concret del territori del Principat: l’Empordà.

Enmig de suredes extenses, milers de mans han extret durant segles el material bàsic i del tot natural per elaborar els taps que després faran la seva funció dins de les ampolles de vi. Innombrables famílies empordaneses s’han dedicat a aquesta indústria, i d’entre totes elles n’hi ha una que encara sobreviu, amb un perfil internacional molt destacat: són els Oller, una empresa fundada l’any 1892 per Francisco Oller Martinell.

Acostumat de ben jove a nedar contracorrent, amb només setze anys va viatjar a l’estranger a la recerca d’oportunitats professionals. Les dificultats a casa es multiplicaven: en només quatre anys havien mort el pare i la mare, i el petit negoci surer que explotaven va haver de tancar enmig d’una crisi de sobreproducció que va afectar aquesta indústria catalana. A Oller el periple el va dur al nord d’Itàlia, al Llenguadoc i a la Xampanya, on després de treballar com a agent per a un productor català de taps va decidir establir el seu propi negoci. El paper de la seva dona, Joana Viader, va ser cabdal per muntar l’empresa, perquè bona part dels recursos invertits van sortir de la seva dot (era cabalera a la vila de Bescanó, a la comarca del Gironès).

Tot i que la seu de la firma estava situada a França, on residia la parella, la principal planta de producció la van instal·lar a Cassà, localitat natal d’Oller. A Reims (abans Xampanya, ara Gran Est) van establir-hi una segona fàbrica, per dotar d’acabats el producte. I és que la qualitat sempre va ser una obsessió d’Oller, un tret que els seus descendents han mantingut a través de les generacions.

La Primera Guerra Mundial va deixar veure els seus efectes sobre els negocis d’Oller, perquè va patir la destrucció de la factoria de Reims i, a més, la demanda de taps de suro a les zones consumidores de França va reduir-se de manera important. Les principals conseqüències d’aquests fets van ser l’augment de pes de la fàbrica de Cassà dins l’empresa d’Oller i l’enfocament cap al mercat de xampany català al Penedès, un sector que llavors començava a fer-se un lloc.

Val a dir que, un segle després, aquestes dues factories, la de Cassà i la de Reims, es mantenen encara actives dins de l’empresa. Durant la dècada dels anys vint, el negoci familiar va créixer tant que Oller va aconseguir copar el 50% de la producció mundial, un fet realment insòlit en qualsevol mercat.

Poc temps més tard vindria la diversificació de les inversions, amb l’adquisició d’un hotel anomenat Rocafosca a la Costa Brava. Un parell d’anys després del final de la Guerra Civil, Francisco Oller va morir, però va deixar les bases perquè el negoci continués expandint-se.

Avui dia, l’empresa mostra orgullosa els més de cent vint anys d’història i continua al peu del canó del sector surotaper, amb unes vendes properes als 30 milions d’euros anuals. Des de fa alguns anys, està integrada dins la multinacional Amorim Cork, d’origen portuguès i que ostenta el títol de ser líder mundial en taps de suro per a vi (la multinacional té prop d’un 90% del capital de la firma catalana). Els Amorim són, de fet, una de les principals fortunes de Portugal.

I parlant de famílies, no podem deixar passar que una de les branques de descendents de Francisco Oller, i que es manté encara avui vinculada a l’empresa, són els Nadal, una nissaga que té alguns membres prou coneguts, com Joaquim i Rafel Nadal Farreras, conseller i periodista, respectivament.