El veritable cost de la dana
Aquí, cada tardor, hem après a pronunciar dana amb una naturalitat inquietant. La depressió aïllada en nivells alts ja no és un caprici meteorològic rar, sinó una amenaça recurrent que inunda barris, col·lapsa carreteres i paralitza l'activitat. Però quin és el seu cost econòmic real? I, sobretot, què podem fer per reduir-lo?
L'evidència internacional és clara: els desastres naturals redueixen l’activitat econòmica a curt termini i poden deixar cicatrius duradores. La literatura econòmica conclou que, tot i que les grans economies desenvolupades poden compensar part dels danys, l’impacte és negatiu. En països menys diversificats o amb institucions més febles, l’impacte és encara més sever. Els estudis confirmen que els xocs climàtics depenen de la seva intensitat, però també de la preparació i de la capacitat d’adaptació.
Com es trasllada això a una dana a casa nostra? Primer, hi ha un xoc d’oferta: empreses que tanquen dies o setmanes, collites perdudes, infraestructures clau fora de servei. Segon, un xoc de demanda: famílies que ajornen compres, turistes que cancel·len, inversions que es posposen. Tercer, un canal financer: pèrdues assegurades i no assegurades, tensions de liquiditat per a pimes i un risc d’impagament per part de famílies i empreses que han vist interrompuda l’activitat o els ingressos. El resultat és una caiguda temporal de la producció i l’ocupació, seguida d’un rebot lligat a la reconstrucció (vegeu estudi recent de BBVA Research). Però cal desconfiar del miratge: reconstruir no genera “creixement net”; només substitueix el que s’ha destruït, i el benestar perdut no es recupera.
A més, l’impacte no es reparteix de manera uniforme. Com recorda el Banc Mundial (Unbreakable), un euro de dany no té el mateix efecte per a una família amb estalvis i assegurança que per a una que viu al dia. Les llars més vulnerables –famílies monoparentals, treball precari, nouvinguts– pateixen molt més perquè tenen menys xarxes i menys marge per recuperar-se. Un estudi recent de CaixaBank Research sobre la dana a la província de València mostra que, tot i una recuperació general al cap d’un any, les diferències entre municipis i perfils socioeconòmics persisteixen. Per tant, queda clar que sense ajudes àgils, la ferida econòmica s’eixampla i es cronifica.
També hi ha un problema d’incentius. Quan el risc d’inundació no es reflecteix en el preu del sòl, en les primes d’assegurança o en les llicències urbanístiques, es construeix on no toca. En un clima que accelera episodis extrems, aquests errors es converteixen en factures públiques recurrents. La resposta no és prohibir viure a la costa o a les riberes, sinó preuar bé el risc i planificar millor.
La bona notícia és que invertir en resiliència paga. La recerca en cost-benefici indica que cada euro en prevenció pot estalviar-ne diversos en danys futurs (Wouter Botzen, Deschenes and Mark Sanders 2019). No és només obra pública –aiguamolls, dunes, manteniment de rieres–, sinó també tecnologia: sistemes d’alerta, protocols de tancament escolar i laboral, assegurances paramètriques que paguen automàticament quan la pluja supera un llindar, i plans perquè pimes i autònoms reprenguin l'activitat ràpidament.
Una dana no és només meteorologia: és economia política del territori. Ens interpel·la sobre com preuem el risc, com repartim els costos i com invertim per reduir danys futurs. Si només repetim les mateixes promeses de reconstrucció, és que no hem après la lliçó. L’indicador d’èxit no serà la velocitat de retirar fang, sinó quant fang no haurem hagut de retirar.