Recordem l’Enrico Piaggio

Netflix té al catàleg aquests dies una pel·lícula de la RAI italiana que es titula Piaggio, un somni italià. El film explica la història d’aquest empresari de segona generació que, després de la Segona Guerra Mundial, va transformar l’empresa familiar, dedicada fins aleshores a la fabricació d’avions, en la mítica Vespa. La qualitat de la pel·lícula, haig de dir, és mitjaneta, i té un aire de panegíric força escandalós: el Dottore Piaggio és un heroi, bona persona, visionari, playboy, lluitador... i els seus enemics són ben dolents, corruptes i traïdors. Al final, la cinta matisa que la història ha sigut degudament dramatitzada per raons artístiques: se non è vero, è ben trovato.

Però haig de dir que, per a una executiva agressiva com jo, el personatge genera fascinació i m’he dedicat a llegir una mica més sobre la vida d’aquest home que va rebre un tret d’un oficial de la República de Saló per no aixecar-se durant el discurs d’un feixista contra els aliats. En un dia com avui, de commemoració de la lluita obrera, la seva història resulta inspiradora.

Després de reconstruir l’empresa i reinventar-la amb la idea d’una Itàlia que es volia moure, en Piaggio es va posar malalt el 1965 enmig d’una vaga a la seva fàbrica de Pontedera, a prop de Pisa. Una ambulància el va recollir al despatx per portar-lo a l’hospital i va morir deu dies després. Quan es va saber la notícia de la seva mort, els treballadors concentrats van aturar les protestes i es van quedar en silenci en homenatge a l’empresari. Milers de persones van anar al seu funeral.

Els sindicats i treballadors justos, com els empresaris justos, també poden tenir contradiccions com aquestes. I a vegades el que queda després de tota una vida en què segur que es van cometre també errors i injustícies són coses com les que encarna en Piaggio a la pel·lícula: una persona que creia en l’honestedat dels italians i en la força del país per aixecar-se després del desastre. Bon dia del treballador a tothom.