Els tres miracles del germà Jesús

No va néixer en una gran capital. No ho va fer en el si d’una família adinerada amb sòlides arrels a la judicatura ni a l’empresa. No va estudiar en cap de les universitats més cares del món. No va rebre el negoci familiar en herència, no té lligams amb cap partit polític i no forma part de l’exclusiva elit madrilenya. L’èxit de Jesús Arriaga entre els bufets d’advocats espanyols és tan trencador que bé es pot considerar un veritable fenomen punk.

El fundador i cara visible d’Arriaga Asociados va néixer el 1960 a Ocariz, un poblet “de dues cases i mitja” de Navarra, en una família pagesa i molt religiosa, on les variacions del preu del porc i el pollastre li van ensenyar de ben petit el significat de la paraula pobresa. Era el segon de quatre germans i quan el seu pare no es dedicava al bestiar treballava en una fàbrica d’indústria auxiliar de l’automoció. Quan el petit Jesús va fer 10 anys, i com era freqüent en aquella regió, la família el va enviar amb els Padres Reparadores. Allà va començar a formar-se, aprofitant l’esforç que feien a casa: “Si vam ser pobres és perquè els meus pares ens impedien treballar, volien que estudiéssim”.

Amb els padres va estudiar i va descobrir la seva vocació religiosa. De fet, va arribar a fer els vots d’obediència, pobresa i castedat durant un any amb la intenció de fer-se capellà. Però la providència tenia altres plans per a ell i va enviar al germà Jesús un poderós obstacle: les hormones. “Vaig deixar de ser frare per les hormones i les dones”, admet Arriaga. En una llarga conversa telefònica amb l’ARA, Arriaga fa memòria: “Per cap dona en concret... per les dones, en general”.

Va ser així com es va gestar el primer miracle, el que va apartar Arriaga d’una tranquil·la vida de religiós i el va situar a Salamanca convertit en un calavera que estudiava empresarials i encadenava tota mena d’ocupacions per pagar-se els estudis. “Vaig treballar en la construcció”, recorda. La seva primera feina relacionada amb el que havia estudiat va ser com a tècnic de l’àrea d’Hisenda de l’ajuntament navarrès d’Alsasua. D’allà va passar a director financer d’Ohiana, una cooperativa del grup Mondragón.

No va ser fins als 40 anys acabats de fer que per fi va culminar la seva primera diplomatura. Aquesta velocitat caribenya no ha de ser malinterpretada: Jesús Arriaga, el fill del Carlos i l’Asunción, havia après bé la lliçó a casa i fins avui no ha parat d’estudiar. En algun moment de la seva vida, Arriaga va descobrir la UOC i aquella va ser una relació fecunda: s’hi va llicenciar en administració i direcció d’empreses, en investigació i tècniques de mercat i en ciències del treball. També acumula una dotzena de màsters, dos dels quals a l’Iese, dos més a Esade, un a l’Institut d’Empresa, tres més a Esic...

Què feia, professionalment, aquest estudiant maratonià? A principis dels 90 va entrar a Atades, una ONG que es dedica a la discapacitat intel·lectual, i es va mantenir en aquest món fins al 2009. Durant aquests anys també va exercir de consultor o de professor de finances. “Guanyava més diners en un dia així que en un mes a l’ONG”, recorda. Però van arribar els 2000 i l’Espanya de la bombolla del totxo i Arriaga va pujar a l’onada: ja separat de la seva primera dona, amb qui té un fill, va decidir invertir en una promoció de Fadesa. S’hi va deixar els estalvis i la fallida de la constructora el va enganxar.

“Em vaig arruïnar i necessitava diners”. Va ser així com va el destí li va donar el seu segon cop de mà: Arriaga, que aleshores estava acabant dret, altre cop a la UOC, va decidir que pleitejaria per recuperar la seva inversió i de passada endevinaria un nínxol de mercat desatès: el de portar casos de consumidors contra grans empreses. El seu èxit contra Martinsa-Fadesa va fer que acabés muntant un despatx absolutament casolà, l’any 2011, en companyia de la seva segona dona i el seu germà gran. Captaven clients dels fòrums d’internet, s’hi comunicava per telèfon, i en alguns casos no els coneixia fins al dia del judici. Però guanyava.

Quan es va trobar que ja no podia assumir personalment més casos, va contractar advocats, que, al començament, treballaven des de la cuina de casa d’Arriaga. Aquests orígens tan a l’estil Silicon Valley dels anys 70 van ser la llavor d’un negoci amb la virtut del timing : la justícia va començar a donar l’esquena a un poder ancestralment intocable, la banca, fins al punt que Arriaga presumeix de guanyar el 99% dels casos -un percentatge que els treballadors de la casa rebaixen al 90%-. Però el mètode Arriaga té molt més que això: en primer lloc, va apostar per una especialització radical que defensa convençut. “Si et mires bé un tema, al final ningú al món en sap més que tu. Des de fora sembla el contrari, però realment és molt fàcil guanyar la banca”, exposa.

