Víctor Grífols: sang, geni, èxit.

L’escena va tenir lloc l’any 1999 a Nova York. Tres homes de negocis baixen d’un taxi i entren en un edifici camí d’una reunió que endevinen tensa. Els esperen els seus socis, japonesos i americans, i, sense que sonin de fons acords de Nino Rota, se sent la frase: “Tenim una oferta que no podreu refusar”. Tots tres, acabats d’arribar a la ciutat, escolten la proposició: 300 milions de dòlars per la meitat del negoci que tenen en comú i acabar amb el conflicte que han mantingut sobre la seva gestió. Es miren i demanen un moment. Baixen a fumar, tots tres fumaven, aleshores. En parlen ràpidament. Sorgeix la idea. Tornen a pujar i un d’ells parla: “Per 300 milions de dòlars, nosaltres us comprem la vostra part”.

La frase la va pronunciar Víctor Grífols Roura. En la seva quasi llegendària trajectòria empresarial aquell és potser el moment que simbolitza millor el seu caràcter i la seva intuïció. Els seus socis d’Alpha Therapeutics, l’empresa nord-americana de capital japonès amb què col·laboraven des del 1982, van acceptar, tot i que van acabar rebent una quantitat inferior. “Vam acabar pagant-ne 150”, reia el patriarca de la família de la farmacèutica en un acte recent al Cercle d’Economia on de manera simbòlica cedia el relleu al capdavant de l’empresa.

El traspàs, formalment, ha tingut lloc aquesta setmana. Víctor Grífols, que era conseller delegat de la companyia des del 1987, ja no n’és el primer executiu. Ha deixat el càrrec a una estructura bicèfala formada pel seu germà, Raimon, i el seu fill, Víctor Grífols Déu. Ell passa a ocupar la presidència no executiva, un rol que ell mateix s’ha encarregat de descriure amb la seva reconeguda desinhibició verbal: “És un càrrec de pacotilla”.

El camí de Víctor Grífols fins a ser president d’honor de la setena empresa catalana i primera entre les familiars ha sigut llarg. El negoci de productes de la sang que porta el seu cognom va néixer després de la Guerra Civil al barri de la Bonanova de la mà del seu avi (José Antonio Grífols Roig), el seu pare (Víctor Grífols Lucas) i el seu oncle, José Antonio Grífols Lucas. La proesa que van dur a terme -iniciar un negoci en un mercat que senzillament no existia- era explicada així per Víctor Grífols recentment: “Quan veig el que van fer el meu pare i el meu oncle i penso en les start-ups d’ara... Miri, estan molt bé, les start-ups, però que no plorin tant!” Aquells homes conjugaven l’esperit emprenedor amb el científic, i els fills del primer Víctor Grífols encara recorden que a casa seva hi havia dos lavabos: un era per fer-lo servir, l’altre estava sempre ocupat pels estris i experiments del pare.

El camí per a aquest emprenedor llicenciat en ciències empresarials per la Universitat de Barcelona va començar amb un viatge transoceànic. El mateix Víctor Grífols recorda com va arribar als Estats Units, sense saber anglès i amb l’encàrrec d’aprendre el negoci amb els seus socis nord-americans, American Hospital Supply, amb qui s’havien aliat el 1968. N’hi ha prou de veure com Grífols parla dels joves que marxen avui d’Espanya a la recerca d’oportunitats de treball per imaginar que l’experiència va ser dura per a ell: “Emigrar no és agafar un Ryanair i anar a qualsevol lloc amb 200 euros: emigrar és el que van haver de fer altres”.

Després de tota una vida mamant a casa la filosofia Grifols, a principis dels 80 va encarregar-se d’organitzar la xarxa de venda de la companyia. Era el seu últim gran encàrrec abans de fer el salt: el 1985 va morir el seu avi i ell va arribar a la primera línia de l’empresa convertint-se en el conseller delegat.

¿Com era Grifols el 1987, quan Víctor Grífols va assumir aquest càrrec? Notablement més petita: tenia una facturació de 24 milions d’euros i 450 treballadors. El salt en tres dècades ha sigut formidable. Ara té 32 vegades més de treballadors (14.700 empleats) i unes vendes 166 vegades superiors (voreja els 4.000 milions).

