Abraham Orriols: “És una barbaritat que ningú ens ensenyi a fer factures”

BarcelonaEl periodista Abraham Orriols, nascut a Berga el 1996, recorda la seva infantesa per explicar l'origen de la seva família: “La meva mare és perruquera i el meu pare treballa al polígon del poble. Jo he nascut i m’he criat al Berguedà fins que vaig haver de marxar a Barcelona per estudiar a la universitat”. Diu que ell no tenia la vocació periodística de petit: “He acabat en aquesta professió de rebot i no tinc gens el discurs idíl·lic per dir-te que era el meu somni de nen”.

La realitat és que Orriols es va plantejar estudiar dret, però durant els anys de batxillerat va començar a col·laborar amb Televisió del Berguedà i va trobar en la comunicació un interès especial. “Vaig iniciar-me en aquest món professional fent col·laboracions sense cobrar, com molts altres, i al darrer moment em vaig apuntar a comunicació audiovisual. Mai em vaig imaginar davant la càmera, em feia por, i vaig començar periodisme al segon any de carrera”.

Orriols també afirma que va ser el primer de la família a poder anar a la universitat: “Malgrat que a casa sempre hem sigut defensors de l’educació pública, al final vaig anar a una universitat privada. Reconec que la meva família va fer un esforç enorme, soc fill únic i vaig poder marxar de Berga per estudiar-hi també gràcies a l’ajuda de les meves dues àvies”. Durant la seva adolescència, mentre estudiava l'ESO, Orriols revela que es passava els estius i els dies lliures rentant caps a la perruqueria familiar.

Un cop acabada la universitat, Orriols va passar a ocupar feines temporals a BTV. “En sortir de la facultat feia substitucions, torns nocturns… una mica de tot. Per sort, vivia al costat de la redacció i m’ho podia permetre, però tenia altes i baixes de contracte el mateix dia”. El periodista combinava aquella feina amb una altra servint gintònics en una empresa de càtering de Berga: “Feia jornades llarguíssimes amb uns horaris complicats i vaig veure que no era el meu món i que havia de fugir-ne”.

En el terreny personal, Orriols admet que aquella època va ser complicada pel que fa a la salut mental: “Quan no tens feina estable i sempre estàs pendent de si et truquen o no, t'afecta l’autoestima i és bastant frustrant”. Tot i això, també va començar a fer substitucions a TV3 fins que aquest darrer any ha aconseguit plaça a la delegació de Lleida. Ara mateix, el periodista viu entre Lleida i Barcelona, compartint pis a les dues ciutats: “Tinc la sort que a Lleida els lloguers són més barats i, compartint als dos llocs, al final és com si pagués un lloguer sencer, però faig molts quilòmetres per tot Catalunya”.

A més, intenta tenir temps per tirar endavant altres col·laboracions, seccions o projectes personals: “Al principi em feia molta por dir que no i acceptava tot el que em proposaven, però ara intento prioritzar”. El periodista també destaca l’assessorament legal del Col·legi de Periodistes a l’hora de gestionar aquestes col·laboracions: “Em sentia molt perdut, és una barbaritat que ningú ens hagi ensenyat mai a fer factures. Em feia por acabar perseguit per Hisenda”. Aquest 2023, Orriols també ha publicat el llibre Una vida a les muntanyes, un projecte que al principi el va fer dubtar. “Em va arribar la proposta de l’editorial i no ho tenia gens clar, però després vaig trobar una història humana que em va enganxar rere la pastora Marina Vilalta”.

Pel que fa a les seves finances personals, Orriols comenta que té una lluita interna entre intentar estalviar i alhora gaudir: “Reconec que soc una persona amb gustos molt normals, com tothom. Però alhora soc el primer a qui li agrada sortir, menjar fora, fer plans… I al final penso: 'Bé, per això treballo, no?'” Segons diu ell mateix, la seva millor inversió de diners va ser un viatge a Noruega -“molt car, però cap remordiment”-, mentre que un màster a la UOC ha estat la seva pitjor despesa. “No va complir les expectatives que tenia i em va saber greu perquè m’ho vaig pagar amb els meus estalvis”.

De cara al futur, Orriols reconeix que la jubilació encara li queda molt lluny, però que estalviar és una preocupació recurrent a la seva edat. “Tinc 27 anys i penso que voldria tenir la meva pròpia llar. No em queixo del meu sou ni molt menys, però la situació immobiliària -sobretot per als joves- és molt difícil i tampoc vull anar ofegat”, conclou.