Sortir a fora: Ara sí

Ja fa uns anys que estem intentant internacionalitzar el negoci de la nostra empresa. O, més ben dit, que tenim la voluntat de fer-ho. De fet, em fa certa vergonya explicar-ho ara, perquè al 2014 vaig escriure en aquesta columna que entrava en aquest procés i la veritat és que, fins ara, rosco.

Aquí hi ha la primera gran dificultat, crec jo, d’això de la internacionalització: que no és obligatori. L’estranger queda molt lluny, segons com s’hi parlen idiomes estranys i fer el pas costa calés que mai va bé gastar-te ( vaaaaale, invertir!). A més, ja és difícil fer a Espanya la declaració de l’IVA, el 301, el 101, el 390 i el 345 per posar-se a aprendre com s’ha de fer tot això a Mèxic i a Colòmbia, per esmentar dos mercats en els quals ens volem introduir.

Ara bé, estic convençuda, ara sí, que ha arribat el moment d’internacionalitzar-nos. Vull beure els elixirs de la diversificació i de la multiplicació del nostre negoci, amb la possibilitat de reproduir el que fem aquí en altres països. Perquè tinc ben clara una cosa: si internacionalitzem el nostre negoci amb èxit, no hi haurà qui ens pari. Així que, amics lectors, l’executiva agressiva es vol fer una aggressive executive o agressive manager i que, en comptes de Fulanito Industries, la meva empresa es pugui dir algun dia Fulanito International Industries Corporation.

Superat el moment de decisió, la meva obsessió ara és que no conec ningú a l’estranger i no sé com contractar la figura que necessito per obrir-me camí. Així que he decidit demanar ajuda (de tant en tant s’ha de fer) i ja tinc un full de ruta i, sobretot, una llista de currículums.

Moment de pànic, però no de paràlisi: en les pròximes setmanes haig de decidir-me per un perfil, contractar-lo i confiar a la persona que sigui escollida obrir mercat a l’altra punta del món, esperant encertar la decisió, l’estratègia i, per descomptat, també l’execució.

Prometo que ara va de debò. Kind regards!