De la taverna a competir amb el xampany

Aquesta història comença a mitjans del segle XIX, quan el vi embotellat només estava a l’abast dels aristòcrates; el de granel, popularitzat a les tavernes, era per al poble. Josep Batlle era un bodeguer i agricultor que treballava les vinyes d’una família burgesa de Barcelona situades a la vall del riu Anoia. “S’ocupava de les terres i feia vi, que era el producte amb el qual li pagaven i que ell, posteriorment, portava al port de Vilanova per vendre a les colònies espanyoles”, relata el seu rebesnet, Xavier Gramona, copropietari del celler Gramona. No se sap com va aprendre a fer vi, però sigui com sigui, Batlle de seguida va ensenyar l’ofici al seu fill, el Pau, que amb només 15 anys va començar a treballar per a negociants francesos.

L’arribada de la fil·loxera, que va devastar molt abans que a Espanya les vinyes de França i de gran part d’Europa, va provocar que els francesos, que ja tenien marques de vi escumós i un negoci muntat al voltant del producte, compressin vi a Catalunya. Per adquirir-lo hi havia el que es coneixia com a agències de compra, on es contractaven nois que coneguessin el sector per anar a les masies, adquirir el producte i enviar-lo cap a França. “De sobte, pagesos i bodeguers pobres es van començar a enriquir perquè el vi que compraven els francesos el pagaven entre tres i deu vegades més que el de granel”, detalla Gramona. Conscient d’aquesta situació, el Pau, que treballava en una d’aquestes agències de compra, va decidir amb només 20 anys que li sortia més a compte tenir el seu propi celler per vendre vi. El 1881 naixia el Celler Batlle a Sant Sadurní d’Anoia, i va estar treballant ininterrompudament fins al 2001.

El Pau de seguida va crear un petit patrimoni i va passar de ser un “pagès a un dels senyors del poble” comprant fins i tot les vinyes on havia treballat el seu pare. Va tenir tres fills. Dos d’ells, els nois, van morir en accidents mentre treballaven per al celler. En quedar-se només amb la noia, Pilar Batlle, i tenint en compte la duresa de la feina (i les conviccions de l’època), va decidir que se li havia de buscar un marit, segons s’explica a la família. El repte era difícil perquè volien un candidat que conegués el sector per portar el negoci. A pocs metres del celler Batlle, però, hi havia la família Gramona, que també feia vi. El germà petit, Josep Gramona, en no ser l’hereu, es va buscar la vida a Barcelona. Venia el vi de la família a les quatre o cinc tavernes que tenia la ciutat ubicades al Raval i al Gòtic. A més va presidir el gremi de taverners de Barcelona i va ser fundador del primer diari del sector: La Vid Catalana.

l’escollit per casar-se amb la Pilar va ser l’únic fill que el Josep va tenir: Bartomeu Gramona. Com que no tenia germans, va ser educat entre cotons i rodejat de tots els capricis que volia. L’apassionaven els cotxes; de fet, tenia una col·lecció de Citroëns (que encara es conserva) i participava en ral·lis europeus. Als trenta anys, però, el seu pare li va dir que ja era hora de centrar-se i va casar-se amb la Pilar Batlle amb l’objectiu de portar el timó de les caves. El sogre li va llogar el celler. “L’àvia va veure de seguida que al seu marit li agradava molt viatjar i va decidir mantenir la separació de béns”, apunta el seu net.

El matrimoni va ser l’inici de la marca Gramona en el sector dels vins escumosos. Van ser els respectius pares els qui van encarregar a la parella que es dediqués a fer xampanyet, perquè els Batlle, en vendre vi a França, van veure que el xarel·lo servia per fer aquest producte i que aguantava bé els llargs viatges. El motiu que va provocar aquest gir del negoci, però, va ser que el 1910 França va començar a imposar normatives al sector, entre les quals hi havia que si es comprava vi de fora no es podria posar a l’etiqueta del producte que era de la Xampanya.

L’any 1921, després d’una dècada de proves, els Gramona treien la primera etiqueta de vi escumós al mercat. “No va ser cap salt d’alegria perquè just després va arribar la devaluació del marc alemany, que s’havia convertit en el seu principal mercat després de perdre el francès i mentre aprenien a fer vi escumós”, explica. La família, doncs, es van trobar amb sacs de papers de marcs alemanys que no servien per a res. Per poder seguir amb el negoci van decidir vendre’s part del seu patrimoni.

