De sobrediagnosticar a executar

Catalunya té una virtut indiscutible: sap analitzar-se. Disposem d’informes, comissions, estudis, think tanks i debats de gran nivell. Però aquesta fortalesa també pot convertir-se en un llast quan el diagnòstic substitueix l’acció. Som un país sobrediagnosticat. I ha arribat l’hora de sobreexecutar.

El repte no és descobrir què ens passa, fa anys que ho sabem, sinó fer que les idees acabin en projectes, que les propostes es transformin en incidència real i que els debats desemboquin en decisions amb calendari. Catalunya no necessita més repositoris de PDFs; necessita resultats.

Vivim un temps accelerat. La tecnologia evoluciona a una velocitat vertiginosa, la geopolítica és incerta, la transició energètica i la transformació industrial redefiniran sectors sencers, i la intel·ligència artificial obre oportunitats i interrogants. Però hi ha un factor estructural que pot condicionar-ho tot: la demografia.

Catalunya ha superat els vuit milions d’habitants, en bona part gràcies a la immigració, que ha estat una energia extraordinària per al país. Alhora, però, tenim una població envellida i una de les fecunditats més baixes del món. Si el creixement es fonamenta principalment en ocupació de baix valor afegit i salaris baixos, el nostre model de cohesió social es tensionarà. Podem tenir més PIB, però si no creix el PIB per càpita, si no augmenta la productivitat i no milloren els salaris, el cercle virtuós (creixement, bons serveis públics, cohesió, oportunitats) es pot convertir en un cercle viciós (pressió sobre serveis, frustració, menys oportunitats).

Per evitar-ho, cal tornar a posar la creació de riquesa al centre. No com a eslògan, sinó com a condició imprescindible per sostenir tot allò que estimem: educació, sanitat, protecció social, cultura i cohesió. Parlem sovint de distribució de la riquesa, però massa poc de la seva creació. I la creació, quan és sòlida i justa, ja és en si mateixa una forma de distribució: s’estén com una taca d’oli per totes les capes de la societat.

Però saber-ho no és suficient. La pregunta és com s'executa. Una delegació de FemCAT de quaranta persones –empreses, universitats i premsa– acaba de passar una setmana a Corea del Sud per observar com ho fan els millors. I la resposta no és cap secret tecnològic: és cultural. Els coreans l'anomenen pali-pali –fes-ho ara, mesura-ho demà, millora-ho demà passat–. No és improvisació; és haver decidit, com a societat, que el temps entre la idea i el mercat és una variable estratègica de país. I és exactament aquesta actitud el que ens falta: no més diagnosi, sinó més acció. Ser conscients que la innovació no és innovació si no té un reflex immediat en el mercat. I això només es pot fer a la coreana: que el trànsit dels centres de recerca o de les universitats a les empreses sigui real i el més ràpid possible.

Catalunya ha de ser capaç de posar el coneixement al centre de la seva estratègia. Coneixement, no com a paraula bonica o sector aïllat, sinó com una infraestructura econòmica de país. Coneixement vol dir formació, talent, innovació, transferència i, com a conseqüència, capacitat de convertir tot això en empreses competitives i llocs de treball ben remunerats.

Quan posem el coneixement al centre, activem un efecte multiplicador: empreses més productives, salaris més alts, més valor per repartir. El creixement econòmic es transforma així en progrés social real. No és casualitat que ecosistemes que han sabut reinventar-se cada cop que han patit una crisi, com els de Boston o Corea del Sud, hagin construït un model on universitats i empreses cooperen per generar innovació contínua i activitat d’alt valor afegit.

A Catalunya tenim actius extraordinaris en recerca i formació. Però el gran repte és convertir-los en una agenda de país per als pròxims vint anys: captar i retenir talent –i això inclou habitatge, agilitat administrativa, seguretat jurídica i un entorn fiscal adequat– i garantir que la transferència de coneixement cap al mercat sigui real i ràpida. La recerca excel·lent que no arriba a l’empresa és com un Fórmula 1 sense gasolina: impressiona, però no avança.

Si som capaços de transferir aquest coneixement, aquesta innovació, a les empreses, el resultat serà un ecosistema català d’empreses més fortes i més grans. Catalunya és bona creant empreses i start-ups. Però tenim una feblesa estructural: ens costa fer-les grans. La dimensió ben entesa no és un detall; és productivitat, capacitat d’invertir en innovació, accés a mercats i millors salaris. Hem de perdre la por de créixer. Fer-se gran no és perdre l’ànima; és multiplicar l’impacte i reforçar la capacitat de decidir des d’aquí. Per això hem de crear més instruments de col·laboració público-privada que permetin invertir i consolidar projectes estratègics.

I hem de poder parlar d’impostos sense complexos, fugint de les consignes simplistes sobre apujar o abaixar impostos. El que ens cal és una fiscalitat intel·ligent, un marc fiscal sòlid alineat amb els objectius del país: invertir, innovar, créixer i reinvertir beneficis.

Catalunya pot ser un dels millors països del món. No és romanticisme; és una hipòtesi de treball. Però per aconseguir-ho necessitem tres pilars sòlids: coneixement per crear valor, empresa per convertir-lo en realitat i cohesió per sostenir-ho en el temps. I una actitud que ho travessi tot: acció.

Ja hem diagnosticat prou. Ara ens toca executar. Perquè si depèn de nosaltres, i en gran part depèn de nosaltres, ja està mig fet.