L’estàtua i la llibertat
Ens ho van advertir. El nou president dels Estats Units no venia a quedar-se de braços plegats. Només els escollits poden aconseguir que Amèrica torni a ser gran en quatre anys. Cal anar per feina, deu pensar mentre arrufa les celles. Però la impaciència amb què executa la seva agenda il·liberal ha deixat mig món de pedra. Sembla que res el pugui aturar. Però és realment així? La incertesa que ha generat en 50 dies i el risc de contracció econòmica que ja plana sobre la Casa Blanca podrien arribar a frenar-lo.
La política aranzelària és la seva principal arma econòmica, de moment. La velocitat a què l’ajusta fa difícil mantenir el marcador actualitzat. En canvi, la política fiscal es manté fins ara en segon terme. El marge per reduir impostos és escàs. Amb un deute públic proper al 120% del PIB i un dèficit per damunt del 7% es podria posar en dubte la sostenibilitat de les finances públiques i seria difícil evitar un enduriment de les condicions financeres. D'altra banda, els temors d’una possible intervenció en el mercat de divises han reaparegut, però sembla que de moment aquesta opció tampoc és damunt la taula. L’anomenat Mar-a-Lago Accord tindria com a objectiu devaluar el dòlar perquè l’economia nord-americana guanyi competitivitat. Stephen Mirran, l’economista escollit per presidir el fins ara prestigiós Consell d’Assessors Econòmics de la Casa Blanca, detalla com es podria aconseguir a la Guia per a la reestructuració del sistema de comerç global. Més enllà de les dificultats tècniques i dels efectes disruptius que una actuació d’aquestes característiques podria tenir als mercats financers, Mirran insisteix que és possible i desitjable.
En el front institucional, l’activitat és incessant i l’objectiu, ambiciós: augmentar l’eficiència de la despesa pública i fer l’economia més flexible. Però les accions que es duen a terme apunten en una altra direcció. Es tem que les retallades siguin selectives i per motius ideològics; es tem que els col·lectius més vulnerables quedin desprotegits; es tem que les ingerències en el sistema judicial redueixin la rendició de comptes del poder polític; i es tem que la política desreguladora es faci en benefici d’interessos particulars. Si fos així, ni l’eficiència ni la flexibilitat econòmica en sortirien reforçades.
La incertesa, disparada
En aquest context, la incertesa s’ha disparat. A escala global ja se situa per damunt dels nivells assolits durant la pandèmia. En només dos mesos ha arribat a màxims històrics. La incertesa, si s’intensifica o perdura, és el mecanisme que més mal pot fer a l’activitat econòmica a curt termini. Als EUA ja es comença a notar. La caiguda dels darrers indicadors d’activitat, de consum i de confiança no permeten descartar que s’estigui produint una contracció econòmica. Al tancament del 2024, l’economia dels EUA era una de les més dinàmiques del món. És aviat, però si es confirma el gir seria històric. La caiguda de les borses respon, en part, a aquest temor. El nou inquilí de la Casa Blanca ja ha advertit que la seva agenda persegueix objectius a llarg termini, però un ràpid deteriorament de l’economia podria actuar com un fre a la seva política econòmica.
I l’agenda institucional? El deteriorament de la qualitat institucional, si es confirma, acabarà impactant en l’economia. La justícia social també se’n ressentirà. Jaume Vicens Vives escrivia que la paciència és “l’art dels pobles que han dominat l’escena política” (Industrials i polítics, Ed. Vicens Vives). Sembla un proverbi xinès, però és el tempo que durant dècades, amb més o menys encert, ha practicat la Casa Blanca. El mateix tempo que imposa, des de la petita illa de la llibertat, la dona d’ulls suaus que espera pacient l’arribada de nous americans. Esperem que la torxa que aixeca amb el braç ferm es torni a encendre aviat.