La via canadenca... a l'autodeterminació europea

La Clarity Act, aprovada pel Parlament federal canadenc l'any 2000 i que atorgava al Quebec una via constitucional per a l'autodeterminació, fou repetidament emprada en el transcurs del Procés català com una sortida alternativa a l'impàs en què ens trobàvem. De forma similar, el discurs del primer ministre liberal canadenc, Mark Carney, a la reunió de Davos de fa un mes està obrint una via sòlida del que hauria de ser l'autodeterminació europea per independitzar-se del nou marc de desequilibri multipolar que estan establint els Estats Units i la Xina, amb la col·laboració indispensable de Rússia.

En síntesi, Carney feia a Davos una crida al que ell anomena "potències mitjanes" –on inclou clarament la Unió Europea amb el Canadà, l’Índia, l'Amèrica Llatina, i potser els tigres asiàtics–, a acceptar que el vell ordre internacional no tornarà i que cal reafirmar la sobirania basant-nos a resistir l’aclaparadora voluntat de dependència de les grans potències. Proposa restar fidels als nostres principis –drets humans, pluralisme, pau, ordre jurídic–, però amb el pragmatisme de la col·laboració i d’acords que ens facin més forts i respectats.

Es tractaria de posar en marxa “grans polítiques” per compensar el fet de deixar de ser “grans potències”, construint alguna cosa millor i més justa que contrastarà amb la “voluntat dels forts” en la desaparició de les normes que coneixíem. Carney esmentava la història del fruiter de l’assaig de Václav Havel que col·locava cada matí a la seva botiga el cartell "Treballadors de tots els països, uniu-vos" per passar desapercebut i evitar problemes amb el govern comunista totalitari. Havel parlava de “viure de la mentida”. El poder del règim es basava en actuar com si el lema fos veritat. Quan el fruiter decideix treure el cartell, altres el segueixen, la falsedat s’ensorra i amb ella el règim. Ara –segueix Carney–, hem de treure els cartells que ens lliguen a un ordre internacional que ja no existeix.

Europa, potser amb l'excepció de la resposta als plans americans sobre Groenlàndia, on la postura europea –amb el suport del secretari general de l'OTAN–, va ser clara i estratègicament contundent, ha mantingut fins ara una desunió que ha oscil·lat entre la vergonyosa submissió a Trump i un absolut desconcert davant la nova situació, que no acceptem que sigui definitiva i permanent.

Ha hagut de ser el cap de govern canadenc –i no pas un líder europeu–, qui faci la crida més concreta i engrescadora cap a un canvi d'actitud imprescindible per sobreviure, enfortir-nos i participar activament en un nou ordre que integri els nostres valors i punts de vista. Una veritable nova via canadenca per a un ressorgiment europeu i per a l'autodeterminació del continent.

De fet, la proposta o crida de Carney enllaça plenament amb les propostes presentades als informes Letta, Draghi i Noyer, publicats l'any 2024, abans de la segona presa de possessió de Trump, i que han estat implementades de manera molt tímida i insuficient. Com els signants dels informes europeus, Carney ens permet recordar que generar un pool de recursos d'inversió sorgits de l'abundant estalvi del continent s'ha convertit en un objectiu imprescindible d'autonomia estratègica.

El Canadà, al contrari d'Europa, disposa d'un ampli superàvit energètic, de materials crítics, alguns en explotació, i d’uns fons de pensions, que generen un potencial d'inversió tant al país com arreu del món i complementen l'elevada capacitat financera pública del solvent govern federal.

A Europa, tot està més per fer, però disposem d'altres avantatges, una economia molt gran tot i que en un cert estancament, i sobretot la força potencial dels 450 milions de ciutadans de la UE –o fins i tot els més de 350 milions de l’Eurozona–. Els europeus disposem de més de 10 bilions d'euros paralitzats en comptes i dipòsits bancaris no remunerats i que podrien – almenys parcialment, reconvertits en inversió– rellançar l'economia europea cap a la competitivitat i una integració més estreta, per situar-nos en una posició de fortalesa en el nou ordre internacional.

Europa necessita preservar la seva sobirania si es vol autodeterminar, i això requereix finançament. Només així, tornant a l’argument central de Carney, podrem mantenir i enfortir l’anomenada “capacitat d’agència”. És a dir, l’autonomia efectiva de decisió que implica capacitat d’influència i de definició de polítiques pròpies, sense quedar forçats a adaptar-nos a les forces globals que ara seran dictades per les grans potències, i no precisament per acords consensuats.