El sistema de pensions: un debat inajornable

Sé que aquest posicionament generarà crítiques, però com a societat hem d’afrontar una realitat incòmoda: el sistema de pensions no és sostenible. El 2025, més del 40% del pressupost de l’Estat s’ha destinat al pagament de les pensions i, tot i així, ha calgut recórrer a un préstec per poder fer front a les dues pagues del mes de desembre. Vivim en un dèficit estructural i permanent. I lluny d’aturar-se, la despesa continuarà a l’alça: ja s’ha anunciat que les pensions pujaran un 2,7% l’any 2026.

Com es financen les pensions? Amb el que l’Estat recapta cada mes a través dels impostos de les persones que treballen. Dit d’una altra manera, el desequilibri actual només es pot corregir de dues maneres: reduint la despesa (retallant pensions) o augmentant els ingressos (apujant impostos). I com que les pensions no només no es retallen sinó que augmenten any rere any, l’única sortida real és incrementar la pressió fiscal sobre la població activa.

A la nòmina ja hi apareix, a més de l’IRPF i altres cotitzacions, l’anomenat Impost de Solidaritat Intergeneracional —un nom amable—, que creix cada any i que el 2026 arribarà al 0,9%.

El problema de fons és evident: amb els ingressos actuals de les persones treballadores ja no n’hi ha prou per sostenir el sistema. Calen impostos extraordinaris per tapar el forat i, tot i així, s’ha de recórrer a l’endeutament puntual per complir amb els pagaments. I si projectem aquesta situació a mig termini, l’escenari encara és més inquietant. En 10 o 15 anys, amb l’envelliment accelerat de la població, hi haurà més persones jubilades que en edat de treballar. Si avui ja dediquem prop del 40% del pressupost a pensions, quin percentatge hi haurem de destinar aleshores? I, sobretot, qui ho pagarà? Tot apunta que el sistema, tal com està concebut, camina cap al col·lapse.