En efecte, l’empresa barcelonina, que durant molt de temps va tenir la seu al carrer de Jesús i Maria, a la Bonanova, estava a punt de fer el gran salt internacional. Una dècada i mitja abans que es parlés de globalització, Víctor Grífols havia entès que en un sector tan reduït com era el dels productes de la sang calia jugar fort. “És un mercat amb pocs competidors i per tant havien de ser valents; ell ho és molt, és extraordinari, tant de bo en tinguéssim més com ell”, reflexiona ara Antoni Esteve, president del grup farmacèutic Esteve i, segons les seves pròpies paraules, una de les persones que coneix millor Víctor Grífols en un sector que sempre l’ha vist com un outsider.

Després de reorganitzar el hòlding Grifols, l’empresa va obrir a Portugal la seva primera filial el 1988. La cascada estava a punt de començar. El 1990, els Estats Units i Xile. El 91, l’Argentina. Després, la República Txeca, Mèxic, el Brasil, el Regne Unit, Itàlia. Va ser una dècada vertiginosa en què, a més, la FDA (la rigorosa Food and Drug Administration, que atorga les patents a les empreses del sector) va atorgar llicències a la fàbrica de Parets del Vallès. A finals dels 90 van arribar les turbulències en la relació amb Alpha Group, que es van saldar amb els Grífols recuperant el control total sobre el seu negoci conjunt. “En separar-nos d’ells hem evitat ser arrossegats per les seves circumstàncies, ja que estaven pràcticament en fallida”, sentenciaria aleshores Víctor Grífols en una entrevista. La jugada la completaria tres anys després, adquirint Alpha, els seus antics aliats, i refermant la seva posició als EUA.

Però un tret fonamental del caràcter de Víctor Grífols és l’ambició, i amb allò no n’hi havia prou. De fet, no en té mai prou. “Sempre ha tingut la voluntat de ser líder i de fer la companyia realment sòlida, i per ser-ho havien de ser globals, innovadors, punters en tecnologia”, explica Pedro Nueno, professor de l’Iese. “Ha aconseguit dominar tota la cadena: de la investigació a la producció, les vendes i la distribució”, afegeix Nueno. Al llarg dels anys, Grifols ha encadenat adquisicions, però la més destacada va ser la de Talecris (per 2.850 milions), seguida de la divisió de diagnòstic de Novartis (1.240 milions) i, recentment, la d’Hologic, per 1.757 milions. El preu que ha hagut de pagar Grifols per ser capdavantera en el mercat ha sigut un nivell d’endeutament elevat: el 2016, abans d’aquesta última compra, era de 3.800 milions, i ja prepara un refinançament amb la banca per a aquest inici d’any.

Entre les moltes fites d’aquesta farmacèutica catalana n’hi ha una de curiosa: el desembre del 2010, una filtració de documents confidencials del govern nord-americà realitzada per Wikileaks va permetre saber que per a l’administració dels EUA a Espanya només hi ha tres elements estratègics: l’estret de Gibraltar, el gasoducte que uneix la Península amb Algèria i la fàbrica de Grifols a Parets del Vallès.

Si l’empresa és avui un dels tres principals actors del seu sector a escala mundial -un èxit que possiblement cap altra empresa catalana pugui reclamar avui dia- també és gràcies al fet de ser una empresa cotitzada. Va sortir a borsa l’any 2006, a la borsa espanyola i al Nasdaq. Aquell salt, que després els va permetre invertir als EUA, mostra un altre fet paradigmàtic del caràcter de Víctor Grífols. “És tossut, perseverant, i van sortir al mercat quan les condicions els van ser favorables”, explica. Per això les temptatives fallides del 2001 i el 2004 no van allunyar el líder de l’empresa del seu objectiu.

Malgrat això, Víctor Grífols no ha tingut mai inconvenient a admetre en públic que li molesta estar al capdavant d’una empresa cotitzada, fet que l’obliga a donar explicacions contínuament i a fer pública informació interna de l’empresa als inversors i als mercats. Si hi ha una cosa que no li ha agradat mai és precisament aquesta. Als periodistes, a començaments dels 90, els va confessar que “no li agradava” xerrar amb ells. Potser l’animadversió que sentia pel col·lectiu naixia d’un vell article que identificava els Grífols com “ Los vampiros de la Bonanova ”. Malgrat aquesta poc dissimulada antipatia, al despatx de Víctor Grífols hi pengen, emmarcades, notícies de premsa dedicades als èxits de la companyia. També ha admès que enveja les empreses amb consells d’administració dòcils i alienes als mercats. “La borsa significa més notorietat, cosa que no busquem”, afirmava recentment. Malgrat això, al Cercle d’Economia es va queixar d’un polític que una vegada va gosar criticar les empreses del selectiu espanyol en presència seva: “Han passat 75 anys i per desgràcia sóc a l’Íbex. I ara m’han d’insultar? Per a això no calia”, lamentava.

