Sobre la salut mental dels doctorands

Molts dels que hem estat immersos en un programa de doctorat hem experimentat la sensació intensa d’angoixa i d’inseguretat que suposa haver de viure constantment, i durant quatre anys, sense un rumb predeterminat i amb frustracions constants, algunes d’elles inherents al procés de recerca i d’altres externes a aquest, fruit d’una cultura professional excessivament dura. I tot això et passa en un moment vital, entre els 23 i els 30 anys, en què també estàs intentant trobar l’encaix amb altres aspectes importants de la teva vida personal.

En aquest article analitzaré fins a quin punt aquestes sensacions acaben generant problemes importants de salut mental i què en sabem de les causes que les provoquen.

Tot i afectar un grup reduït de població, aquest tema té implicacions generals per les conseqüències polítiques, econòmiques i socials que se’n deriven. Per exemple, sembla clar que la salut mental dels estudiants de doctorat afectarà la productivitat científica (fins a arribar a expulsar alguns recercadors de la carrera investigadora), de manera que limitarà els avenços en el coneixement científic i posarà fre al progrés econòmic del país. A més, molts d’aquests estudiants acabaran combinant la recerca amb la docència universitària i, per tant, jugaran un paper clau en el futur d’una de les principals eines de cohesió i mobilitat social de què disposem com a país: l’educació superior.

Anem a les xifres: segons l’estudi més extens fet fins ara en el context espanyol, fruit d’una col·laboració entre el ministeri d’Universitats i el de Sanitat, l’any 2022 el 38% dels estudiants de doctorat donen positiu en el cribratge per detectar símptomes compatibles amb la depressió. Tot i la utilització de qüestionaris validats, el cribratge no implica automàticament un diagnòstic de la malaltia, cosa que només s’aconsegueix després de l’avaluació per part d’un professional mèdic.

Per poder dissenyar polítiques de prevenció és important entendre, amb precisió, la seqüència temporal en l’aparició de les dificultats. Aquest aspecte queda documentat en un estudi recent, on es demostra que els problemes de salut mental s’originen durant el primer any dels estudis doctorals. Utilitzant dades administratives de consum de medicaments de prescripció psiquiàtrica i d’hospitalitzacions per trastorns mentals i de la conducta, l’estudi inclou tots els estudiants de doctorat a Suècia (més de 20.000), i obté uns resultats que posen de manifest la gravetat de la situació: la probabilitat d’estar prenent medicació psiquiàtrica augmenta un 15% (i arriba així al 39,5%) durant el primer any d’estudis doctorals (el cinquè any dels estudis). Curiosament, l’efecte és d’una magnitud similar en totes les àrees d’especialització (ciències naturals, tecnologia, ciències socials i humanitats), excepte per als estudiants de medicina i de ciències de la salut, on no s’observa cap augment en les prescripcions (se’n desconeixen les raons). Els autors fan un exercici addicional per posar aquesta xifra en context i observen que l’augment en el consum de medicaments psiquiàtrics és del 28% durant el primer any després de la mort d’un dels dos progenitors. Aquest efecte desapareix després del primer any i, per tant, és menys persistent que l’impacte de començar un doctorat.

Tot i que les causes dels problemes de salut mental són variades i difícils d’identificar i quantificar, sembla clar que la quantitat i qualitat de la supervisió i la incorporació de l’estudiant en equips de recerca, així com la seva integració en la comunitat universitària, són elements crucials per protegir la salut mental dels futurs científics.

¿Aquesta evidència de Suècia pot ser rellevant en el nostre entorn? Fins que no aconseguim una sistematització en la cessió de les dades de salut, no podrem saber si els efectes són similars en els nostres estudiants de doctorat. Tot i així, hi ha diversos elements que fan pensar que els efectes són més pronunciats. Per exemple, a l'estat espanyol el percentatge d’estudiants sense beca és molt més gran i fins i tot els que aconsegueixen aquest ajut tenen dificultats per arribar a final de mes.

Deixeu-me acabar ressaltant que, en moltes de les àrees de recerca, les condicions difícils no s’acaben amb el doctorat. Tot i que moltes de les inseguretats s’esvaeixen, perquè has après el funcionament del procés de recerca, l’entorn no és sempre el més adequat i les condicions laborals continuen estant precaritzades i desvaloritzades, almenys en l’entorn de les universitats públiques. Augmentar el finançament solucionaria alguns d’aquests problemes estructurals, però, com demostra aquest informe del comitè de gènere de l’Associació Espanyola d’Economia, també és necessari un canvi profund en la cultura professional cap a ambients més inclusius i respectuosos que, afortunadament, en algunes àrees ja ha començat.