Bruno Oro: "La meva mare em deia que no expliqués els meus regals de Reis a l’escola per pudor"

L’actor Bruno Oro retorna a la seva infantesa per explicar els orígens de la seva família. "Vinc d’una família atípica. El meu pare va morir quan jo era un nen i em vaig criar amb la meva mare, que feia de professora, i els meus avis materns. El meu avi era pintor i la meva àvia tenia un taller de medalles. A casa sempre em vaig amarar d’aquesta atmosfera artística", detalla.

Oro recorda quan, de petit, va adonar-se de què significaven els diners: "Vaig créixer en un entorn benestant perquè el meu avi es guanyava molt bé la vida, però de nen la meva mare em deia que no expliqués els meus regals de Reis a l’escola per pudor".

Malgrat que en uns inicis es va interessar pel món de la biologia, Oro admet que des de ben jove va voler-se dedicar a la interpretació. Amb divuit anys va aconseguir entrar a l’Institut del Teatre "gràcies a dues professores d’interpretació cubanes" –narra l'actor– que li van donar "una formació diferent". La seva primera feina, doncs, va ser com a actor amb 21 anys a la Compañía Nacional de Teatro Clásico per participar en l’obra El alcalde de Zalamea. "Recordo que vaig consultar el compte del banc i havia cobrat 257.000 pessetes i em va impressionar molt, era el meu primer sou", confessa.

En aquella època, gràcies a aquestes feines, Oro va poder-se independitzar: "Vaig marxar de casa molt jove i aleshores vivia a Madrid amb el meu cosí". Tot i això, confessa que es gastava "molts diners en menjar fora, viatges i música", les seves grans passions.

Amb més de vint anys de trajectòria sobre els escenaris, Oro reconeix que mai ha estat a l’atur: "Quan no he tingut feina, me l’he buscada jo mateix". "La interpretació és un món laboralment incert i a vegades genera ansietat, però jo no sé estar-me quiet i sempre m’he buscat la vida d’una manera o altra", assenyala. Tot i això, Oro també revela que deixar el programa Polònia de TV3, on va passar fins a onze temporades, va ser un moment difícil: "Va ser alliberador i complicat alhora, necessitava passar pàgina. Vaig passar un any dur on ningú em trucava, per això vaig crear el meu canal a YouTube i les xarxes socials. Fins que no vaig muntar el meu espectacle, les vaig passar canutes".

Pel que fa a l’exposició pública, segons Oro sempre ha estat positiva perquè "és maco que et coneguin per fer-los riure", però també adverteix que pot ser un condicionant per al futur. "Sempre pensava que em costaria molt agafar feines de cara al públic perquè a vegades costa transitar d’una feina a una altra", recalca.

Sobre les seves finances personals, l’actor manifesta que és autònom i compta amb una gestoria per a tots els tràmits burocràtics: “Els artistes som molt negats per a aquestes coses i és important posar-se en mans de bons professionals. La meva pitjor decisió econòmica va ser escollir una mala gestora”. Oro afegeix que, fa uns anys, va invertir uns diners en el mercat immobiliari, però amb l’arribada de la crisi va perdre la meitat d’allò que hi havia destinat.

Un altre projecte on Oro ha invertit és en un restaurant a Cadaqués, el que considera la seva millor decisió empresarial. "Vaig crear-lo com a bar cultural per a la gent del poble i els meus amics. Tot i que ara el tinc llogat, la meva idea inicial era poder-hi fer monòlegs i actuacions musicals", sosté.

Oro, que actualment es troba enmig de les seves actuacions en l’espectacle Ai ai ai…, explica que des de ja fa uns anys intenta agafar molt poques feines: "Soc molt rigorós i busco implicar-me en pocs projectes per poder-hi posar més dedicació. Tinc tendència a atabalar-me i sempre busco temps per estar amb mi mateix". Com a actor, Oro també narra moments en què ha vist com n’és de complicat posar un preu a les feines artístiques: "Un s’ha de fer valer i demanar el preu que creus que et mereixes, perquè si no ho fas tu mateix, no ho farà ningú. Els altres sempre busquen rebaixar-lo o que els convidis als espectacles, com si les professions d’aquesta mena fossin de franc, quan en altres sectors és impensable".

De cara a un futur, Oro expressa que ha après a estalviar amb els anys, però que procura no pensar gaire a llarg termini. "M’atabala, així que penso que el futur és demà. Ho tinc tot lligat per si succeeix un desastre, però no tindré cap problema per fer monòlegs al carrer si és el cas", conclou.