Víctor Grífols no només ha sigut un empresari “visionari”, com li reconeix Antoni Esteve. També és, segurament sense voler-ho, un veritable regal per als periodistes per la seva incapacitat crònica per ser políticament correcte i pel seu costum de convertir cada una de les seves comptades aparicions en factories de titulars. Ho saben bé els que van poder escoltar el discurs que va fer un vespre del 2012, en un acte en què rebia un premi de l’Associació Espanyola d’Analistes Financers. Grífols no hi va deixar cap canya dreta. Va criticar, per descomptat, els analistes financers. Va carregar contra la monarquia, contra les autonomies, contra el Senat. Va dedicar paraules poc elogioses a Espanya, un país on, va dir, el govern fixa el preu dels medicaments i que “a sobre no paga”. Va anar més lluny: “Si haguéssim nascut a Alemanya, avui seríem més grans que Pfizer”. I tot plegat ho va rematar afirmant que en cas de desinvertir a Catalunya no aniria mai a Madrid. “Abans me’n vaig a Gibraltar”, va espetegar.

La història, esclar, va tenir volada mediàtica. I al cap de pocs dies va rebre una trucada de telèfon de Carlos Espinosa de los Monteros y Bernaldo de Quirós, alt comissionat del govern central per a la marca Espanya. El directiu li va retreure les seves declaracions i quan Grífols va respondre va ser breu: “No sé ben bé qui és vostè. Però ja li dic que jo, que tinc 13.000 treballadors, he fet molt més que vostè per la marca Espanya”. Sense més li va penjar el telèfon.

No és l’única polèmica d’índole territorial en què s’ha vist immers. El 2014, i ja en plena dinàmica sobiranista, li va dir a Artur Mas, president de la Generalitat, el cèlebre “Tiri endavant, no s’arronsi”. Aquelles paraules el van posar a la diana i segurament no el va ajudar l’estructura societària de Grifols: la majoria de societats on la família Grífols té les accions de la farmacèutica estan ubicades a Holanda, un dels sospitosos habituals de les autoritats fiscals per la laxitud de la seva normativa. Aquest debat va tornar a agafar volada a finals del 2015, quan Grifols va traslladar el seu centre mundial d’operacions a Irlanda, un altre jacuzzi fiscal, cosa que va generar una nova allau de crítiques.

Si tot plegat va afectar Grífols és un misteri . És, segons una veu de l’empresa, una persona “meticulosa, controladora, a qui no li agraden les sorpreses, que arriba sempre 15 minuts abans a les reunions”. També és algú que no calla mai el que pensa: “No fa el paperot, no vol agradar ni desagradar a ningú, i això és per a bé i per a mal”, explica Antoni Esteve. La combinació de tot plegat deriva en un còctel explosiu amb el qual sovint és difícil conviure. “És enèrgic, i de vegades cau en exabruptes, té un geni que astora”, diuen a Grifols. “Però no és gens rancuniós”, afegeixen.

La seva condició d’esperit lliure i la seva incontinència verbal també han propiciat episodis còmics. Aquest aficionat a les motos i als cotxes antics que també vola amb ultralleuger va rebre fa uns anys un premi com a empresari de l’any de la Cambra de Comerç d’Espanya-EUA. Era el 2011 i en un acte d’etiqueta, davant un auditori ple d’advocats, no va tenir inconvenient a agermanar els lawyers (advocats) amb els liars (mentiders). També hi va exhibir autoestima: “Molt bé, moltes gràcies a l’organització, però que es preparin perquè d’aquí tres o quatre anys ens tornarem a merèixer el premi i el tornarem a venir a buscar”. En aquest mateix acte va assegurar que el seu pare, ja retirat, passejava amunt i avall per la seu de l’empresa “ touching our balls ”.

Els anys han passat, i ara és ell qui haurà de plantejar-se quina mena d’ex primer executiu pensa ser. “Si em deixen un lloc, molestaré el mínim possible, però també vigilaré”, va dir al desembre. Una font que el coneix bé assegura que no plega, ni de bon tros. El cert és que costa imaginar-se’l vivint al marge de l’empresa que ha sigut l’obra de la seva vida. Ell, amant de la història i que ha manifestat que dedica el 70% del seu temps a explicar els orígens de la companyia als treballadors, possiblement ja sap que té la seva pròpia pàgina en l’enciclopèdia dels grans empresaris de Catalunya. La seva ha sigut la història d’un èxit majúscul fet de sang i de geni.