Augmentar l’oferta de talent TIC i digital

El Baròmetre del sector tecnològic a Catalunya (2025) elaborat pel Cercle Tecnològic ens alerta una vegada més d’una amenaça seriosa que plana sobre el sector TIC: la dificultat de les empreses a l’hora de captar personal qualificat (“talent”) per alimentar el seu creixement. El 2014 unes 1800 vacants no es van cobrir. És una situació que ens resta competitivitat. Què cal fer per millorar-la?

Una resposta habitual és seguir les instruccions del manual de l’oferta i la demanda: si s’augmenta el sou que acompanya les ofertes de feina, apareixeran nous candidats per acceptar-les. És així i ja està passant. Però per avaluar aquesta via és molt rellevant saber si la disponibilitat de talent local és alta o si caldrà anar a cercar-lo en magnituds importants arreu del món. Si el sou prevalent acaba sent el que compensa un trasllat de residència, queda clar que la situació competitiva de l’empresa serà pitjor que si la disponibilitat local de talent és àmplia.

Augmentar, doncs, l'oferta local de talent TIC és important. Només ho podrem fer augmentant la capacitat de formació de l'ecosistema en el seu conjunt. I a tots els nivells, des de la formació professional fins als estudis de doctorat.

Sens dubte, el sistema públic d’educació i universitari haurà d’assumir-ne la responsabilitat. Ho està fent amb el pla de promoció de graus STEM –FP o universitaris–. Ho hem d’aplaudir, però hem de ser conscients –i aquest és el missatge principal d’aquest article– que el sector públic sol no podrà resoldre el problema. El pressupost públic cobreix moltes necessitats, pràcticament totes creixents. Per més bona voluntat que s’hi posi no hi haurà recursos per a tot. El repte de la disponibilitat de talent TIC-digital és massa gran per pensar que el resoldrà completament el contribuent. I com que és un repte vital per a les empreses, hem de concloure que les empreses mateixes han d’esdevenir protagonistes en la promoció de la formació. Com?

Una possibilitat seria que les empreses –en acció individual o col·lectiva– financessin escoles o cursos en les formacions rellevants. No cal fonamentar aquesta possibilitat només en una apel·lació a l’esperit filantròpic. En el seu conjunt, les empreses hi guanyarien: cobririen els costos de la formació, però compensarien amb la millora del flux de disponibilitat de talent. No puc dir que, a hores d'ara, tinguem gaires experiències reeixides d’aquest tipus. Una llàstima.

Potser la dificultat rau en com es pot individualitzar el lligam del cost al benefici. Així, per exemple, si el finançament s’instrumenta com a beques d’una empresa concreta a alumnes concrets, un compromís de treball futur de l'alumne a l’empresa és jurídicament complexa d’establir (però potser no impossible; la creativitat dels bons juristes no s’ha de subestimar). En tot cas, cal assenyalar que el sector TIC-digital està en una situació d’avantatge respecte a d’altres: les practiques durant els estudis proveeixen una forma natural de retorn a les empreses.

Hi ha una segona via per a l’expansió de la formació TIC-digital sobre la base de l’autofinançament de l’activitat: que el cost el cobreixin les matrícules dels alumnes. És un model que ja practiquen una varietat d'escoles privades importants en el desenvolupament del 22@. En principi, aquest model podria funcionar satisfactòriament en el sector TIC-digital, ja que els ingressos postgraduació estan pràcticament garantits i seran suficients per dissenyar una política de préstecs que sigui, alhora, financerament viable per la institució prestadora i d’una periodificació del retorn amable pel titular del préstec. Desenvolupar un sistema amb una potència suficient i amb garanties jurídiques seria, al meu entendre, clau per incrementar l’oferta de talent TIC-digital. I encara seria millor si el sistema comptés amb algun suport de les institucions públiques i de les empreses. I encara més si les institucions educatives públiques hi juguessin. Si ho fan, ho haurien de fer sense sacrificar flexibilitat. Per exemple, en un àmbit com el digital, l'oficialitat dels títols universitaris no és tan decisiva. Impulsar i prestigiar els títols propis podria ser una bona estratègia per a les universitats.