El 3D, una tecnologia oblidada a l’espera d’‘Avatar 2’

El tret de sortida per a la cursa del cine en 3D el va donar oficialment la pel·lícula Avatar ara fa deu anys, quan els seus productors van anunciar que l’oscaritzat director James Cameron estava rodant el primer llargmetratge d’animació pensat directament per ser vist amb aquesta tecnologia. No obstant això, Avatar -que va ser estrenada el 2009 amb un enorme èxit de crítica i públic i va aconseguir tres Oscars- és la punta de l’iceberg de les altes expectatives que la indústria de l’oci i la tecnologia tenien, ja que portaven més d’una dècada obstinades en el desenvolupament de la imatge animada en tres dimensions.

Des dels albors del canvi de segle i la revolució que va comportar la tecnologia digital, la imatge en 3D es va fixar per a molts consumidors com la visió utòpica del que havia de ser l’entreteniment multimèdia del futur. Aquesta demanda va exercir una gran pressió sobre la indústria, que va augmentar les inversions tant per desenvolupar televisors i pantalles que hi donessin suport com per crear continguts audiovisuals que l’explotessin al màxim.

No era una feina fàcil, perquè exigia no només una ingent inversió financera en desenvolupament industrial de televisors, pantalles i sales de cinema, i fins i tot dispositius de realitat virtual, sinó també un canvi cultural en la manera de fer tant pel·lícules com sèries d’animació i videojocs. No es tractava només de proporcionar una imatge capaç de veure’s en 3D, sinó també de forçar la narrativa perquè la imatge en 3D no fos només una anècdota.

En aquest sentit, Avatar, amb un pressupost de realització de 300 milions de dòlars, ha quedat com a únic títol pensat per optimitzar aquest sistemaAvatar. El cert és que no totes les pel·lícules que es roden anualment poden comptar amb tants diners. Al contrari: o poques o cap. En favor d’ Avatar cal dir que va aconseguir recaptar en taquilla 2.000 milions de dòlars, cosa que demostra que a gran escala hi ha negoci. En contra, que la desproporcionada inversió no va deixar espai perquè altres projectes de menys envergadura poguessin entrar en el mercat. De fet, a part d’una retocada versió per a ordinador de la trilogia d’ El hobbit -es va intentar fer amb algunes pel·lícules més, com Jurassic Park -, Toy story 3 i el blockbuster Gravity, pensat especialment per a 3D, hi ha hagut pocs títols més que poguessin satisfer la suposada demanda.

D’altra banda, els fabricants de pantalles i televisors també van veure un filó en aquesta tecnologia, que, combinada amb els discos òptics Blu-ray, suposaria en teoria una revolució total pel que fa a la imatge digital, i van fer inversions milionàries. El 2011 els principals fabricants van treure els primers models amb suport per a 3D com la seva novetat més notable. El mateix va continuar en els anys següents.

No obstant això, la pobra oferta de títols -si exceptuem els reconvertits amb ordinador, que en molts casos donaven resultats força pobres- va dissuadir molts consumidors, que van preferir pagar una mica menys per televisors que no incloïen 3D però que respecte a la resta de les seves característiques tenien la mateixa qualitat. Així, segons les dades de la consultora NPD Group, les vendes de televisors amb suport 3D representaven el 16% del total el 2015 als Estats Units, però van caure just a la meitat, al 8%, el 2016.

Per la seva banda, segons la mateixa consultora, la venda de discos òptics Blu-ray amb suport a aquesta tecnologia situava la demanda en un 40% el 2012, però baixant a un 25% el 2015 i a un 11% el 2016. Aquesta caiguda de les vendes, que reflectia que l’interès del consumidor era més baix del que semblava, va acabar el 2017 quan en el CES de Las Vegas, la fira que té lloc cada gener, els fabricants van anunciar que abandonaven aquesta tecnologia per ser massa cara i per la falta d’interès del públic. Els sortia més rendible l’aposta per altres tecnologies més barates però igual d’espectaculars com l’ultra alta definició, o 4K, i sobretot l’alt rang dinàmic, o HDR. Si amb la primera s’obté una definició d’imatge gairebé perfecta, amb la segona -que recull imatges de cada fotograma a diferents nivells d’obertura del diafragma i després les reuneix en una de sola- s’aconsegueix un efecte gairebé tan real com el 3D i molt pròxim a la visió de l’ull humà.

Els televisors HDR ja estan plenament comercialitzats en el mercat interior i ara Samsung acaba d’anunciar la seva primera pantalla de cinema amb suport a pel·lícules en HDR, cosa que presagia l’estrena de futures produccions en aquesta tecnologia. No obstant això, el toc poètic en aquest camp el posa James Cameron, que està immers en el titànic rodatge d’Avatar 2, l’estrena de la qual es preveu per al 2020. ¿Serà en 3D i suposarà la seva resurrecció comercial? De moment, encara existeixen nombrosos cinemes que van fer una inversió en aquest tipus de pantalles fa pocs anys que no les han canviat i que segurament estaran encantats de donar un ús a aquesta tecnologia oblidada que fa una dècada semblava que marcaria el futur.