Internacionalització: ‘chévere’!

Ja us havia explicat que a la meva empresa hem iniciat la dominació mundial, oi? Però ara de debò: ens estem internacionalitzant a fons. En realitat portem quatre anys i no hem facturat ni un trist euro internacional, però ¿qui ha dit que això fos fàcil?

El cas és que ara mateix us escric des de Bogotà, a Colòmbia. Estem intentant lligar els nostres primers clients al país, començant per aquesta ciutat que té més habitants que tot Catalunya. Als ulls dels colombians, unes persones en general molt business friendly, tot es chévere. Els potencials clients ens reben amb interès, agrada el nostre producte i el nostre discurs, i la nostra col·laboradora comercial aquí és prou competent, està motivada i té fam de gol. És qüestió de temps que puguem facturar els nostres primers pesos colombians.

I ara ve la part més poc chévere de totes. Un cop tinguem la primera venda, com cobrarem? És a dir, necessitarem un compte bancari per rebre pagaments.

Doncs vet aquí que vaig a Bancolombia, un banc present a tot el país, que porta el nom del país i que m’han dit que és prou important. “Noies, tenim una hora fins a la propera reunió, a veure si aconseguim liquidar això”, he dit, tonta de mi, a les meves companyes.

“Bon dia, vinc a obrir un compte d’empresa, d’una empresa espanyola”. “Passi, passi. ¿Ja té el seu número NIT de la Cambra de Comerç de la seva filial?”. Ja comencem: resulta que haig de contractar un advocat, fer una filial, registrar-la, declarar impostos... Diners, diners, diners i temps poc productiu.

Burocràcia, versió llatinoamericana, per poder fer negocis. Som en un món global, però una empresa estrangera no pot tenir un compte corrent a Colòmbia. A mi que m’agrada l’acció i el foc real, que odio els papers i els assessors, haig de dedicar-me les properes setmanes a aquesta cosa tan poc estimulant. ¡Qué pena contigo!

Però dominar el món requereix un procés. Pesat i incòmode, sí, però que segur que pagarà la pena.