Cal notari

El normal és que, al llarg de la vida, una tingui poques ocasions per anar a cal notari. La firma d’una hipoteca, una compravenda d’un pis, un divorci... Hi ha qui va al notari per registrar el seu testament o a la lectura del d’un progenitor. Però el normal, dic jo, és que una no hi vagi gaire, a la notaria, i menys que hi vagi sovint.

En canvi, jo me n’he fet un fart, últimament, d’anar a diferents notaries de Barcelona a signar coses per a la meva empresa. Una compravenda d’accions, la renovació de la pòlissa de crèdit, una reducció de capital, un canvi d’administrador i una ampliació de capital. No està malament en poc més d’un mes. I, no us penseu, de cada una de les visites n’he après algunes lliçons gens valuoses, però sí curioses.

La primera lliçó apresa és que una constant quan una va al notari és patir cert nerviosisme. Quan es va a signar algun document important, amb altres persones implicades i que ha costat de negociar, sempre es té la sensació que alguna cosa pot sortir malament. Envoltada de llibres legals, llibres de protocols i altres coses amb segles d’antiguitat, i amb persones que et parlen de coses que no controles gens (de vegades fins i tot no els entenia), tot plegat es fa una muntanya per a algú que, com jo, no és advocada ni res que s’hi assembli.

Una altra constant és que les persones que han de signar hagin d’esperar un temps sols a la sala a que tothom comprovi tota la documentació i, un cop fet, el notari vingui a signar. El temps d’espera pot ser més o menys llarg, però sempre és desproporcionadament superior a l’estona que es passa amb el notari a la sala. Arriba amb tot fet, repassa quatre dades i el DNI i vinga!, a donar fe.

I la tercera lliçó apresa és que, en sortir, tens una carpeta amb papers grapats i una bonica factura que, de totes totes, et sembla absurdament elevada. No sé per què em queixo, el mes vinent hi he de tornar.