Triquell: “Tolero la precarietat quan ve de projectes que tenen un mínim sentit artístic”

El cantant Cesc Fuentes (Barcelona, 2000), conegut artísticament com a Triquell, va néixer en una família treballadora. La mare treballa en una immobiliària i el pare s’ha dedicat tota la vida a la petita empresa familiar: “No ha sigut empresari de cúpula alta, han sigut tres germans que han tirat endavant el negoci a base de comunicació, empatia, paciència i esperit de supervivència”, explica en declaracions a l’Empreses.

Triquell va endinsar-se al món laboral amb 17 anys rentant cotxes: “Volia els meus diners per sortir i em sabia molt greu demanar pasta, era un moment econòmic sensible per als meus pares.” Va compaginar els estudis amb la feina. Feia de professor d’anglès mentre estudiava a la universitat i ho combinava amb la seva afició, la música: “Sortia del curro i anava a l’estudi, era un punt de trobada social, un punt de debat”. Amb el grup Alter Soma feien concerts: “Fèiem minibolos i molt mal pagats com el 95% dels bolos de format mitjà i petit.” Assajaven en una nau industrial de Sant Quirze del Vallès: “Hem sigut molt col·lectivistes, tot ho hem fet en grup".

El 2022 ho va deixar tot per entrar a la primera edició d’Eufòria. El concurs musical de TV3 no pagava els concursants: “La gent que desitja uns drets els ha d’expressar a les figures de poder. Ho vaig dir i gràcies a això ara es cobra.” L’exposició televisiva li va obrir portes: "És un punt d'inflexió perquè després del meu pas per la tele començo a capitalitzar l'art, però no d'una manera regular, ni tampoc m’he muntat mai en el dòlar, sempre dins d’uns barems de precarietat i de supervivència".

Des d’aleshores és autònom: “Soc un pringat pel que fa a pressió fiscal i responsabilitat.” Triquell sempre ha intentat portar el seu entorn al projecte musical: “Tota la meva gent estava al meu vaixell, i això també de vegades m'ha fet ser una mica ONG”. "Jo tinc un projecte artístic d'un cantautor i una de les fonts de pasta és un directe que a tu et contracten com a individu", però també venen els tècnics de llums, so i músics. “Portar tanta gent és voler fer les coses bé, vols respectar la música en directe i no anar amb tota una base punxada”, assegura. El problema és que aquesta aposta no sempre es tradueix en més ingressos: "Els programadors no contracten en funció de l'envergadura del directe, sinó de l'abast i de la convocatòria".

Triquell no té clar que pugui viure sempre de l’art: “El que tinc clar és que ho seguiré fent al marge del que sigui rendible i del molt ric que em pugui fer, cosa que dubto, perquè de ric no me'n faré”, afirma amb franquesa. Per a ell, crear no és una estratègia econòmica sinó una necessitat vital: "I per fer les coses ben fetes necessito viure. Necessito la ferida, els abismes, les decepcions, veure com està el món on visc". D’aquí neixen les cançons. L’artista admet que viu en una contradicció constant: “Entre la preciositat absoluta de la creació i la misèria del context polític i econòmic que acompanya els artistes”.

Tot i això, continua acceptant projectes petits o emergents, sense grans productores al darrere: “Ho fas amb aquest esperit romàntic d'estar apostant per alguna cosa que saps que té un valor artístic, però que potser no té l'aparell que mereix. I a vegades t'impliques, i al final no cobres per les hores de feina que li dediques”. “Tolero la precarietat quan ve de projectes que tenen un mínim sentit artístic”, sentència.

Pel que fa a finances personals, l’artista té una relació amb els diners a curt termini: “No m'agrada la previsió a llarg termini, ni els plans d'estalvi. Són conceptes que fan que el meu cap treballi d'una manera que no gaudeixo". Així doncs, l’artista té una relació impulsiva i emocional: “Vols anar al cine i vas al cine, li vols fotre un altaveu al cotxe i ho fas, i de sobte te'l vens”.

Actualment, treballa al musical Germans de sang al Teatre Condal: “Formar part d’un engranatge de gent que rema en la mateixa direcció és preciosíssim”, diu. Tot i això, quan pensa en el futur a llarg termini, ho té clar, tornar a l’estudi, produir i continuar creant sense pressa: "Passaria totes les hores de la meva vida dins d'un estudi".