El Parlament xipriota ha votat en contra de la proposta d'imposar una taxa sobre els dipòsits. No queda clar si els parlamentaris han entès que és una proposta del seu govern i no de la troica . El que ha demanat la Unió Europea és que l'ajut que necessiten els fallits bancs xipriotes (10.000 milions d'euros) i el seu sector públic (6.000 milions més) es reparteixi entre els europeus i els contribuents de Xipre.
El problema són les enormitats d'aquestes xifres en relació amb la capacitat de generar renda de l'illa, que, mesurada pel PIB, és només d'uns 18.000 milions d'euros. Així doncs, l'ajut europeu és aproximadament el 60% del PIB i el que han d'aportar els xipriotes l'altre 40%. Aquestes dades reflecteixen la malaltissa expansió del sector bancari a l'illa, el més gran de la zona euro en termes relatius, inflat per les entrades de dipòsits de residents russos, parcialment vinculades al blanqueig de diner i a l'evasió fiscal.
La situació és crítica: el BCE ha amenaçat que, si no s'accepta el pla de rescat, dilluns tallarà els fons que subministra als dos principals bancs del país, sense els quals estan en fallida. Això portaria al col·lapse del sector financer, a la necessitat d'imprimir lliures i a la sortida de l'euro.
Els impostos sobre els dipòsits de més de 100.000 euros (la proposta europea) atacaven simultàniament dos problemes: recaptar fons per finançar el rescat i, al mateix temps, obligar a reduir la grandària del sistema financer, cosa que succeiria per la fugida de capitals de l'illa. Les resistències del govern i l'intent de distribuir els costos entre tots els impositors (estrangers i nacionals) obeeixen exactament als interessos contraris. En aquest atzucac, i pel bé de l'euro, hi ha tres escenaris dolents i un de mig positiu, que seria que el govern xipriota acceptés el rescat i gravés solament els dipòsits de més de 100.000 euros. Els dolents serien que l'Eurogrup rebaixés les seves exigències, que Rússia comprés un dels bancs i/o aportés més crèdit a l'illa o que Xipre sortís de l'euro. Xipre era un problema i no hauria hagut d'entrar mai a l'euro. Però Grècia va pressionar i ho va aconseguir. Ara ha arribat el moment de refer la situació.
Catedràtic d'economia aplicada de la UAB