A més, Arriaga ha incorporat dos elements disruptius en una indústria que en general és força al·lèrgica als canvis: ha aplicat una industrialització dels processos (amb un equip per a cada tasca) i ha apostat a fons per la publicitat. El bufet ha estat acusat de portar casos com qui fa xurros. Arriaga es defensa: “Ser artesà és molt maco, però de vegades no surt bé; nosaltres tenim els que van als judicis, els que fan embargaments als bancs, els que porten la documentació, els d’auditoria... És veritat, estem molt industrialitzats”. En concret, els advocats que van a judici poden tenir fins a vuit vistes en un sol dia.

Pel que fa a la publicitat, legal en el sector des del 2001, ha sigut una aposta decidida d’Arriaga, que ha volgut una publicitat -en televisió, ràdio i premsa- que incomodi la banca. El bufet fins i tot va convèncer Iker Casillas de prestar-li la imatge (a canvi de recuperar-li diners que havia posat en accions de Bankia i d’una xifra milionària que no s’ha fet mai pública). La cosa ha funcionat i Jesús Arriaga, l’antic frare, és avui una persona més coneguda que Fernando Vives (Garrigues), Rafael Fontana (Cuatrecasas) o José María Segovia (Uría Menéndez), presidents dels tres principals bufets d’Espanya.

El boom d’Arriaga li ha comportat també una llegenda negra. D’entrada, se’ls ha retret que no informin els clients que, si perden els casos, han de fer front a les costes. Però això ha canviat. “No perdem gairebé mai, i assumint la despesa donem confiança als clients”, diu Arriaga. També hi ha crítiques per la tardança a tornar els diners als clients quan els recuperen. Però Arriaga ho atribueix al fet que “Bankia sempre recorre”.

els dubtes apareixen en una altra àrea: el finançament del creixement del bufet. Segons Arriaga, Bankia ha fet córrer que en l’accionariat del despatx hi havia un fons o empresa que no s’ha fet mai públic: “És fals: hem crescut amb poc finançament bancari (una entitat gran i tres o quatre de petites) i amb el que cobrem als clients quan els acceptem”. Actualment, aquesta xifra és de 199 euros.

Les crítiques arriben també per la situació laboral dels empleats del bufet. Arriaga perd eloqüència quan en parla. “No sé què cobren”. Quan se li insisteix, s’aventura: “Suposo que uns 2.000 euros: amb recursos humans vam pactar preus de mercat, no de conveni”. Però nega cap conflicte. “Al sopar de Nadal tothom em demana fer-se una selfie i a les oficines hi ha molt bon ambient”. A Arriaga hi treballen prop de 400 advocats, però uns 1.100 treballen en una empresa subcontractada que s’encarrega de tramitar documentació.

Arribats a aquest punt, el lector atent reclamarà que s’exposi quin és el tercer miracle del germà Jesús. Efectivament, el monumental èxit que ha tingut el bufet, fundat encara no fa sis anys i que ja és al top 10 i un creixement desorbitat per als seus competidors, és un miracle. El 2013, per exemple, només va facturar 1 milió.

En aquest temps, Arriaga Asociados ha recuperat ja 700 milions de clients i ha assumit 120.000 casos. La seva previsió és arribar als 100 milions de facturació el 2019. A Arriaga no li cal ser gaire humil en aquest aspecte: “La veritat és que no tenim competència; hi ha altres bufets que ajuden consumidors en reclamacions contra la banca, però són molt petitets”. El bufet té el 14% del negoci a Catalunya i ha observat com les clàusules terra van substituir les preferents, i ara el que està més vigent són les reclamacions sobre les despeses de la hipoteca. “No em fa por la competència, només la resignació de la gent que no reclama el que és seu”, diu.

Arriaga, que ara té 57 anys, admet que la vida li ha “somrigut molt”. Diu que tot el seu patrimoni és l’empresa, “que val molt, però no sé quant perquè ningú ha intentat comprar-la”. Això sí, per raons relacionades amb problemes judicials, no vol desvelar quin percentatge de l’empresa és seu.

S’imagina sense Arriaga Asociados? “Aquí em sento realitzat, però m’he reinventat moltes vegades i potser em divertiria en un altre sector”. Amb Arriaga res és impossible, però costa de creure que el destí reservi un últim miracle al germà Jesús.