L'efecte econòmic de l'empobriment del debat polític

Els acabats de guardonar amb el premi Nobel d’economia han treballat sobre el paper de les institucions sobre l’economia i el seu impacte en el creixement i el desenvolupament. En aquest context, cal constatar que el debat polític, tot i que pugui semblar que sigui sobre un projecte de país, pensat holísticament, amb visió estratègica i portat des del lideratge polític actiu, cada cop ho és menys. Els debats parlamentaris tenen més tendència a promoure desqualificacions (com passa a la campanya als EUA) no sempre basades en la veritat, o en tot cas fent-ne un ús torturat que la pugui fer creïble, que no real. Així, es defensen en alguns casos polítiques impossibles que no permeten assolir el resultat volgut, i que persisteixen a reiterar-les per raons estrictament ideològiques, tot i que els resultats mostren el clar empitjorament de la situació.

Com a exemple, la mesura de cessió obligatòria del 30% per a habitatges socials a Barcelona, ciutat que ha paralitzat l’activitat promotora. D’altra banda, un debat tant a escala espanyola com autonòmica de la política d’habitatge mostra que avui hi ha un greu problema per a una part de la població. Cal defugir de debats del tipus "i tu més", o els que es limiten a recordar el que no es va fer, cosa que només interessa a la classe política i als successius aplaudiments des de les respectives bancades. La qüestió no es troba en la defensa d'una opció per solucionar el problema, sinó que molts cops es tracta de buscar un culpable, que ja ve donat per la pròpia perspectiva ideològica. Per un costat –més a l'esquerra–, uns culpen els propietaris o els empresaris, quan sense aquests propietaris no hi hauria habitatge de lloguer, tenint en compte el testimonial parc habitatges públics. O bé –des de posicions dretanes– creuen que els salaris van lligats a la productivitat i que s’ha d’actuar sobre aquesta per apujar-los, a conseqüència d'un intervencionisme excessiu de les administracions públiques al mercat immobiliari. No calen culpables, calen solucions.

A més a més, apareixen opcions polítiques populistes que compliquen la situació; i no són els votants, sinó el pobre paper dels partits tradicionals, que en causen creixement. Fent un paral·lelisme, podem dir que si els metges no fan acuradament la seva feina per atendre els malalts, apareixen els curanderos. Afortunadament no és el cas habitual, tot i que hi ha casos de persones que consideren que la seva salut es troba més bones mans amb el curandero, en lloc del metge –per exemple els antivacunes–. Això sorprèn, però és real. Es pot entendre que si tinguéssim metges que, per ser políticament correctes, en comptes de tractar la malaltia, donessin caliu, ànims i algun remei suau –com una aspirina–, i culpés a d’altres dels nostres mals, ben segur que el nombre de curanderos augmentaria significativament. Això és el que passa com més va més en la política de molts dels països desenvolupats, i és sorprenent que aquests mateixos polítics se sorprenguin l’aparició d’aquestes opcions.

Dinamitar el diàleg

Tots sabem que cal prendre mesures adequades per resoldre els problemes socials i econòmics, però no ho fan, o fins i tot creen focs d’artifici que distreuen i que ningú no ha demanat. De vegades van en la direcció contrària. Així, per exemple, en lloc de prendre mesures per millorar la competitivitat i la productivitat de la nostra economia, ens trobem davant d’una polèmica com és la reducció de la jornada laboral de forma normativa, en comptes de fer una negociació pausada i assumida per les parts. I ara la proposta nega el paper del diàleg social, el dinamita. Aquesta proposta és perjudicial per a les empreses, per a la nostra economia i per a la societat. I sí, té un cost rellevant. 

Postular la reducció horària del treball sense cost no és factible, algú ho havia de dir, i menys quan els costos laborals han crescut i la productivitat laboral mostra xifres negatives. La base no és la legislació, sinó la millora de la productivitat.

El debat polític, si fos de caràcter constructiu podria ser un element per a l'impuls econòmic, en canvi, el seu empobriment empitjora els resultats econòmics i genera opcions populistes que cada cop agafen més força.