Economia catalana: balanç i perspectives
Recentment, s’han presentat dues publicacions emblemàtiques que fan balanç de l’economia catalana de l’any anterior i apunten perspectives per a l’any en curs: la Memòria econòmica de Catalunya, editada per les tretze cambres de comerç catalanes des de fa 60 anys, i l’Informe anual, que s’elabora des del departament d’Economia i Finances de la Generalitat. Totes dues publicacions coincideixen a destacar un canvi en el patró de creixement en què la demanda interna pren progressivament el relleu de la demanda externa, en un context marcat per la incertesa geopolítica, desencadenada per la temerària política aranzelària dels Estats Units.
El sector exterior català està aguantant molt bé, però és d’esperar que les exportacions de béns creixin més lentament el 2025 i el 2026 que en el passat recent, encara que continuïn superant la mitjana europea. Els escenaris d’impacte dels nous aranzels americans per a Catalunya se situen en una pèrdua estimada entre tres i vuit dècimes del PIB, segons com acabin les negociacions actuals entre els dos blocs. Però no frenaran significativament l’impuls de l’economia catalana, que està cada vegada més recolzat en la demanda interna.
Per altra banda, s’observa una moderació del creixement turístic, tot i que s’espera assolir màxims històrics aquest 2025. Finalment, la despesa en consum de les administracions públiques (educació, sanitat, serveis socials, seguretat, justícia, etc.) aniria perdent impuls, almenys fins que la despesa en seguretat i defensa es desplegui –i està per veure quina part d’aquesta despesa genera valor dins la mateixa economia i quina es filtra cap a fora via importacions.
En aquest context, el consum de les famílies, juntament amb la inversió de les empreses, assumiran progressivament el rol de motors de l’economia catalana. Pel que fa al consum de les llars, des de principis de dècada ha mostrat un comportament atípic. Era previsible que la taxa d’estalvi es disparés a l’alça durant la pandèmia, tenint en compte que la població estava confinada sense poder consumir molts productes i serveis. El que ja no era previsible és que la taxa d’estalvi tornés a escalar a valors al voltant del 15% de la renda disponible familiar durant l’any passat, molt per sobre de la mitjana històrica del 10% dels últims vint-i-cinc (amb informació referida al conjunt de l’economia espanyola; les dades de renda disponible per a Catalunya arriben només fins al 2022).
En síntesi: les famílies gasten en consum menys del que històricament han gastat en funció dels seus ingressos. Això no és normal en un període de reactivació econòmica en el qual creix l’ocupació, els salaris comencen a recuperar poder adquisitiu i els tipus d’interès es redueixen. Hi ha diferents factors que poden ajudar a explicar aquest comportament, com podria ser la propensió a dedicar un major percentatge de la renda a amortitzar hipoteca. Però continua sense estar del tot clar fins a quin punt es tracta d’un fenomen conjuntural i transitori, o estructural i persistent. En el primer cas, un possible retorn a taxes d’estalvi més alineades amb la mitjana històrica representaria un fort impuls per al creixement de l’economia catalana en anys successius.
L’altra pota de la demanda interna és la inversió. De manera similar al que ja s’ha comentat pel cas del consum privat, fins al 2023 la formació de capital ha evolucionat per sota del que es podria esperar, tenint en compte l'augment dels beneficis empresarials, que en última instància són el principal incentiu de la inversió. El descens dels tipus d’interès i les últimes fases d’execució dels fons europeus Next Generation han contribuït positivament a dinamitzar aquesta variable el 2024 i cal confiar en el fet que aquesta tendència alcista es consolidi durant aquest any i els següents.
Cal subratllar la importància que té reactivar la inversió residencial per cobrir el dèficit d’habitatge. I també caldrà seguir atentament com evoluciona la inversió empresarial en béns d’equipament, R+D i altres actius productius, com a principal determinant de la productivitat del treball. Els últims anys, la inversió productiva per persona ocupada a Catalunya, calculada en termes reals, s’havia reduït, coincidint amb l’estancament de la productivitat. Les dades del 2024 registren un augment dels recursos que les empreses destinen a inversió superior a l’augment de l’ocupació i també un repunt del valor afegit per persona ocupada. Un bon senyal.
Ara bé, tot i el creixement elevat del PIB català dels últims exercicis, fins a multiplicar per quatre la mitjana de la zona euro, el PIB per habitant ha trigat cinc anys a tornar als nivells anteriors a la pandèmia. És a dir, aquest fort creixement del valor total d'allò que produïm en conjunt com a país no ha estat suficient per aconseguir una millora real de la prosperitat dels catalans, mesurada pel PIB per càpita.
Sembla obvi que l’objectiu de la prosperitat compartida ha d'implicar, en primer lloc, generar prosperitat. Per fer-ho cal augmentar sistemàticament la productivitat –el PIB que genera cada persona ocupada–. Al seu torn, augmentar la productivitat exigeix incrementar significativament la inversió productiva per ocupat, així com l’eficiència amb la qual s’utilitzen els recursos disponibles, introduint incentius que la facilitin i desmuntant les barreres que la frenen. Tan fàcil i tan difícil com això.