Tomàs Rosés, el primer president del Barça que va patir un ‘motí de l’Hesperia’

Empresari cotoner, banquer, membre destacat de múltiples entitats, conseller de grans empreses i, fins i tot, president del Barça. La vida d’aquest català nascut a Liverpool (Regne Unit) va estar farcida d’activitat pública i de càrrecs de responsabilitat.

El vessant cotoner el va heretar per via paterna, perquè els Rosés tenien fàbrica des de la generació del besavi, els anys trenta del segle XIX. Després de cursar els estudis a Anglaterra, es va fer càrrec de la factoria familiar a Cornellà de Llobregat, coneguda com a Can Rosés. Avui aquesta fàbrica, edificada el 1851 per la família Ramoneda, forma part del patrimoni històric de la ciutat del Baix Llobregat. La factoria va estar a ple rendiment durant més d’un segle, fins al 1958, moment en què va abaixar la persiana. La família també va posar un peu a la indústria del metall amb la firma Metalúrgica Rosés.

El 1909 va contraure matrimoni amb Maria Milans Pigrau, tia dels germans Noble Milans, que també eren nebots del matrimoni entre Clara Noble Malvido i el poeta Joan Maragall Gorina. L’afició de la parella per la cultura, i en concret per la música, quedava plasmada no només per la presència habitual al Liceu, sinó també per l’afició a fer concerts al domicili familiar de Sarrià.

El 1920 Rosés va ser un dels impulsors de l’anomenada Cooperativa de Fluido Eléctrico, on feia de tresorer i compartia comitè de direcció amb altres grans personatges com el comte de Caralt, Carles Maristany, Eduard Recasens, Joan Pich i Pon, Claudi Aranyó o el baró de Güell. La companyia va tenir una gran activitat durant els anys vint i trenta, fins a acabar engolida per Catalana de Gas després de la guerra, que la va traspassar a la seva filial Hidroelèctrica de Catalunya.

Amb el control total de la societat cotonera familiar després de la defunció del pare (1921) i d’adquirir les participacions dels germans, Rosés es va proposar fer un pas més: la creació d’un banc propi. El 1930, doncs, la firma familiar d’operacions financeres es va transformar en banc de ple dret, amb la denominació de Banca Rosés. El 1957 va canviar d’accionistes per esdevenir el Banco Condal, que el 1974 acabaria en mans de la Rumasa de José María Ruiz Mateos.

Però, sens dubte, el càrrec que li va donar més visibilitat pública va ser la presidència del Barça, a la qual va accedir el 26 de març del 1929. El seu mandat va començar amb un gran èxit, perquè només tres mesos després d’haver-hi accedit el club va aconseguir el títol de Lliga, el primer que se celebrava de manera completa (la temporada 1927-28 es va disputar un campionat, però va quedar inacabat). La victòria al campionat de Lliga en realitat va representar l’última baula d’una cadena de triomfs que ja durava una dècada, perquè al començament de la temporada següent la crisi va esclatar. El març del 1930 els jugadors van fer públic un comunicat queixant-se de la junta directiva, un fet que cinquanta-vuit anys més tard es tornaria a repetir amb l’anomenat motí de l’Hesperia. En aquella primera ocasió, els futbolistes es van queixar de les crítiques rebudes i culpaven la junta directiva del mal moment de l’entitat. Al final, amb la inestimable ajuda com a mediador de l’exdirectiu i futur president Josep Suñol, Rosés va poder apagar l’incendi i reconciliar-se amb els jugadors abans de deixar el càrrec al final de la temporada.

A la dècada dels anys vint també va presidir el Rotary Club de Barcelona, des d’on va impulsar la idea que la ciutat dediqués un monument a Frederick Pearson, persona clau en la creació de la Canadenca i mort durant la Primera Guerra Mundial. La voluntat activista de Rosés el va dur a formar part d’incomptables entitats, des de l’associació de veïns de Sarrià a la societat canina, passant per la Catalana Agrícola Cotonera. La mort li va arribar el 17 de març del 1948 després de patir una malaltia greu. Va ser enterrat al panteó familiar del cementiri de Sant Gervasi, una obra d’Albareda i Reynés on destaca la figura d’un àngel amb les ales esteses.