El matrimoni va tenir cinc fills i el gran va decidir marxar al Brasil per allunyar-se del seu pare. La resta eren dues noies i dos nois, o el que és el mateix, aquests dos últims eren el pare -Bartomeu Gramona- i el tiet -Josep Lluís- de l’actual copropietari del celler. Bartomeu, que era enginyer tècnic agrònom, va treballar al celler fins als 25 anys, ja que arran d’una discussió amb el seu pare va decidir emprendre els seus propis projectes. “Eren homes de caràcter”, somriu ara Gramona.

Però abans que fes aquest salt, i tal com va passar amb la fil·loxera, es va produir un “altre accident històric” que els va afavorir. Era el 1945, Bartomeu tenia 21 anys i Josep Lluís només 15, i el país venia de deu anys de pobresa després de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. “El món tenia ganes de celebrar la fi d’aquests conflictes i ho volien fer amb bombolles”, diu Gramona.

Però els principals països productors -Alemanya, Itàlia i França- no tenien en aquell moment prou estoc i van venir a comprar-ne a Catalunya. “Teníem estocs que feia gairebé deu anys que no veníem i els compradors van insistir que el producte era molt bo”, relata. Va ser així com la família va adonar-se que amb el xarel·lo i el clima de la zona també podien fer llargues criances. L’any 1951, just abans que Bartomeu marxés de l’empresa, va decidir crear tiratges de deu anys, i d’aquí neix el Dos Lustres. “És el primer escumós de llarga criança que de forma permanent es comença a fer a Espanya”, apunta Gramona.

Sense Bartomeu, agafa les regnes del negoci el seu germà, Josep Lluís, que juntament amb el seu pare va portar a terme l’aposta per aquests tipus de vins. Ara bé, haurien de passar encara unes dècades per aconseguir trencar la convicció que aquest tipus de producte només es podia fer a França i que la resta del món havia de centrar-se només en elaborar un vi escumós jove i afruitat.

La creació de l’alta gastronomia espanyola, que prèviament s’havia centralitzat a França, va ajudar a fer aquest clic. Per primer cop als restaurants hi havia la figura del sommelier. “Ens trobem que aquests joves estan obrint xampanys, però també escumosos Gramona cada dia, són sommeliers conscients del canvi de paradigma, que l’excel·lència no només pertanyia a França”, explica.

Tot i la reticència dels periodistes especialitzats centralitzats sobretot a Madrid, de mica en mica aquest convenciment es va estenent. Per agilitzar-lo, el mateix Xavier Gramona va organitzar, la segona dècada dels 2000, cates a cegues amb més de cent sommeliers i periodistes en hotels com el Ritz de Barcelona o el Palace de Madrid on hi havia xampanys de més de mil euros, que comprava ell mateix, i els escumosos més emblemàtics de Gramona. “Els resultats van ser extraordinaris” i la premsa especialitzada va comparar els seus vins amb el xampany.

Prèviament, a mitjans dels 80, el seu cosí, Jaume Gramona, ja havia entrat en el negoci i es va encarregar de deixar “tota la base preparada, és a dir, l’elaboració i la vinya”. Es va formar a la universitat de Dijon, de fet va ser el primer espanyol que es va especialitzar en vins escumosos, i abans d’aterrar a Gramona va treballar a la Xampanya. “Va fer una petita revolució al nou celler Batlle introduint noves formes de vinificar i noves tecnologies”. Pel que fa al Xavier, va arribar a l’empresa el 1995 després d’estudiar a Esade, formar-se a Londres i treballar en sectors com el màrqueting, la consultoria, la banca internacional i, fins i tot, per la competència, Freixenet, des dels Estats Units.

Des d’aquell 1995 fins al 2008, el negoci es va multiplicar per deu i actualment ja són presents a una quarantena de països. La companyia compta amb 70 treballadors i fan unes 700.000 ampolles de vi escumós a l’any, a més de vi tranquil. “El nostre projecte és estabilitzar aquest volum perquè ens permet estar molt en contacte amb la vinya”, explica. En aquest viatge, la centenària empresa, de la mà d’una desena de cellers, va decidir separar-se de la DO Cava i crear Corpinnat.

El següent gran gir és un altre: “La cinquena generació ens caracteritzem per haver començat el canvi cap a la sostenibilitat, un retorn cap a la terra”. Una filosofia que comparteix amb la següent generació, el Roc Gramona i el seu cosí Leonard Gramona, que ja han entrat a l’empresa i també han començat a elaborar el seu propi vi, l’Enclòs de Peralba, fora de la companyia.

Superat el covid, quan van veure com tancaven el 80% dels seus clients, ara viuen “els feliços anys 20”. “La recuperació està sent espectacular, millor que l’any 2019. El que no sabem és si arriba o no per quedar-se”. “Que com m’imagino la setena generació? Encara em costa imaginar-me què farà la sisena, tinc una enorme curiositat”.